“A Occident avui tot està absolutament condicionat per una perversa, delirant i autodestructiva financerització: imprimir dòlars, auto-adjudicar-se’ls, especular, enriquir-se desmesuradament, abandonar com sempre els més desprotegits, a més de destruir les petites empreses i la classe mitjana… i res més!”  JOAN CARRERO

L’assalt al Capitoli per part dels exaltats partidaris de Donald Trump ha suposat un tràgic final de la seva presidència. Les imatges retransmeses a tot el món, més pròpies de les repúbliques bananeres, mostren, a més, la decadència moral i política de l’imperi nord-americà construït al llarg del segle XX. Una decadència que no és només atribuïble a Trump, sinó que es pot remuntar a l’any 1913 quan les famílies de banquers anglosaxons es varen apropiar de la (FED) Reserva Federal dels EEUU, privatitzant així l’emissió de moneda.

Per a qualsevol persona que es vulgui dedicar a l’activitat política amb la lloable intenció d’aportar el seu gra d’arena a millorar la humanitat hauria de ser obligatòria la lectura del llibre de Joan Carrero La hora de los grandes «filántropos».

«Aquelles grans famílies de llavors també controlen avui la Fed, el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Central Europeu (BCE). Però amb molts d’agreujants: ho fan sense cap control democràtic; estan embogides en una financerització desbocada…; el capitalisme clàssic, fonamentalment industrial, ja fa temps que a Occident va passar a ser història».

Únicament el president Roosevelt, després del crac del 29, va regular l’activitat dels bancs amb polítiques clarament intervencionistes, fins que l’any 1971 el president Nixon, cedint a les pressions de Rockefeller, va suprimir la garantia del dolar recolzat en or. Posteriorment Reagan, primer, i després el «progressista» Clinton varen eliminar tota la legislació impulsada per Roosevelt que regulava l’activitat bancària. El capitalisme clàssic basat en l’economia de mercat i la industrialització morí a mans dels especuladors financers.

A partir d’aquí, les economies occidentals, especialment les dels Estats Units i les del Regne Unit, han sobreviscut gràcies al pillatge practicat als països anomenats del Tercer Món. Encara conservam en la memòria la foto de les Azores, amb Bush, una altra vegada el «progressista» Blair, i el comparsa Aznar, mentint al món per tal de justificar l’apropiació dels recursos naturals i econòmics d’Iraq. Clinton ja havia donat suport al cop d’Estat de Kagame a Ruanda, un cop que va provocar el genocidi tutsi de 1994 i que va emmascarar el gran genocidi de milions de congolesos i ruandesos de l’ètnia hutu. I què hem de dir dels cops d’estat provocats per la CIA a Amèrica Central i del Sud, que han empobrit aquell continent.

Però, possiblement el president que haurà resultat més letal per al món, especialment per l’Orient Mitjà, és el «progressista» Obama. Pocs mesos després d’accedir a la presidència va rebre el Premi Nobel de la Pau. Amb aquest guardó i l’aureola de ser el primer president negre de la història dels EEUU, Obama (amb Biden de vicepresident) va dur la guerra a més països que qualsevol altre president en la història dels EEUU. El derrocament de Gaddafi a Líbia va convertir el país més pròsper d’Àfrica en un estat fallit. Utilitzà mercenaris de l’Estat Islàmic per desestabilitzar Síria. Emprà avions no tripulats per provocar morts «selectives». A Obama, li podem atribuir en gran part els camps de refugiats i la fugida suïcida travessant el Mediterrani de centenars de milers de persones.

Aquesta és la vertadera cara de l’Imperi que s’ensorra.