El líder va ser derrocat pels paracaigudistes francesos, detingut i enviat als Països Baixos. 

L’expresident de Costa d’Ivori Laurent Gbagbo està sent jutjat a Holanda gairebé cinc anys després de ser derrocat pels paracaigudistes francesos amb el suport dels Estats Units.

Gbagbo havia desafiat la dreta de París que va donar suport a l’actual líder Alassane Ouattara, exfuncionari del Fons Monetari Internacional (FMI) i estimat per l’imperialisme, per instal·lar un líder a l’Estat de l’Àfrica Occidental. Costa d’Ivori és el major productor del món del cacau i té jaciments significatius de petroli i gas natural a la costa.

Es van realitzar nombrosos esforços per part de l’Administració de Gbagbo per resoldre la controvèrsia que envolta les eleccions nacionals de 2010. No obstant, París, amb el suport de Washington i els seus aliats de la Comunitat Econòmica Regional dels Estats d’Àfrica Occidental (CEDEAO ), va rebutjar les temptatives de pau i un recompte dels vots.

Aquests elements van decidir derrocar Gbagbo i el seu partit polític del poder i en conseqüència van fer un gran esforç per organitzar el cop d’Estat que va instal·lar  Ouattara. En l’actualitat Costa d’Ivori és aclamat per Occident com un èxit a causa de la major penetració de la seva economia pels països imperialistes.

Gbagbo es declara no culpable de quatre càrrecs greus, incloent-hi assassinat i violació que hauria dut a terme a través dels seus partidaris i sota les seves directives durant els enfrontaments que van donar lloc a 3.000 morts després de les diferències sorgides en els últims resultats de l’elecció presidencial de 2010. Els fiscals del TPI en els seus arguments d’obertura del mes de gener van dir al tribunal que Gbagbo va desencadenar la violència contra els seus partidaris per tal de romandre en el càrrec.

La defensa sosté que hi ha una motivació política per al judici

Els advocats dels acusats, entre els quals també es troba l’exprimera dama Simone Gbagbo i el líder de la joventut Charles Ble Goude, posen l’accent en el paper de França respecte a la incapacitat de Costa d’Ivori per resoldre els seus propis problemes interns. Això es deu al fet que van ser operatius militars francesos els qui van detenir l’expresident a la seva residència improvisada, fet que suposa un desafiament per al caràcter de la CPI que té la seu a l’Haia.

La primera dama Simone Gbagbo va ser jutjada el 2014 i condemnada a vint anys de presó per les autoritats de Costa d’Ivori sota el mandat de Ouattara. Cap membre del partit de Ouattara, l’Aliança dels Republicans (RDR), ha estat acusat pels fiscals del TPI o els fiscals de Costa d’Ivori.

L’advocada de la defensa Jennifer Naouri ha dit que “Laurent Gbagbo va buscar contínuament solucions a la crisi postelectoral proposant, per exemple, que els vots fossin contats de bell nou. Ouattara no va estar d’acord amb això”. (Reuters, 1 de febrer)

Els partidaris de Gbagbo a Costa d’Ivori i internacionalment han assenyalat la polarització de les actuacions. Després de l’aïllament i la detenció de Gbagbo, la seva esposa i altres líders clau l’abril de 2011, les nacions occidentals van reconèixer immediatament  Ouattara com el “cap d’Estat legítim” a Abidjan. Aquesta mateixa política prossegueix tot i que Gbagbo manté un gran suport a l’interior de Costa d’Ivori.

En l’obertura del judici, centenars de membres i amics de Gbagbo van estar presents a la Cort. Molts portaven samarretes amb la imatge de Gbagbo demanant el seu alliberament de la presó als Països Baixos.

Naouri ha destacat que “Gbagbo mai serà capaç de desprendre’s de la imatge de nacionalista anti-francès que li han atribuït els partidaris d’Alassane Ouattara. L’establishment francès no ho ha acceptat.” (Reuters)

Gbagbo va començar la seva carrera com a acadèmic de formació després d’haver guanyat un doctorat en Història. Va ser proscrit de la seva docència i empresonat el 1971 per donar suposadament una conferència de manera “subversiva”.

Era d’esquerres ideològicament i es va convertir en un organitzador sindical entre els educadors durant la dècada de 1980. Gbagbo es va oposar al primer líder ivorià, el president Félix Houphouët-Boigny, un protegit del neocolonialisme francès que va governar el país durant tres dècades.

El 1982 Gbagbo es va exiliar a Europa tornant el 1988 només per ser empresonat de nou el 1992. El 1982 va crear el Front Popular Ivorià (FPI). Gbagbo va assumir el poder mitjançant un procés electoral acompanyat d’un aixecament popular l’any 2000. Va governar el país fins que va ser derrocat l’11 d’abril del 2011.

El judici de la CPI té lloc mentre la cimera de la Unió Africana comença a Etiòpia

Aquest judici té lloc enmig d’una creixent controvèrsia dins de la Unió Africana (UA) i altres forces no governamentals sobre el caràcter de la CPI i la seva única preocupació pel segrest i persecució de dirigents africans. Gbagbo és el càrrec polític oficial més alt que ha estat jutjat pel tribunal que es va establir a través de l’Estatut de Roma el 2002.

Un cas contra el president de Kenya, Uhuru Kenyatta, es va ensorrar el 2015 després que la credibilitat dels testimonis de càrrec davant la CPI va ser recusada amb eficàcia. El seu vicepresident William Ruto encara està immers en una batalla legal amb els fiscals de la Cort liderats per la gambiana Fatou Bensouda.

A Kenyatta se li van oposar activament els Estats Units i Gran Bretanya quan va guanyar les eleccions el 2013. Tant el govern britànic com el d’Estats Units sota el primer ministre David Cameron i el president Barack Obama van formular amenaces contra Kenya dient que hi hauria conseqüències si Kenyatta guanyava les eleccions.

A la cimera del 50è aniversari de la Unió Africana a Etiòpia el maig de 2013, les crítiques generalitzades a la CPI i la seva falta de reconeixement de la sobirania dels Estats d’Àfrica va suscitar peticions de retirada de l’Estatut de Roma. Nombrosos Estats d’Àfrica no han signat l’acord i consideren que no estan obligats per les seves convencions.

Encara que els Estats Units i altres estats europeus no reconeixen la suposada autoritat del TPI, les capitals occidentals utilitzen les accions de la Cort que sovint es fusionen amb els imperatius de la política exterior de Washington, Londres, París i Brussel·les. A Líbia, per exemple, quan el Pentàgon, l’Agència Central d’Intel·ligència (CIA), l’OTAN i els seus aliats van buscar un fonament legal per al massiu bombardeig de l’Estat de l’Àfrica del Nord, la CPI ràpidament va acusar l’exlíder Moammar al-Gaddafi, membres de la seva família i altres autoritats de l’època.

D’acord amb el diari The Guardian de l’1 de febrer fent referència específica a la 26ª cimera ordinària de la UA celebrada el 30 i 31 de gener a Addis Abeba, “membres de la Unió Africana han donat suport a una proposta de Kenya per impulsar la retirada de la Cort Penal Internacional, repetint afirmacions en el sentit que apunta injustament el continent. El president del Txad, Idriss Déby, que va ser elegit president de la Unió Africana a la cimera de dos dies d’Addis Abeba, va criticar la Cort per centrar els seus esforços en els líders africans.

Déby va dir que “en altres parts del món, succeeixen moltes coses, moltes violacions flagrants dels drets humans, però ningú se’n preocupa”. Dels nou països objecte de la CPI només un no és a l’Àfrica, Geòrgia, una nació que formava part de l’antiga Unió Soviètica.

Un altre advocat de la defensa de Gbagbo, Emmanuel Altit, va dir a la CPI durant l’audiència de l’1 de febrer que “Ouattara i els seus partidaris volien prendre el poder per la força i la batalla d’Abidjan va ser, simplement, la mateixa execució d’aquesta estratègia. Això no és més que una narrativa política que ha estat escalfada i tornada a servir “.

L’imperialisme occidental ignorat per la CPI

Tot i els flagrants crims de guerra i contra la humanitat comesos pels estats imperialistes, com la destrucció de l’Iraq, Síria, Líbia, Iemen, Sudan, etc., cap d’aquests líders han estat investigats o processats per la CPI. En l’actualitat el món està patint els més alts nivells de desplaçament des de la conclusió de la Segona Guerra Mundial.

Uns 60 milions de persones s’han convertit en desplaçats interns, refugiats i migrants principalment derivats de les guerres realitzades pel Pentàgon, l’OTAN i els seus aliats a tot l’Orient Mitjà, Àfrica i Àsia meridional i central.

Des d’una perspectiva històrica, d’entre tot l’antic comerç d’esclaus i els estats colonials, incloent-hi els Estats Units i molts països de l’OTAN, cap ha pagat indemnitzacions als seus antics subjugats ni ha estat jurídicament responsable de segles de crims que van recollir milers de milions en guanys i van donar lloc a la mort de centenars de milions de persones.