El sobtat esclat dels disturbis de la Revolució de Color al país històricament inestable de l’Àsia central, el Kirguizistan, després de les recents eleccions parlamentàries en aquest aliat de defensa mútua de l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva (OTSC) de Rússia, intensifica el “setge” de Rússia en la Guerra Híbrida dels Estats Units, si es considera en el context dels actuals esforços de canvi de règim al país aliat Bielorússia, així com els perillosos esforços d’Armènia, membre de l’OTSC, per provocar una intervenció militar russa en suport de la seva ocupació il·legal d’un territori azerbaidjanès universalment reconegut.

Revolució de color a l’Àsia central

El país històricament inestable de l’Àsia central, el Kirguizistan, es troba una vegada més enmig dels disturbis de la Revolució de Color després que les darreres eleccions parlamentàries d’aquest aliat rus de l’Organització de Seguretat i Cooperació a Europa (OTSC) en matèria de defensa mútua fossin explotades com a pretext perquè els membres de l’oposició no convencional incendiessin la seu del govern i alliberessin l’expresident Atambayev, que va ser arrestat l’any passat acusat de corrupció. Aquesta sobtada crisi és en realitat la tercera greu en l’espai exsoviètic en igual nombre de mesos després dels actuals esforços de canvi de règim a Bielorússia des de l’agost i els perillosos esforços d’Armènia des de finals del mes passat per provocar una intervenció militar russa en suport a la seva ocupació il·legal del territori azerbaidjanès universalment reconegut. És crucial que els tres països esmentats siguin aliats de Rússia a l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva i que les seves respectives crisis (provocades en diversa mesura pels Estats Units) intensifiquin el “setge” de Rússia en la guerra híbrida estatunidenca.

El “setge” de la triple guerra híbrida dels Estats Units contra Rússia

L’autor ha escrit extensament sobre la campanya de la Revolució de Color de Bielorússia i l’agressió d’Armènia a Nagorno-Karabakh, però els qui no estiguin familiaritzats amb la seva anàlisi d’aquestes qüestions es poden remetre als dos articles enllaçats anteriorment en aquesta frase per obtenir-ne una ràpida visió general. El present article té per objecte informar els lectors sobre la complexa dinàmica de la crisi de la Revolució de Color al Kirguizistan i les repercussions que podria tenir en la recent ofensiva de “setge” de la Guerra Híbrida dels Estats Units al llarg de les perifèries occidental, meridional i oriental de l’anomenada “esfera d’influència” de Rússia. La pauta en joc és que els Estats Units estan intentant provocar una intervenció militar russa en un, dos o els tres fronts de batalla de la Guerra Híbrida a través de l’OTSC, però el Kremlin ha evitat fins ara el parany d’aquests potencials entrebancs. Lukaixenko va tractar de fer-ho amb les seves ridícules afirmacions sobre una especulada annexió polonesa de Grodno, mentre que Pashinyan vol provocar l’Azerbaidjan perquè ataqui ciutats armènies i així propiciar un escenari d’intervenció similar, d’aquí l’atac d’Armènia a la Ganja del seu rival per aconseguir-ho.

El polvorí del Kirguizistan

Tanmateix, el Kirguizistan és un polvorí totalment diferent, ja que té una història recent de violència interètnica i política gairebé incontrolable després de les seves dues darreres Revolucions de Color del 2005 i el 2010, especialment l’última. L’autor va explicar tot això en detall en la seva anàlisi de l’abril del 2016 sobre la història dels intents de canvi de règim dels Estats Units a la regió, que comprèn un dels capítols del seu llibre digital del 2017 sobre “La llei de la guerra híbrida: Hemisferi Oriental“. Va ampliar la seva recerca en aquest sentit l’agost del 2019, després de la detenció pel president Jeenbekov de l’expresident Atambayev, el seu antic mentor, que gairebé va sumir el país altra vegada en un estat de guerra civil de fet. Es va explicar que  “el Kirguizistan ha de ‘netejar’ el seu ‘estat profund’ (burocràcia permanent) simultàniament amb la repressió de la delinqüència organitzada (que de vegades està afiliada a algunes forces de l”estat profund’)”. Aquesta és l’única manera de combatre la natura desestabilitzadora basada en clans del país (empitjorada per les ONG occidentals i la intromissió diplomàtica) que és responsable dels seus disturbis regulars.

Es repetirà la crisi de l’any 2010?

La situació actual és molt perillosa perquè la darrera sèrie de disturbis de la Revolució de Color del 2010 va provocar acusacions de neteja ètnica contra els uzbeks locals que habiten la porció de la dividida Vall de Fergana que pertany al Kirguizistan. Això, al seu torn, gairebé va provocar un conflicte internacional entre els dos estats sense litoral que afortunadament es va evitar el darrer minut per la reticència de Taixkent a empitjorar la situació de seguretat llançant una “intervenció humanitària” en l’aliat de Rússia a l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva (una que també podria haver estat explotada per promoure el concepte de “Gran Uzbekistan” a les terres veïnes habitades pels seus parents ètnics, considerant la coordinació més estreta del país amb els objectius estratègics estatunidencs en aquest moment). Des de llavors, l’Uzbekistan s’ha acostat més a Rússia després de la mort de l’expresident Karimov, però els seus interessos bàsics en matèria de seguretat segueixen sent els mateixos, en particular pel que fa a garantir la seguretat dels seus parents ètnics als Estats veïns. Per tant, qualsevol repetició de l’escenari del 2010 podria tornar l’Àsia Central a la vora de la guerra, llevat que una intervenció diplomàtica russa ho eviti.

L’amenaça als interessos russos

Des de la perspectiva russa, la presa del Kirguizistan per les forces polítiques recolzades per Occident podria tenir conseqüències de seguretat a llarg termini. El potencial col·lapse intern de l’estat podria convertir-lo en un exportador regional de terrorisme, especialment a tota la volàtil Vall de Fergana, però també a la veïna regió xinesa de Xinjiang si un nou govern decideix acollir terroristes uigurs. Les conseqüències menors per a la seguretat són que el govern de la Revolució de Color del Kirguizistan podria reduir el seu compromís amb l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva i la Unió Euroasiàtica fins a la possible retirada del país d’aquestes organitzacions si la nova estructura de poder no és cooptada per les forces amigues de Rússia primer. Tanmateix, és possible que Moscou aconsegueixi mitigar el cop als seus interessos geopolítics en l’escenari d’un canvi de règim a Bishkek, ja que anteriorment havia treballat molt estretament amb Atambayev (que és el candidat més probable per prendre el poder, ja sigui directament o per delegació), encara que només si pot evitar que esclati primer una guerra civil. No obstant, això podria requerir una intervenció de l’Organització de Seguretat i Cooperació a Europa, la qual cosa és arriscada.

Pensaments finals

En l’actualitat, el “setge” de la Guerra Híbrida dels Estats Units contra Rússia avança al llarg de la perifèria occidental, meridional i oriental de l'”esfera d’influència” de la Gran Potència euroasiàtica. Bielorússia ja no és tan estable com ho ha estat històricament, Armènia segueix intentant enganyar Rússia perquè entri en guerra amb l’Azerbaidjan (i per extensió amb Turquia), i Kirguizistan està de nou a la vora d’un col·lapse que podria fer caure la resta d’Àsia central en el pitjor dels casos. Havent evitat astutament els dos primers paranys, almenys de moment, Rússia s’enfronta ara a la crisi més greu de les tres després dels darrers esdeveniments al Kirguizistan. La naturalesa del país basada en clans, la proliferació d’ONG occidentals i la intromissió d’Occident en la seva democràcia, certament imperfecta, el fan extremadament inestable, cosa que augmenta els riscos que podria comportar qualsevol intervenció militar russa d’estabilització ben intencionada a través de l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva (OTSC), cosa que potser expliqui per què no se’n va produir cap el 2010 en temps més perillosos. Per tant, el Kremlin haurà de sospesar acuradament les seves opcions al Kirguizistan.

Font: One World