Boris Johnson es veu a si mateix com l’hereu d’un mantell imperial que domina el món, però en realitat no pot dominar el Mar d’Irlanda. L’eclipsi de la cimera del G7 per la seva peculiar preocupació que les salsitxes irlandeses no han de ser consumides per aquells a Irlanda de Nord que no creuen en l’evolució, va ser un fascinant exemple de la impotència britànica, ja que no va aconseguir persuadir ningú més perquè ho recolzés. Sembla que el porc danès per a les botigues de Belfast i Derry s’haurà de importar a través de Dun Laoghaire i no de Larne. Ho hum.

El que va ser realment interessant de la cimera del G7 és que no va ser interessant. Ningú esperava que canviés el món, i no ho farà. John Pilger va assenyalar el fet clau. Fa vint anys el G-7 constituïa dos terços de l’economia mundial. Ara en constitueix un terç. Ni tan sols representa ja la majoria dels multimilionaris del món, tot i que els multimilionaris als quals representa –i, de fet, alguns dels multimilionaris als quals no representa– movien naturalment els fils d’aquests titelles més aviat mandrosos.

Abans, en qualsevol esdeveniment esportiu important en qualsevol país en vies de desenvolupament apareixien tanques publicitàries de multinacionals occidentals, com Pepsi Cola i la llet infantil Nestlé. Avui dia veig els camps de futbol de l’Eurocopa envoltats de tanques electròniques en xinès. El que passa amb el poder és que canvia amb el temps.

Cap dels compromisos adquirits en matèria de Covid o canvi climàtic ha constituït cap diner nou, cap transferència real de riquesa o tecnologia. Ha estat un no–esdeveniment. Ningú recordarà res més enllà del que és personal, com passar un cap de setmana a Cornualla.

D’aquí van passar a pretendre dominar el món militarment des de l’OTAN, on el primer treball va ser fer veure que no havien perdut la llarga guerra afganesa que acaben de perdre.

L’OTAN fa llengotes a la Xina, que els ha molestat molt en convertir-se en la nació més poderosa del món. S’ha acusat la Xina d’una postura militar agressiva, la qual cosa és divertida per la seva absoluta falta de veritat. A part de la construcció de diminutes illes artificials (que, de fet, la Xina s’equivoca en afirmar que poden generar reclamacions marítimes segons la Convenció de l’ONU sobre el Dret de la Mar), és molt difícil entendre en què es basa aquesta acusació de l’OTAN d’agressió.

Si la Xina realment està tractant de superar molts segles de conquesta imperial occidental –que s’estén fins a les recents destruccions de Líbia i Síria– mitjançant la construcció de petites illes artificials, és un pla d’extrema astúcia i paciència. L’OTAN sembla haver descobert al seu nou enemic llegint Ian Fleming.

Deixeu-me dir una cosa que és realment certa. No se m’acut cap cas en la història del món en el qual una potència hagi gaudit del nivell de domini econòmic de què gaudeix actualment la Xina i, en canvi, hagi mostrat tal moderació i falta d’interès en la conquesta imperial. No és la Xina la que navega amb portaavions cap a Boris Johnson, sinó a l’inrevés. De fet, la moderació que mostra la Xina no duent a terme la simple tasca d’enfonsar el ridícul portaavions de Johnson, soscava la propaganda de milers de funcionaris de premsa i agents dels mitjans socials de l’OTAN, inclosa la pròpia 77ª Brigada i Iniciativa d’Integritat del Regne Unit.

És encara més estúpid intentar terroritzar-nos a tots amb la idea que vénen els russos. Sé que molesta als fans de Putin quan ho dic, però la participació de Rússia en l’economia mundial ha disminuït igual que la del G7. Com que Rússia sempre ha estat, i continua sent, més pobra que les nacions més pobres del G7, l’intent de l’OTAN de presentar Rússia com una gran amenaça és realment bastant absurd. Si és cert que un parell de superoficials d’intel·ligència militar viatgen molt però no maten gaire gent, i que astuts hackers informàtics russos es dediquen a la ciberguerra deixant empremtes dactilars ciríl·liques, d’una manera estranyament idèntica a la guia de la CIA sobre com col·locar banderes falses russes, com es mostra en les publicacions de la cambra 7 de Wikileaks, llavors em segueix resultant difícil entendre per què tot això requeriria bilions de dòlars en hardware militar per aturar-ho.

Interrompre el hackeig amb míssils Trident no sembla ni rendible ni proporcionat. Però no sóc un gran estrateg militar de l’OTAN.

Segueix els diners. Per descomptat, l’espectacle de l’OTAN consisteix a desviar quantitats senzillament increïbles dels nostres diners i recursos cap al complex industrial militar, que és permanentment rendible per als polítics; la indústria armamentística continua sent l’única indústria “legítima” més corrupta que la banca, cosa que és tota una gesta.

A la nit, dormiré segur al meu llit sabent que els diners que l’OTAN gasta només aquest any per mantenir-me fora de perill dels tancs russos i xinesos que estan absolutament preparats per rodar per Princes Street, podrien haver eliminat la malària per sempre. Déu beneeixi els nostres gloriosos líders.

Font: Craig Murray