El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán. FELIPE GONZÁLEZ (1984)
Què li ha passat al PSOE? La cara de Felipe González ho explica. Qualcú va dir que la història havia estat excessivament benèvola amb González. Si és així, ell mateix, amb les declaracions explosives de dimecres passat i les pressions a Pedro Sánchez perquè deixi governar Rajoy, s’haurà situat exactament en el seu lloc de la història. Només els nombrosos casos de corrupció que esclataren al final del seu mandat feren possible l’ascens al poder d’un personatge tan gris com Aznar. El mal infringit al seu partit i al conjunt de l’esquerra fou terrible. Més que perdre el poder, que és llei de vida, l’esquerra va perdre el patrimoni de l’honestedat. Dues dècades més tard, després de passar per les portes giratòries de les elèctriques i de vagar pel món avalant els seus amics multimilionaris, González no ha pogut evitar fer un darrer servei a les forces econòmiques que serveix, encara que sigui a costa d’assestar un altre cop al seu partit, esperem que no sigui mortal.
Direu que la terrible situació política espanyola, després de dues eleccions generals sense poder formar govern, mereix solucions dràstiques. Tanmateix, coalicions de govern entre partits rivals són una pràctica freqüent a Europa. Però cap país europeu no té una dreta com l’espanyola. A cap país europeu no es podria presentar a les eleccions un personatge tan envoltat de corrupció com Rajoy ni presidir un partit imputat per obstruir la Justícia. Permetre, encara que només sigui amb una abstenció, que Rajoy torni a assumir la presidència del govern és suïcidar-se políticament, a més de fer-se còmplices de la seva corrupció.
D’això n’és ben conscient González i els disset dimissionaris de la Comissió executiva del PSOE. Per qualque cosa, els disset no expliquen clarament que són partidaris de deixar governar el PP. Aleshores, per què han reaccionat de manera tan virulenta, sumint el partit en un caos paorós? Perquè no poden consentir que Sánchez intenti formar una majoria amb Podemos i els sobiranistes catalans. Rodríguez Ibarra, Susana Díaz… han burjat tant el seu electorat contra els catalans que ara no podrien justificar que pacten amb ells per governar Espanya.
I la pregunta és: com ha arribat a aquestes posicions tan extremes el PSOE, si només fa trenta anys que en els seus estatuts proclamava el dret d’autodeterminació de tots els pobles d’Espanya? En aquesta deriva hi jugaren un paper fonamental González i Guerra, alertant del verdadero peligro del hecho diferencial catalán, en lloc d’assumir-lo i respectar-lo. Però, sobretot, els mitjans de comunicació de la capital han fomentat la fòbia anticatalanista. Quan l’anticatalanisme començà a donar rèdits electorals, el Partit Popular s’hi apuntà en cos i ànima, fins al punt de recollir firmes contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, a més de presentar un recurs al Tribunal Constitucional. I els anomenats barons del PSOE, d’Extremadura, d’Andalusia, de Castella… en lloc de defensar el seu model federal, s’apuntaren a l’escalada verbal contra Catalunya. Per arrossegar el PSOE a aquestes posicions hi ha jugat un paper fonamental el diari El País, referent de l’esquerra espanyola. I, tanmateix, la batalla per l’espanyolitat l’ha guanyada el PP. Així que, imposada Susana Díaz, el PSOE du camí de restar acantonat a Andalusia i a Extremadura i de quedar com una opció testimonial a la major part de l’Estat.