Aquests darrers anys, de mica en mica,
una paraula se m’ha anat fent odiosa: la llei.
Respecto i aprecio la llei i la justícia,
el dret, la jurisprudència, la protecció del vulnerable,
però quan la llei s’estrafà, combinant-la amb la mentida,
per a fer-ne un instrument d’escarment i represàlia,
una barricada per a no escoltar,
una arma d’una màfia criminal de salvapàtries,
quin fàstic em fa la llei! Com en temo l’arbitrarietat!
“La ley está por encima de la convivencia”
diu un franquista que ens vingué a colpejar.
“La ley está por encima del dialogo”,
diu un progressista –progressisme hispà–:
només saben parlar de la llei que ells fan i desfan,
interpreten, burlen, vulneren, retorcen i estrafan.
Mentides, muntatges policials, acusacions infundades,
presons preventives, penes exagerades,
manipulacions sistemàtiques dels mitjans,
setge al Parlament i a la llibertat de paraula…:
quan la justícia es torna una paròdia tràgica,
quan s’enfonsa l’estat de dret i el poder no vol escoltar,
i només amenaça, menysprea, insulta i castiga,
com es degrada tot! Quina immensa ferida!