Per primera vegada en la història recent, un país pobre i subdesenvolupat s’ha convertit ràpidament en una superpotència econòmica, amb un gran impacte al món. Com ha estat possible i què significa això per a la resta del món? Una retrospectiva de 70 anys de canvis a la Xina.

De nou al mapa mundial

Durant segles, la Xina ha estat una atracció cultural i, juntament amb l’Índia, un actor destacat a l’escenari mundial. Després d’un segle de colonització, humiliació i guerres civils internes, Mao Zedong va tornar a posar el seu país al mapa mundial el 1949 i els xinesos van recuperar la seva dignitat.

Va ser el començament d’una ‘marató del desenvolupament a alta velocitat’ que sacsejaria completament les relacions mundials. I com Napoleó Bonaparte va predir: “La Xina és un gegant adormit. Quan es desperti, el món sencer tremolarà”.

El miracle del creixement econòmic

Al començament de la revolució xinesa, el 1949, la Xina era un dels països més pobres i endarrerits del món. La gran majoria dels xinesos estaven empleats a l’agricultura (sovint primitiva). El PIB per càpita era la meitat del de l’Àfrica subsahariana i una sisena part del de l’Amèrica Llatina. Per donar una oportunitat als ideals revolucionaris d’igualtat en un entorn mundial altament hostil, calia aconseguir un ràpid creixement econòmic i tecnològic. Aquest es durà a terme durant els propers 70 anys amb assaig i error.

Després d’un període extremadament tancat i turbulent sota Mao Zedong –en el qual es van dur a terme campanyes de masses controvertides com ‘el gran salt endavant’ i ‘la Revolució Cultural’–, Deng Xiaoping va arribar al poder el 1978. Gairebé immediatament, però amb cautela, va emprendre reformes econòmiques i va establir relacions amb nombrosos països, entre ells, i notablement, els Estats Units.

En comparació amb l’Europa Occidental, la industrialització a la Xina es va dur a terme quatre vegades més ràpida, amb una població cinc vegades més gran. Fa setanta anys, l’economia xinesa era insignificant a nivell mundial. El 2014, els xinesos van superar els Estats Units com la major economia (en termes de volum) i la Xina també es va convertir en el major país exportador. Avui dia hi ha 35 ciutats xineses amb un PIB igual al de països sencers com Noruega, Suïssa o Angola. Mentrestant, el PIB de la Xina és superior al PIB combinat de 154 països. El 2011-2012, la Xina va produir més ciment que els Estats Units durant tot el segle XX. El país construeix deu nous aeroports cada any i compta amb la xarxa d’autopistes i línies de tren d’alta velocitat més extensa del món. Avui dia, exporta en sis hores el que exportava durant un any sencer el 1978.

Gran salt tecnològic

Xina no només sorprèn en termes d’evolució quantitativa. En termes de qualitat, l’economia xinesa també ha donat grans passos endavant, un exemple és el desenvolupament tecnològic. Milions d’enginyers, científics i tècnics s’han graduat a les universitats xineses les últimes dècades. Fins fa poc, la Xina era mal vista com una imitadora de la tecnologia, però avui en dia és un líder innovador que marca el camí. Xina té actualment el superordinador més ràpid del món i està construint el centre d’investigació més avançat del món per a desenvolupar ordinadors quàntics encara més ràpids. El país ha aconseguit resultats impressionants els darrers anys en el camp dels míssils hipersónicos, assajos de processament de gens humans, satèl·lits quàntics i, potser el més important, la intel·ligència artificial. El projecte Made in China 2025 té com a objectiu reforçar aquesta innovació tecnològica en sectors socioeconòmics vitals.

Deu la Xina part del seu progrés tecnològic al robatori de la propietat intel·lectual? Sens dubte, com és el cas de països com el Brasil, l’Índia i Mèxic. Va ser també gràcies al robatori a gran escala de tecnologia de la Gran Bretanya i Europa que els Estats Units van ser capaços de desenvolupar el seu creixement econòmic fins al nivell de superpotència. En paraules de The Economist: “La transferència de coneixements tècnics dels països rics als pobres, de manera justa o injusta, és part integrant del desenvolupament econòmic”.

Recepta

La ‘dieta xinesa de ràpida modernització’ conté alguns ingredients notables:

1. Els sectors clau de l’economia estan en mans del govern, que també controla indirectament la majoria dels altres sectors, per exemple a través de la presència de control del partit comunista en la majoria de les empreses mitjanes i grans.

2. El sector financer està sota un estricte control governamental.

3. L’economia es planifica, no en tots els seus detalls, sinó en general, tant a curt com a llarg termini.

4. Hi ha espai per a (força) iniciativa privada dins d’un mecanisme de mercat delineat que es desenvolupa dinàmicament en diversos àmbits econòmics; els mecanismes de mercat són tolerats sempre que no obstaculitzin arribar als objectius econòmics i socials traçats (en la planificació a llarg termini).

5. En comparació amb altres països emergents, hi ha un alt grau d’obertura a la inversió estrangera i al comerç exterior, que sí han d’estar en línia amb els objectius econòmics globals.

6. S’està fent un gran esforç en el desenvolupament de la infraestructura i en la ‘Investigació i Desenvolupament’.

7. Els salaris segueixen en gran mesura l’augment de la productivitat, creant un mercat interior ampli i dinàmic.

8. S’inverteix una quantitat relativament gran en educació, salut i seguretat social.

9. El país ha gaudit de pau durant dècades i hi ha un nivell relativament alt de pau social en el lloc de treball.

10. La distribució de la terra agrícola entre els agricultors al començament de la revolució i el sistema de registre de persones (Hukou) han permès evitar el que va passar en molts països del tercer món: el típic èxode rural caòtic, que ha donat lloc al massiu treball informal i improductiu.

11. A diferència de la Unió Soviètica, la Xina no s’ha embarcat en una cursa armamentista molt costosa amb els Estats Units.

Aquesta política contrasta fortament amb la recepta dels països capitalistes, on el capital financer i les multinacionals governen, on el benefici a curt termini és l’objectiu primordial i on l’obsessió dels governs és eliminar els dèficits pressupostaris a través de retallades. L’espectacular forma en què els xinesos han abordat la crisi financera (2008) és típica de l’enfocament xinès. El govern xinès va posar en marxa un programa d’estímul de l’economia del 12,5% del PIB, probablement el més gran de la història en temps de pau. L’economia xinesa amb prou feines va reaccionar a la crisi, mentre que l’economia europea va estar fortament colpejada els deu anys següents.

Nou model de creixement

En vista dels ràpids canvis al mercat laboral intern, els salaris i els mercats estrangers, el govern xinès ha desenvolupat un model de creixement diferent i continu. Quan va assumir el càrrec el 2012, el president Xi Jinping va declarar que “el creixement en si” ja no ha de ser la meta. El vell model es basava en les exportacions i les inversions en la indústria pesada, la construcció i la manufactura. En el nou model, el motor és el consum massiu (mercat domèstic), l’augment del sector dels serveis i un major valor afegit al pujar més amunt en l’escala tecnològica. Aquest canvi de rumb és un bon exemple de la flexibilitat amb la qual els dirigents xinesos duen a terme la política econòmica. I aquest és el 12è pilar de la política xinesa, que la distingeix de la Unió Soviètica en el seu període posterior.

Pot el creixement reeixit continuar per un temps? Certament, l’economia està lluitant amb un alt nivell de deute, la banca a l’ombra, sobreinversió en infraestructura, una bombolla immobiliària, l’envelliment de la població, una creixent guerra comercial amb els EUA, etc… Tanmateix, la majoria dels observadors encara veu la Xina com una economia flexible i analitzen que encara hi ha molt espai per absorbir errors i revessos i per continuar creixent a un ritme ràpid durant molt de temps.

La major reducció de la pobresa en la història del món

El 1949, al començament de la revolució xinesa, l’esperança de vida era de 35 anys. Trenta anys més tard, ja s’havia duplicat a 68 anys. Avui dia, l’esperança de vida mitjana dels xinesos és de 76 anys. En termes de mortalitat infantil, ’70 anys de la Xina’ també ha obtingut bones notes. Si, per exemple, l’Índia oferís als seus habitants la mateixa atenció mèdica i suport social que la Xina, cada any es moririen 830.000 nens menys.

Entre 1978 i 2018, el país va treure de la pobresa extrema un nombre rècord de persones: 770 milions. Gairebé tant com la població total de l’Àfrica subsahariana. Al ritme actual, s’eradicarà la pobresa extrema el 2020. Segons Robert Zoellick, expresident del Banc Mundial, aquest és “sens dubte el major salt de la història per superar la pobresa. Els esforços de la Xina per si sols han garantit l’assoliment dels objectius de desenvolupament del Mil·lenni relatius a la reducció de la pobresa al món. Nosaltres i el món hem d’aprendre de la Xina.”

Mentre que els salaris en molts països s’estanquen o baixen, a la Xina s’han triplicat els darrers deu anys. Fa quinze anys, les multinacionals occidentals van acudir massivament a la Xina pels baixos salaris. El moviment invers està començant a consolidar-se. Els salaris mitjans a la indústria xinesa són ara només un 20% més baixos que a Portugal. Països com Bulgària, Macedònia, Romania, Moldàvia i Ucraïna ja tenien salaris mínims més baixos que la Xina el 2013.

Ombres socials

Aquesta història d’èxit també té els seus inconvenients. L’augment més ràpid de la productivitat a la indústria i els serveis, en comparació amb l’evolució de l’agricultura, provoca una bretxa enorme entre les zones urbanes i rurals, entre les regions més pobres i les províncies costaneres orientals més riques. L’estricte sistema Hukou (el registre de la residència individual determina l’estatus social) causa un enorme grup (de centenars de milions) de ‘migrants interns’ que sovint són discriminats i tenen menys drets socials. La política d’un sol fill (des del 1978) ha donat lloc –a més del seu caràcter vinculant– a nombrosos avortaments selectius i a un superàvit masculí de més de trenta milions, amb totes les conseqüències socials que això comporta.

Democràcia: entrada i sortida

En molts casos, el sistema polític occidental es considera superior i es considera l’únic model santificador. La qual cosa demostra una escassa visió històrica, quan hom s’adona que pràcticament tots els règims feixistes s’han desenvolupat en el passat al cor del model parlamentari occidental. Qualsevol observador imparcial també notarà que la democràcia occidental serveix principalment els interessos de la capa superior de l’1%. Que hi ha una manca sistèmica de visió a llarg termini i que no hi ha una política decisiva quan es tracta de problemes socials o mediambientals. El sistema occidental últimament produeix cada vegada més figures ridícules, impredictibles i perilloses com Trump, Johnson, Bolsonaro o Duterte.

Quan es parla de democràcia, a Occident es posa l’accent en el costat de l’entrada, en la qüestió de com es prenen i qui pren les decisions. Quins són els procediments per triar el lideratge polític i si la voluntat dels ciutadans és representada pels representants electes. Les eleccions són l’element més important en aquest sentit.

A la Xina, es posa l’accent en el costat de la sortida, dels resultats, és a dir, en les conseqüències de les decisions: Té èxit el procés de presa de decisions i qui se’n beneficia? El resultat és primordial, el criteri més important és un govern bo i just. Referent a això, els xinesos concedeixen més importància a la qualitat dels seus polítics que als procediments per elegir els seus líders.

Decisions polítiques amb característiques xineses

Segons Daniel Bell, expert en el model xinès, el sistema polític xinès és una combinació de meritocràcia al cim, democràcia a la base i espai per experimentar als nivells intermedis. Els líders polítics són seleccionats en base als seus mèrits i abans d’arribar al cim, passen per un procés molt difícil de formació, pràctica i avaluació. Hi ha eleccions directes a nivell municipal i per als congressos provincials del partit. Les innovacions polítiques, socials o econòmiques es proven primer a petita escala (algunes ciutats o províncies) i després d’una seriosa avaluació i ajustos necessaris s’apliquen a gran escala. Segons Daniel Bell, aquesta combinació és “la millor fórmula per governar un país d’aquesta enorme mida”.

A més, el govern central realitza periòdicament enquestes d’opinió que avaluen l’exercici del govern en els àmbits de la seguretat social, la salut pública, l’ocupació i el medi ambient, així com es mesura la popularitat dels líders locals. Sobre aquesta base, la política s’ajusta o es corregeix on sigui necessari.

El sistema xinès ha demostrat àmpliament la seva eficàcia en els àmbits socials i econòmics. Francis Fukuyama, que difícilment es pot sospitar de tenir simpaties per l’esquerra o per la Xina, va dir: “La principal força del sistema polític xinès és la seva capacitat per prendre decisions grans i complexes amb rapidesa, i per prendre-les relativament bé, almenys en la economia. Xina s’adapta ràpidament, pren decisions difícils i les implementa eficientment”.

Així ha estat que, en tan sols dos anys, la Xina ha ampliat el seu sistema de jubilacions per 240 milions de persones que viuen en zones rurals, un nombre molt superior al nombre total de persones cobertes pel sistema estatal de jubilacions dels Estats Units.

El govern xinès compta també amb un fort suport popular. Al voltant del 90% diu que el seu país va en la direcció correcta. A l’Europa Occidental, la xifra se situa entre el 12 i el 37% (la mitjana mundial).

El Partit Comunista

La columna vertebral d’aquest model xinès és el Partit Comunista. Amb els seus més de 90 milions de membres, constitueix l’organització política més gran del món. Que aquesta columna vertebral és útil o fins i tot necessària ho demostren les gegantines proporcions del país. Xina té la mida d’un continent: és 17 vegades més gran que França i té tants habitants com la suma de les poblacions d’Europa Occidental, Europa Oriental, els països àrabs, Rússia i Àsia central. Si mirem la Xina des d’un punt de vista europeu, significaria que Egipte o Kirguizistan es governarien des de Brussel·les. Donades aquestes proporcions, les grans diferències entre les regions i els enormes reptes als quals s’enfronta el país, es necessita una forta força de cohesió per mantenir el país governable i dirigible de forma decisiva. The Economist: “Els líders xinesos creuen que el país no pot romandre unit sense un sistema de partit únic tan fort com el d’un emperador – i poden tenir raó”.

El partit recluta les persones més hàbils. El procés de selecció per a la promoció dels alts càrrecs és objectiu i rigorós. Kishore Mahbubani, un expert en Àsia, diu: “Lluny de ser un sistema dictatorial arbitrari, el Partit Comunista Xinès ha aconseguit crear un sistema regulador que és fort i sostenible, ni fràgil ni vulnerable. Encara més impressionant, aquest sistema de regles pot haver produït el millor conjunt de líders que la Xina podia haver produït mai”. Gairebé tres quartes parts de la població diuen que donen suport al sistema de partit únic.

Relacions internacionals

L’economia de la Xina ha estat en gran mesura autosuficient en el passat. El país s’ha pogut permetre el luxe de viure aïllat del món exterior i sovint ho ha fet. Fins i tot en la cúspide del seu poder imperial, la Xina ha difós la seva cultura entaulant relacions diplomàtiques i econòmiques en lloc de fer conquestes (militars). Aquesta forma de política exterior també es manté en la història recent. Xina promou un món multipolar, caracteritzat per la igualtat entre tots els països. Considera que la sobirania és la pedra angular de l’ordre internacional i rebutja tota ingerència en els assumptes interns d’un altre país, per la raó que sigui. Això porta sovint a que s’acusi la Xina de fer massa poc per combatre les violacions dels drets humans en altres països. Sigui com sigui, la Xina és l’únic membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides que no ha disparat ni un sol tret fora de les seves fronteres els darrers 30 anys.

La globalització a la xinesa

Avui en dia, la Xina ja no és autosuficient, al contrari. Amb el 18% de la població mundial, disposa només del 7% de les terres fèrtils del món, i només produeix el 5% del petroli del món. A més, el país produeix molts més béns dels que consumeix. Per totes aquestes raons, la Xina depèn ara en gran mesura de l’economia estrangera.

La inclusió de la Xina en el comerç mundial i també el ‘tancament’ –en essència– militar per part dels Estats Units (vegeu més endavant) l’ha dut a prendre la iniciativa de construir una Nova Ruta de la Seda, sota el nom de ‘Un Cinturó, Un Camí’.

Avui dia, més de 1.600 projectes s’inscriuen en aquesta iniciativa; obres de construcció i infraestructura, projectes en transport, aeroports i ports, però també iniciatives d’intercanvi cultural. Centenars d’inversions, crèdits, acords comercials i desenes de Zones Econòmiques Especials, per un valor de 900.000 milions de dòlars, repartits per 72 països, la qual cosa representa una població d’aproximadament 5.000 milions de persones o el 65% de la població mundial. “Un Cinturó, Un Camí” és, sens dubte, el major programa de desenvolupament des del Pla Marshall per a la reconstrucció d’Europa després de la segona guerra mundial.

Martin Jacques descriu la Nova Ruta de la Seda com a “globalització a la xinesa”. La iniciativa “Un Cinturó, Un Camí” recorda molt l’estratègia comercial dels Països Baixos de fa 400 anys. El colonialisme britànic i francès estava literalment a la caça de noves terres, societats per subjugar i robar les seves riqueses. Amsterdam, d’altra banda, promovia un ‘imperi de comerç i crèdit’. No buscava territori, sinó negocis. Els holandesos van construir una flota mercant gegantina, van instal·lar llocs comercials a les rutes principals i després van intentar assegurar-los. Igual que els holandesos al segle XVII, la Xina té actualment la major flota mercant. Les Zones Econòmiques Especials “són guarnicions comercials en les cadenes de subministrament internacionals que permeten a la Xina assegurar el seu comerç sense el desordre de la subjugació colonial”, diu Stratfor, un prestigiós grup d’experts.

Relacions Nord-Sud canviants

L’enorme creixement de la Xina al cor de l’Àsia ha actuat com a catalitzador per al continent sencer. El punt de gravetat de l’economia mundial s’està desplaçant ràpidament cap a les economies més pobres de l’Àsia. Això fa pujar de manera espectacular la demanda de matèries primeres, la qual cosa al seu torn beneficia molts països de l’Amèrica Llatina i l’Àfrica.

La industrialització de l’Àsia Oriental mostra el patró d”oques voladores’. A mesura que un país millora econòmicament, els salaris augmenten i les tasques de producció menys sofisticades es desplacen a les regions més pobres amb menors costos laborals. Això va passar primer al Japó, després a Corea del Sud i Taiwan, i avui dia aquest procés està en ple desenvolupament a la Xina. A causa dels majors salaris, les empreses xineses estan traslladant la seva producció a països com el Vietnam i Bangla Desh, però també cada vegada més a l’Àfrica. Si aquesta tendència continua, pot ajudar a construir una base industrial al continent africà.

Confrontació amb els Estats Units

Les revolucions socialistes no van esclatar al cor del capitalisme, sinó a les seves baules més febles, els països més pobres i subdesenvolupats. Un sistema social avançat va haver de ser construït sobre una base material feble, cosa que ha donat lloc a molts inconvenients i contradiccions. Setanta anys després, aquesta situació ha canviat dràsticament. El gran salt tecnològic i l’espectacular creixement econòmic de la Xina han establert bases sòlides per a construir una societat socialista.

Això, per descomptat, no agrada gens a Washington. Però encara pitjor és el fet que la Xina amenaça amb superar els Estats Units econòmicament. Aquests dos fenòmens alimenten la ‘nova guerra freda’ entre els Estats Units i la Xina i l’amenaça d’una ‘guerra calenta’.

En el marc de les discussions sobre el pressupost per al 2019, el Congrés va declarar que “la competència estratègica a llarg termini amb la Xina és una prioritat clau per als Estats Units”. No es tracta només d’aspectes econòmics, sinó d’una estratègia global que s’ha d’aplicar en diversos fronts. L’objectiu és mantenir el domini en tres àmbits: la tecnologia, les indústries del futur i l’armament.

Avui en dia, Trump aspira a una completa revisió de les relacions econòmiques entre els EUA i la Xina. La creixent guerra comercial és la que més crida l’atenció, però aquesta només és el preludi d’una estratègia més àmplia que inclou les inversions, tant la inversió xinesa als EUA com la inversió estatunidenca a la Xina. En primer lloc, apunten als sectors estratègics amb l’objectiu de pertorbar l’avanç tecnològic de la Xina. En aquest sentit, el desplegament de la xarxa 5G és crucial i no és una coincidència que Huawei, que està a l’avantguarda del desenvolupament d’aquesta tecnologia, hagi acabat al punt de mira dels Estats Units.

El govern de Trump també està tractant d’exportar aquesta guerra econòmica amb la Xina a altres països mitjançant la signatura de clàusules en els acords comercials o simplement pressionant. L’objectiu és crear una espècie de “teló d’acer econòmic” envoltant la Xina.

L’estratègia militar dels Estats Units

L’estratègia militar cap a la Xina segueix dues vies: una cursa d’armaments i un tancament del país. La cursa armamentista està en ple apogeu. Els Estats Units estan gastant 650.000 milions de dòlars anuals en armes, és a dir, més d’un terç de la despesa total a nivell mundial. Això és 2,6 vegades més que la Xina i 11 vegades més per habitant. També gasta cinc vegades més que la Xina en investigació militar. El Pentàgon està treballant febrilment en una nova generació d’armes altament sofisticades, drons i tota mena de robots, que guanyarien a un futur enemic. Una guerra preventiva és també una possibilitat.

La segona via és el tancament militar. Xina depèn en un 90% del transport marítim per al seu comerç exterior. Més del 80% del subministrament de petroli ha de passar per l’Estret de Malacca (prop de Singapur), on els Estats Units hi tenen una base militar. Washington pot tancar l’aixeta del petroli en un obrir i tancar d’ulls i la Xina no té cap manera de defensar-se contra això en aquest moment. Al voltant de la Xina, els Estats Units hi tenen més de trenta bases militars, punts de suport o centres d’entrenament. El 60% de la flota estatunidenca està estacionada a la regió. Si s’observa això en un mapa, no és exagerat dir que la Xina està tancada i envoltada. Imagineu el que passaria si la Xina instal·lés un sol punt de suport militar, ni de bon tros una base militar, a prop dels Estats Units.

És en aquest context que s’ha de considerar la militarització de les petites illes al sud del Mar Xinès, així com la reivindicació d’una gran part d’aquesta zona. La supervisió de les rutes marítimes al llarg de les quals es transporten la seva energia i els productes industrials és de vital importància per a Beijing. És en aquest mateix context que s’ha de contemplar la Nova Ruta de la Seda.

Campió de la contaminació i de l’economia verda

Des de finals dels anys vuitanta, la Xina ha entrat en una fase de desenvolupament que ha causat una gran contaminació ambiental. Com a ‘fàbrica del món’, és un dels més grans contaminadors del planeta. En aquest moment el país és també –de molt– el major emissor de CO2, tot i que les emissions per persona són menys de la meitat de les dels Estats Units i aproximadament de la mateixa mida que les d’Europa. També cal afegir que la Xina només és responsable de l’11% de les emissions històriques acumulades, mentre que els països industrialitzats són responsables de més del 70%.

La situació és insostenible. Si seguís al ritme actual, entre 1990 i 2050 la Xina hauria produït tant diòxid de carboni com el món sencer entre el començament de la revolució industrial i el 1970, i això seria catastròfic per a l’escalfament climàtic.

Fa deu anys, els dirigents xinesos van canviar de rumb i van començar a donar alta prioritat a les qüestions ecològiques. El 2014, el primer ministre Li Keqiang fins i tot va declarar la “guerra a la contaminació”. Es van elaborar una sèrie de mesures, inclòs una legislació exemplar en l’àmbit del medi ambient, però la seva aplicació no sempre és evident.

Els resultats ja es poden observar. A curt termini, la Xina s’ha convertit en el número u en el camp dels panells solars i l’energia eòlica. La Xina actualment produeix el 33% de l’electricitat mitjançant energia verda, enfront de menys del 17% als Estats Units. Xina inverteix avui en dia tant en tecnologia verda com la resta del món en el seu conjunt. Vol capturar i emmagatzemar milions de tones de CO2 sota terra en un futur pròxim.

El país també és pioner en la transmissió a llarga distància de grans quantitats d’energia (per exemple, de camps de panells solars distants), cosa que és molt important per al subministrament d’energia verda de les ciutats. Segons dades de la NASA, els esforços sostinguts de reforestació de la Xina han significat una important contribució a la plantació de boscos al món, essencial per mantenir les emissions sota control. D’altra banda, les empreses xineses segueixen tenint una gran proporció de tala il·legal a tot el món.

El sant patró de l’Acord de París sobre el Clima

La Xina es va convertir en el ‘sant patró de l’Acord sobre el Clima de París’ (COP 21, 2015, enfocament: limitar l’escalfament global a un màxim de 2 graus, amb 1,5 graus com a valor objectiu). Quan Trump es va retirar de l’acord el 2017, Pequín va declarar que faria tot el possible per assolir igual els objectius de la COP21, al costat d’altres, com la UE.

Xina és també un mediador entre els països rics industrialitzats i els països en vies de desenvolupament, que subratllen que l’escalfament global és essencialment una responsabilitat històrica dels països industrialitzats, i per aquesta raó declaren que els països rics han de posar recursos financers i tecnologia a disposició dels països en vies de desenvolupament per a la lluita contra el canvi climàtic. Gràcies als esforços dels xinesos, la gran majoria dels països en desenvolupament s’han alineat amb els objectius de la COP21 i han presentat plans climàtics a l’Assemblea General de les Nacions Unides els darrers mesos.

Encara queda –òbviament– un llarg camí per recórrer a la pròpia Xina, però va en la direcció correcta. Prova d’això és l’anunci a mitjan 2017 que la Xina ha complert els seus objectius climàtics dos anys abans de la data acordada de 2020. També està ben encaminada cap al compliment dels acords de l’Acord de París sobre el clima per reduir les emissions de CO2 en un 65% pel 2030.

Errors

S’han comès molts errors els últims setanta anys. En el període inicial, el PCX va tractar d’introduir el socialisme precipitadament amb el Gran Salt Endavant (1958-1961), amb conseqüències catastròfiques com a resultat. L’exageració d’esquerra de la Revolució Cultural (1966-1976) va deixar profundes cicatrius i va conduir a un revés de dreta. La introducció d’elements de mercat a partir de 1978 ha donat via lliure a l’explotació capitalista. Les conseqüències van ser immediates: una bretxa més profunda entre rics i pobres, i la creació d’una capa d’elit capitalista. El marge per a l’enriquiment personal s’ha ampliat i ha causat corrupció a gran escala i abús de poder. Tanmateix, aquesta política de ‘fer volar l’ocell capitalista a la gàbia’ ha fet que l’economia xinesa creixés espectacularment i ha reduït notablement la pobresa extrema. El futur decidirà si aquesta dinàmica de mercat controlada es pot mantenir sota control.

Els dirigents xinesos han aconseguit mantenir unit el vast i molt heterogeni país, però això s’ha fet i s’està fent mantenint certes minories en línia. Els tibetans i els uigurs se senten tractats com a ciutadans de segona classe, tot i que les autoritats xineses han realitzat molts esforços formals per posar-hi remei. Queden força preguntes sobre l’enfocament poc ortodox i musculós de les tensions nacionals.

Un punt a favor és que els líders xinesos no tenen el costum d’amagar o ocultar les febleses o embellir els problemes. En general, es reconeixen i designen explícitament. Per exemple, abans i durant el XVIIIè Congrés, els principals problemes del país es van nomenar, es van enumerar un per un, es van discutir i es van traduir en mesures i accions. Aquesta actitud política racional permet aprendre dels errors i, si cal, ajustar el rumb.

Estabilitat del planeta

Per primera vegada en la història recent, un país pobre i subdesenvolupat s’ha convertit ràpidament en una superpotència econòmica, amb un gran impacte al món. Xina, i al seu pas l’Índia, està canviant ràpidament les relacions mundials i transformant el món d’una manera sense precedents.

Com més independent és la Xina, més es desvia del camí d’Occident, més ‘el sistema occidental’ es mira al mirall, i més se’l critica i ataca. Sembla que ens costa bastant observar aquest nou actor mundial d’una manera oberta. Segons Mahbubani, “el dubte dels líders occidentals a reconèixer que el domini del món per occident no pot continuar, constitueix una gran amenaça”.

Tanmateix, haurem d’aprendre a viure sabent que ja no som el centre i el punt de referència del món. És més, amb l’ascens al poder del populisme en més i més països, amb gent impredictible i irresponsable com Trump, Bolsonaro o Johnson, l’estabilitat i habitabilitat d’aquest planeta dependrà cada vegada més de persones com Xi Jinping i altres líders sòlids.

Traducció: Sven Magnus

Notes

1 Agafem el 1870 com a any d’inici per a l’Europa occidental i 1980 per a la Xina. Mesurem la velocitat del procés d’industrialització pel creixement del PIB per càpita. Les xifres es calculen sobre la base de Maddison A., Ontwikkelingsfasen van het kapitalisme, Utrecht 1982, pàg. 20-21 a UNDP, Human Development Report 2005, pàg. 233 a 267. Zie ook The Economist, 5 de gener de 2013, pàg. 48.

2 Hobsbawm E., Een eeuw van uitersten. De twintigste eeuw 1914-1991, Utrecht 1994, pàg. 540.

3 Les xifres es calculen sobre la base d’UNICEF, The State Of The World ‘s Children 2017, Nova York, pàg. 154-155.

4 Per a la distinció entre entrada i sortida de la presa de decisions polítiques, veure Kruithof J., Links en Rechts. Kritische opstellen over politiek en kultuur, Berchem 1983, pàg. 66.

5 Bell D., The Xina Model. Political Meritocràcia and the Limits of Democracy, Princeton 2015, pàg. 179-188.

6 Luce E., The Retreat of Western Liberalism, Nova York 2017, pàg. 166.

7 Al segle XVII, els Països Baixos tenien 25 vegades més vaixells que Anglaterra, França i Alemanya. Avui en dia, la Xina té 20 vegades més vaixells mercants que els Estats Units. Maddison A., The World Economy. A Millennial Perspective, OESO 2001, pàg. 78; Khanna P., Use It or Lose It: la Xina ‘s Grand Strategy, Stratfor, 9 abril 2016.

8 Per a un tractament més detallat, veure Vandepitte M., Trump y China: ¿Guerra caliente o fría?