Un dels temes persistents dels líders polítics occidentals és que donen suport a la noció de l’”estat de dret”. Amb això es refereixen generalment al sistema de dret tal com ha estat desenvolupat per les nacions occidentals i, en el context internacional, a la formulació del dret internacional durant els últims 120 anys aproximadament.

Amb això, és clar, es refereixen al “seu dret”. Qualsevol desviació d’això per part de les nacions no occidentals ha de ser deplorada i, si s’escau, castigada. L’epítom d’aquest enfocament es troba als judicis de Nuremberg i el seu equivalent japonès que van seguir a la victòria en la Segona Guerra Mundial. La guerra va ser declarada com el crim internacional suprem. El principal advocat estatunidenc al Tribunal de Nuremberg, Robert Jackson, va declarar que els judicis de Nuremberg van posar “el dret internacional directament de la banda de la pau en contra de la guerra agressiva”.

Els judicis de Nuremberg i Tòquio poden veure’s en retrospectiva com l’apogeu del concepte que fer la guerra era una ofensa contra la humanitat. Des del 1945, les principals potències occidentals, en particular els Estats Units però no exclusivament, han fet una guerra gairebé contínua.

La majoria de les vegades s’ha dirigit a països que no tenen la capacitat, militar o d’un altre tipus, per lluitar.

Tampoc es tracta d’un fenomen nou. A Viquipèdia hi ha una sorprenent llista de guerres involucrant els Estats Units que es remunten a la Guerra de la Revolució de 1775-1783 i que continuen gairebé sense interrupció fins al dia d’avui. Amb humor involuntari, la Segona Guerra Mundial està catalogada com una “victòria dels Estats Units”.

Com qualsevol estudiant d’aquesta guerra sap, la gran majoria dels combats i les baixes, van tenir lloc al front oriental entre Alemanya i els seus aliats, i la Unió Soviètica. La guerra s’havia lliurat durant més de dos anys abans que els estatunidencs es convertissin oficialment en una de les parts. El total de pèrdues estatunidenques durant la Segona Guerra Mundial va ser de poc més de 407.000, menys que les que Rússia va perdre només a la batalla de Stalingrad (478.000 morts o desapareguts) en un període de cinc mesos.

La proclivitat d’Occident a la guerra va continuar sense disminuir després de la fi de la Segona Guerra Mundial. La Guerra de Corea (1950-1953), la Guerra del Vietnam (1945-1975), Afganistan (2001-?), L’Iraq (2003-?) i Síria (2008-?) són només alguns dels conflictes més coneguts. Va haver-hi constants batalles menors dutes a terme pels Estats Units i els seus aliats, particularment al Carib i l’Amèrica Llatina, vistes pels Estats Units com a part de la seva pròpia esfera d’influència des que la doctrina Monroe va ser proposada per primera vegada el desembre del 1823.

Una de les característiques més destacades d’aquestes invasions, ocupacions o guerres per altres mitjans posteriors a la Segona Guerra Mundial és que han mostrat un grau d’èxit cada vegada menor. On no han tingut èxit en el camp de batalla, els Estats Units han continuat lliurant una guerra econòmica i financera contra els seus enemics.

La il·lustració clàssica d’això és la Guerra de Corea, els orígens i desenvolupament de la qual sempre han estat grollerament tergiversats per Occident. Tanmateix, és instructiva a diversos nivells. La frontera nord-sud va ser traçada per dos funcionaris dels Estats Units després de la derrota dels japonesos ocupants el 1945. L’exèrcit soviètic, que va ocupar el Nord després de la fi de la guerra, es va retirar el 1948. Els Estats Units, que van ocupar el Sud , mai s’han retirat i avui veuen Corea de Sud com un element essencial en el seu setge a la Xina.

Hi ha literalment centenars de bases militars estatunidenques a les proximitats o orientades a la Xina, però els mitjans de comunicació occidentals només es preocupen per la suposada “agressió” xinesa real o potencial. A part de les seves múltiples bases militars, els Estats Units realitzan regularment exercicis militars amb els seus aliats regionals com el Japó i Austràlia que són preparacions amb prou feines disfressades per fer la guerra a la Xina. Una d’aquestes pràctiques d’exercicis regulars bloqueja rutes comercials xineses vitals a través de l’Estret d’Ormuz.

La Guerra de Corea va ser instructiva a diversos nivells. La invasió del Nord per part de les tropes estatunidenques i aliades va arribar a la frontera xinesa, la qual cosa va amenaçar la nova RP de la Xina. Ara sabem que el comandament militar dels Estats Units va cercar el consentiment del president Truman per fer servir el seu virtual monopoli d’armes nuclears (certament la Xina no en tenia cap) per bombardejar la RP de la Xina.

L’objectiu principal era reinstaurar el Govern de Chiang Kai Shek que havia fugit al que llavors es deia Formosa després de la seva derrota a la Guerra Civil xinesa.

La intervenció de la RP de la Xina a la Guerra de Corea va ser decisiva. Les tropes dels Estats Units i els aliats van ser ràpidament expulsades del Nord. El que també va ser instructiu, però, va ser que els Estats Units van utilitzar la seva aclaparadora superioritat aèria per destruir eficaçment la infraestructura civil i la capacitat de producció d’aliments de Corea del Nord.

Això va ser instructiu a diversos nivells. No només la destrucció d’objectius civils va ser un crim de guerra monumental (pel qual van penjar als alemanys després dels judicis de Nuremberg), sinó que no hi ha hagut responsabilitat legal per aquests crims. Un cop més, aquest precedent és instructiu per a les accions i la manca de responsabilitat pels crims de guerra estatunidencs fins al dia d’avui.

Tot i l’enorme pressió occidental, majoritàriament il·legal segons el dret internacional, els nord-coreans han sobreviscut fins avui. Encara no hi ha un tractat de pau que posi fi formalment a la guerra, tot i que ja han transcorregut més de 66 anys des de l’armistici. Corea del Nord és ara una potència nuclear armada i, segons l’opinió d’aquest escriptor, qualsevol expectativa que es desarmi és il·lusòria.

Aquestes armes nuclears i la protecció militar de Rússia i la Xina són el principal element dissuasori per a una major agressió dels Estats Units a la regió.

Vietnam va ser una derrota similar per a l’imperialisme estatunidenc a la regió. Un cop més, una llarga guerra (1945-1975) lliurada primer pels francesos i després pels Estats Units i els seus aliats occidentals després de la derrota francesa a Dien Bien Phu el maig del 1954.

Encara que els Estats Units no van fer servir armes nuclears, van utilitzar una àmplia gamma d’altres mecanismes químics i biològics, l’ús dels quals va ser novament un crim de guerra perpetrat contra la població civil. Les conseqüències d’aquesta guerra química i biològica persisteixen fins al dia d’avui en forma de terres agrícoles devastades i, el que és més angoixant, nens que neixen amb deformitats directament atribuïbles als agents de guerra química i biològica empleats pels Estats Units durant la guerra .

Un cop més, en el que ja és un patró manifestament comú, els perpetradors d’aquests crims de guerra romanen completament immunes a la persecució, malgrat els simbòlics processaments d’oficials militars de baix nivell com el tinent William Calley per la massacre de My Lai. Un article de la publicació estatunidenca Foreign Policy (21 de mai de al 2019), titulat “America Loves Excusing its War Criminals” (Els Estats Units es complauen en eximir els seus criminals de guerra), és un resum perfecte de la realitat.

Més recentment, altres dues grans guerres il·lustren una sèrie de facetes, entre elles les motivacions enganyoses per les guerres, la persistent mentida sobre les realitats després de les invasions i les extraordinàries dificultats de les nacions víctimes per desallotjar els invasors, fins i tot dècades més tard.

Les dues guerres en qüestió són la de l’Afganistan (2001 fins al present i segueix) i la de l’Iraq (2003 fins al present i segueix). En ambdós casos, la justificació aparent de la invasió era una mentida descarada. El llibre de Ron Susskind sobre el secretari del Tresor de Bush, Paul O’Neill (The Price of Loyalty 2004), va revelar com la decisió d’envair l’Afganistan es va prendre molt abans de la suposada raó dels esdeveniments de l’11 de setembre del 2001. Més aviat, la invasió i l’ocupació tenien més a veure amb la ubicació estratègica de l’Afganistan i les rutes petrolieres de la conca del Mar Caspi que amb qualsevol suposat paper d’Osama bin Laden, que suposadament (falsament) havia orquestrat l’ús d’avions per destruir edificis públics a Nova York i Washington.

En el cas de l’Iraq, les monstruoses mentides explicades i repetides fins a la sacietat pels aliats lleials, van ser les “armes de destrucció massiva” de Saddam Hussein.

No és difícil percebre patrons recurrents aquí. Els països estratègicament situats amb recursos valuosos es converteixen en objecte d’invasió, ocupació i robatori d’aquests recursos i pateixen enormes baixes civils (més d’un milió de persones en el cas de tots dos països). Cap de les acusacions té mai cap semblança amb la veritat.

De manera similar, en una altra pauta recurrent, cap dels autors d’aquestes activitats monstruoses s’enfronta mai a un tribunal que els demani comptes pels seus crims. Per descomptat, hi ha molts exemples. Quan s’examina l’historial d’invasions, ocupacions, mentides demostrables pronunciades amb justificació i el robatori continu de recursos naturals, és impossible reconciliar aquesta història amb el mantra del “dret internacional basat en normes” tan solemnement repetit pels líders occidentals.

Tanmateix, hi ha alguns signes encoratjadors que aquesta era de bandidatge sense llei es pot estar acostant a la seva fi. Em refereixo al ràpid ascens de la Xina, o més exactament, al ressorgiment de la Xina com la potència dominant al món.

A través d’una varietat d’iniciatives, de les quals el BRI és la més gran i més coneguda (i significativament, a la qual s’hi oposen els Estats Units i Austràlia). Hi ha una varietat d’altres iniciatives econòmiques i polítiques que són d’una naturalesa veritablement transformadora. Les seves molt reeixides tendències presents i probables tendències futures són una raó important per la qual els Estats Units estan utilitzant totes les armes del seu arsenal polític, econòmic i financer per a oposar-se i soscavar aquestes iniciatives liderades predominantment per la Xina.

Segons l’opinió d’aquest escriptor, aquest intent de sabotatge acabarà fracassant, encara que a un cost considerable per diverses nacions. No obstant això, a mesura que ens endinsem en l’any 2020, aquestes iniciatives, des de la Xina a l’Est fins a Rússia a l’Oest i més enllà, ofereixen una millor perspectiva d’un món estable que allò que han demostrat els darrers dos desastrosos segles de domini occidental.

James O’Neill, un advocat australià, en exclusiva per a la revista en línia “New Eastern Outlook”.

Font: New Eastern Outlook