L’amenaça de l’ISIL o IS és una cortina de fum. La força de l’ISIL ha estat deliberadament inflada per aconseguir suport públic per al Pentàgon i justificar el bombardeig il·legal de Síria. També s’ha utilitzat per justificar la mobilització del que s’assembla cada vegada més a una gran escalada militar liderada pels Estats Units a l’Orient Mitjà. Els mitjans militars que s’hi destinen van més enllà del que es necessita per a la mera lluita contra els esquadrons de la mort de l’ISIL.

Mentre que els Estats Units han assegurat als seus ciutadans i al món que no s’hi enviaran tropes, això és molt poc probable perquè es necessita personal sobre el terreny per vigilar i seleccionar objectius. D’altra banda, Washington veu la campanya contra els combatents de l’ISIL com una cosa que durarà anys. Això és un doble discurs. El que es descriu és un desplegament militar permanent o, en el cas de l’Iraq, un redesplegament. Aquesta força podria arribar a transformar-se en una força d’assalt més àmplia que amenaci Síria, l’Iran i el Líban.

Diàleg de seguretat Estats Units-Síria i Estats Units-Iran?

Abans que comencessin els bombardejos liderats pels Estats Units a Síria es van posar en circulació informes no verificats dient que Washington havia iniciat un diàleg amb Damasc a través de canals russos i iraquians per discutir la coordinació militar i la campanya de bombardejos del Pentàgon a Síria. Però hi havia alguna cosa que no encaixava. Agents de confusió estaven treballant en un intent de legitimar el bombardeig de la República Àrab de Síria.

Les reivindicacions de la cooperació entre els Estats Units i Síria a través de canals russos i iraquians són part d’una sèrie sinistra d’informacions errònies i desinformació. Abans de les afirmacions sobre la cooperació dels Estats Units amb Síria, s’havien fet afirmacions similars sobre la cooperació entre els Estats Units i l’Iran a l’Iraq.

Anteriorment, Washington i els mitjans nord-americans van tractar de donar la impressió que s’havia arribat a un acord de cooperació militar amb Teheran per lluitar contra l’ISIL i cooperar dins de l’Iraq. Això va ser àmpliament refutat com a desinformació amb les més dures paraules per nombrosos membres de la classe política iraniana i comandants militars iranians d’alt rang.

Després que els iranians van indicar clarament que les afirmacions de Washington eren ficció, els Estats Units van dir que no seria apropiat que l’Iran s’unís a la seva coalició anti-ISIL. L’Iran ho va rebatre. Washington estava tergiversant deshonestament els fets perquè els funcionaris nord-americans havien demanat a Teheran d’unir-se a la coalició anti-ISIL diverses vegades.

Abans de ser donat d’alta de l’hospital després d’una cirurgia de pròstata, l’aiatol·là Ali Khamenei, el funcionari de major rang a l’Iran, va dir a la televisió iraniana, el 9 de setembre del 2014, que els Estats Units havien demanat que Teheran i Washington cooperessin junts dins de l’Iraq en tres ocasions diferents. Va explicar que l’ambaixador nord-americà a l’Iraq havia transmès un missatge a l’ambaixador iranià a l’Iraq per unir-se als Estats Units, llavors, en les seves pròpies paraules, «el mateix [John Kerry] – que havia dit davant de la càmera i davant els ulls de tot el món que no volen que l’Iran cooperi amb ells – va demanar al Dr Zarif que l’Iran cooperi amb ells en aquest afer, però el Dr Zarif va rebutjar aquesta petició». La tercera demanda es va fer a través del subsecretari Wendy Sherman al viceministre de Relacions Exteriors iranià, Abbas Araghchi.

Khamenei, a més, va deixar clar que ell va descartar categòricament qualsevol cooperació amb Washington sobre el tema. «Sobre aquest tema no cooperarem amb els Estats Units, sobretot perquè les seves mans estan brutes», va confirmar públicament mentre explicava que Washington tenia males intencions i plans nefastos per a l’Iraq i Síria.

Igual que Rússia, l’Iran ha estat donant suport a Síria i l’Iraq contra l’ISIL. També com Moscou, Teheran es compromet a lluitar contra ell, però no s’unirà a la coalició anti-ISIL de Washington.

Nova invasió(ns) i projecte de canvi de règim(s) a l’oleoducte?

Com es va assenyalar el 20 de juny de 2014, als ulls de Washington el govern federal de Nouri Al-Maliki a Bagdad va haver de ser retirat per negar-se a unir-se al setge de Estats Units contra els sirians, que estan alineats amb l’Iran, venen petroli als xinesos i compren armes a la Federació de Rússia. La decisió de l’Iraq de formar part d’un oleoducte Iran-Iraq-Síria també soscava els objectius dels Estats Units i els seus aliats per controlar el flux d’energia a l’Orient Mitjà i obstruir la integració euroasiàtica. [1]

També hi van haver dos pecats capitals més imperdonables que va cometre el govern d’Al-Malaki de Bagdad als ulls de Washington. Però primer aquests delictes s’han de contextualitzar geopolíticament.

Recordeu l’eslògan de la segona administració Bush després de l’11 de setembre, durant l’inici de les seves guerres en sèrie? Deia així: «Qualsevol pot anar a Bagdad, però els homes de veritat van a Teheran!» La clau d’aquest eslògan bel·licista és que Bagdad i Damasc han estat vistos pel Pentàgon com a vies cap a Teheran.[2]

Igual que Síria, els pecats capitals del govern d’Al-Malaki estaven lligats a bloquejar la via a Teheran. En primer lloc, el govern iraquià va desallotjar el Pentàgon de l’Iraq a finals del 2011 quan va fer sortir les tropes nord-americanes estacionades directament a la frontera occidental de l’Iran. En segon lloc, el govern federal iraquià estava treballant per expulsar els militants iranians antigovernamentals de l’Iraq i per tancar el camp d’Ashraf, que podia ser utilitzat en una guerra o en operacions de canvi de règim contra l’Iran.

Ashraf era una base per a l’ala militar del Mujahidin-e-Khalq establert a l’Iraq (MEK/Mok/MKO). El MEK és una organització iraniana antigovernamental que està entestada a canviar el règim de Teheran. Fins i tot ha donat suport obertament als atacs liderats pels Estats Units contra l’Iraq i Síria.

Encara que el propi govern dels Estats Units considera que el MEK és una organització terrorista, Washington va començar a aprofundir els seus llaços amb el MEK quan ells i els seus incondicionals aliats britànics van envair l’Iraq. Falsament i irònicament, els Estats Units i Gran Bretanya van utilitzar el suport de Saddam Hussein cap al MEK per justificar l’etiquetatge de l’Iraq com un Estat patrocinador del terrorisme i justificar també la invasió anglo-nord-americana de l’Iraq. Des de llavors els Estats Units han estat alimentant el MEK.

Des del 2003, els Estats Units han estat finançant el MEK. Washington ha estat protegint el MEK perquè vol utilitzar-los, ja sigui com a palanca contra Teheran o per tenir l’opció d’instal·lar el MEK al poder a Teheran com a part d’una operació de canvi de règim en contra de l’Iran. El MEK literalment s’ha incorporat al programa del Pentàgon i la CIA contra Teheran. Fins i tot quan els Estats Units van transferir el control del camp d’Ashraf a Bagdad, el Pentàgon va mantenir forces a l’interior del campament del MEK.

Eventualment la majoria de les forces del MEK havien de ser reubicades el 2012 a l’antiga base nord-americana coneguda com a Camp Liberty. Camp Liberty ara és anomenat amb un nom àrab, Camp Hurriya.

El cap de l’oficina d’Istambul de Christian Science Monitor, Scott Peterson, va descriure com funcionaris dels Estats Units van començar a influir realment en el MEK durant l’inici de la primavera àrab el 2011. Això està lligat als somnis de canvi de règim de Washington. Peterson va escriure que els funcionaris nord-americans «rarament esmenten el passat violent i anti-americà del MEK i retraten el grup no com a terroristes sinó com a lluitadors per la llibertat amb “valors com nosaltres”, com demòcrates a l’espera que arribi el moment de servir com a avantguarda del canvi de règim a l’Iran».[3]

Washington no ha abandonat els somnis de canvi de règim a Teheran

Washington no ha abandonat els seus somnis pel canvi de règim a Teheran. ¿És una coincidència que el suport dels Estats Units i la Unió Europea envers el MEK sigui cada vegada més gran, sobretot quan l’amenaça de l’ISIL a l’Iraq va començar a fer-se notar públicament?

Sis-cents parlamentaris i polítics de la majoria de països de l’OTAN van ser conduïts per a una gran reunió del MEK al suburbi del nord-est parisenc de Villepinte que va demanar un canvi de règim a l’Iran el 27 de juny de 2014. Bel·licistes i figures en fallida moral com l’ex senador nord-americà Joseph Lieberman, el portaveu i apologista israelià Alan Dershowhitz, l’ex funcionari de Bush II i expert de Fox News John Bolton, l’ex alcalde de Nova York Rudy Giuliani, i l’ex ministre francès i cap de la Missió d’Administració Provisional de les Nacions Unides a Kosovo (UNIMIK) Bernard Kouchner, es van reunir tots amb el MEK per promoure un canvi de règim i la guerra. D’acord amb el MEK, més de 80.000 persones van assistir a la reunió pel canvi de règim. Els partidaris de la insurgència a l’Iraq i Síria també van estar presents a la reunió de Villepinte demanant un canvi de règim a l’Iraq, Síria i l’Iran.

La ironia és que els diners per a l’esdeveniment molt probablement provenien del propi govern nord-americà. Aliats dels Estats Units probablement també hi van contribuir. Aquests diners s’han destinat a iniciatives de lobby del MEK amb el Congrés dels Estats Units i el Departament d’Estat, que en efecte recicla el finançament dels Estats Units. Persones com Rudy Giuliani – probablement un dels alcaldes més odiats de la història de la ciutat de Nova York que fins i tot es va aprofitar dels tràgics esdeveniments de l’11 de setembre – són ara efectivament en grups de pressió del MEK. «Molts d’aquests ex funcionaris d’alt rang dels Estats Units – que representen l’espectre polític complet – han estat pagats en desenes de milers de dòlars per parlar a favor del MEK», segons el Christian Science Monitor.[4]

Giuliani havia estat parlant en els esdeveniments del MEK almenys ja des del 2010. El 2011 va pressionar públicament per un canvi de règim a Teheran i Damasc en una reunió del MEK. «Què tal si a una primavera àrab fem seguir un estiu Pèrsic?», va declarar retòricament.[5] La següent frase de Giuliani va revelar com tot això és veritablement un empelt de la iniciativa de política exterior de suport al MEK: «Necessitem un canvi de règim a l’Iran, més que a Egipte o Líbia, i tal com ho necessitem a Síria».[6]

L’amic i company defensor de la guerra de Joseph Lieberman, el senador John McCain, no va poder fer el viatge al suburbi parisenc de Seine-Saint-Denis, però es va dirigir a la reunió pel canvi de règim a través de vídeo. El congressista Edward Royce, el president del Comitè d’Afers Exteriors de la Cambra, també va mostrar el seu suport a un canvi de règim a l’Iran a través d’un missatge de vídeo. També ho van fer el senador Carl Levin i el senador Robert Menéndez.

Grans delegacions dels Estats Units, França, Espanya, Canadà i Albània hi van ser presents. A més de les persones esmentades anteriorment, altres assistents americans notables a l’esdeveniment del 27 de juny del 2014 van ser els següents:

1. Newt Gingrich, l’ex president de la Cambra Baixa (Cambra de Representants) del Congrés bicameral dels Estats Units;

2. John Dennis Hastert; un altre ex president de la Cambra de Representants;

3. George William Casey Jr, comandant de la força militar multinacional que va envair i ocupar l’Iraq;

4. Hugh Shelton, un executiu de programes informàtics i ex cap de l’Estat Major Conjunt dels Estats Units;

5. James Conway, l’ex cap del Cos de Marines dels Estats Units;

6. Louis Freeh, ex director de l’Oficina Federal d’Investigacions (FBI);

7. Lloyd Poe, el representant dels Estats Units (1) al Subcomitè de la Cambra sobre Europa, Euràsia i Amenaces Emergents i president (2) del Subcomitè de la Cambra sobre el terrorisme, la no proliferació i el comerç;

8. Daniel Davis, representant dels Estats Units de Illinois;

9. Loretta Sánchez, representant dels Estats Units de Califòrnia;

10. Michael B. Mukasey, un ex fiscal general dels Estats Units;

11. Howard Dean, ex governador de Vermont;

12. William Richardson, l’ex secretari del Departament d’Energia dels Estats Units;

13. Robert Torricelli, un ex legislador de la Cambra de Representants i senador nord-americà que és el representant legal del MEK a l’Iraq;

14. Francis Townsend, ex assessor de Seguretat Nacional de George W. Bush Jr.;

15. Linda Chávez, una ex directora en cap de la Casa Blanca;

16. Robert Joseph, l’ex subsecretari dels Estats Units que va dirigir (1) l’Oficina de Control d’Armes, Verificació i Compliment, (2) l’Oficina de Seguretat Internacional i No Proliferació, i (3) l’Oficina d’Assumptes Polític-Militars;

17. Philip Crowley, l’ex assistent-secretàri d’Estat responsable dels assumptes públics;

18. David Phillips, el comandant de la policia militar que va reestructurar la policia iraquiana i era responsable de guardar el camp d’Ashraf i a Saddam Hussein com a presoner;

19. Marc Ginsberg, el vice-president de la firma de relacions públiques APCO Worldwide, i l’ex ambaixador dels Estats Units i assessor presidencial per a la política de l’Orient Mitjà.

Igual que la presència dels Estats Units, la presència francesa incloïa funcionaris. A part de Bernard Kouchner, de França, alguns dels assistents més notables van ser els següents:

1. Michèle Alliot-Marie, un polític francès que entre les seves carteres del gabinet va ser el responsable dels assumptes militars i estrangers en diferents moments;

2. Rama Yade, vicepresident del Partit Radical conservador de França;

3. Gilbert Mitterrand, el president de la fundació de drets humans France Libertés, que s’ha centrat en grups ètnics com els kurds, els txetxens i els tibetans;

4. Martin Vallton, l’alcalde de Villepinte.

Des d’Espanya els assistents més notables van ser els següents:

1. Pedro Agramunt Font de Mora, el president espanyol del Partit Popular Europeu (PPE) i els seus aliats en el Consell d’Europa;

2. Jordi Xuclà, el president espanyol de l’Aliança dels Demòcrates i Liberals per Europa (ALDE), Grup al Consell d’Europa;

3. Alejo Vidal-Quadras, un polític espanyol i un dels catorze vicepresidents del Parlament Europeu;

4. José Luis Rodríguez Zapatero, ex primer ministre d’Espanya (que també estava visiblement acompanyat per la seva dona Sonsoles Espinosa Díaz).

Altres assistents notables d’altres països euro-atlàntics incloïen:

1. Pandli Majko, ex primer ministre d’Albània;

2. Kim Campbell, ex primer ministre del Canadà;

3. Geir Haarde, ex primer ministre d’Islàndia;

4. Ingrid Betancourt, ex senadora colombiana;

5. Alexander Carile, un membre de la Cambra dels Lords britànica, la cambra alta del Parlament britànic;

6. Giulio Maria Terzi, ex ministre de Relacions Exteriors d’Itàlia;

7. Adrianus Melkert, ex ministre del gabinet holandès, ex executiu del Banc Mundial, i ex enviat especial del Secretari General de l’ONU, Ban Ki-moon, a l’Iraq.

No només es va parlar del canvi de règim, sinò que la crisi transfronterera a l’Iraq i Síria també era un tema important. Fox News va donar cobertura d’esdeveniment especial. Només al juliol, el lideratge del MEK havia condemnat el suport iranià al govern federal iraquià en la seva lluita contra l’ISIL, però, des que els Estats Units han començat a lluitar formalment contra l’ISIL, el MEK ha començat a mossegar-se la llengua.

Abans de la reunió pel canvi de règim, la líder del MEK, Maryam Rajavi – que el MEK ha designat com a presidenta de l’Iran des de 1993 – fins i tot va reunir-se amb el líder titella del Consell Nacional Sirià, Ahmed Jarba, el 23 de maig del 2014 a París per parlar sobre com cooperar.

Canvi de règim a Damasc a través de la Missió Enganyosa a Síria

La campanya de bombardejos que els Estats Units han començat a Síria és il·legal i una violació de la Carta de l’ONU. Per això, el Pentàgon va afirmar que la campanya de bombardejos liderada pels Estats Units va ser motivada per l’amenaça d’un «imminent» atac que s’estava planejant contra el territori dels EUA… Aquesta acusació va ser feta per donar cobertura legal al bombardeig del territori sirià a través d’un argument retorçat en virtut de l’article 51 de la Carta de les Nacions Unides que permet a un membre de l’ONU atacar legalment un altre país en cas que un atac imminent d’aquest país contra el primer estigués a punt de tenir lloc.

Barack Obama i el govern nord-americà han fet tot el possible per confondre i difuminar la realitat a través d’una sèrie de diferents mesures que han adoptat per reclamar legitimitat per violar el dret internacional en bombardejar Síria sense l’autorització de Damasc. Encara que l’ambaixadora nord-americana Samantha Powers va informar al representant permanent de Síria davant l’ONU que els atacs liderats pels Estats Units es llançarien a la província d’Al-Raqqa, informar Bashar Al-Jaafari a través d’una notificació formal unilateral no equival al consentiment legal de Síria.

Els atacs liderats pels Estats Units contra Síria tampoc tenen el suport del Consell de Seguretat de l’ONU. El govern dels Estats Units, però, va intentar capgirar la reunió del Consell de Seguretat de l’ONU del 19 de setembre del 2014 que John Kerry va presidir com un senyal que el Consell de Seguretat de l’ONU i la comunitat internacional estan donant suport a la seva campanya de bombardejos.

Tampoc és una coincidència que just quan els Estats Units convoquen la seva coalició multinacional per combatre l’ISIL i el seu pseudo-califat, John Kerry esmenti convenientment que Síria ha violat la Convenció d’Armes Químiques (CWC). Tot i que admet que Síria no utilitza cap material prohibit per la CAQ, Kerry va dir als legisladors nord-americans que Damasc havia incomplert els seus compromisos amb la CAQ, el 18 de setembre del 2014. En altres paraules, Washington té la intenció d’anar més lluny a Síria i dur a terme un canvi de règim a Damasc. Si això no és prou clar, llavors hauria de ser-ho el fet que els Estats Units utilitzin Aràbia Saudita per entrenar més forces anti-governamentals.[7]

Una estratègia política arriscada dels Estats Units per justificar una campanya de bombardejos contra Síria s’ha posat en marxa amb la intenció de crear un pretext per a l’expansió dels atacs aeris il·legals dirigits per Estats Units a Síria que van començar el 22 de setembre del 2014.

El que els Estats Units preveuen és una campanya de bombardejos a llarg termini que també amenaça el Líban i l’Iran. Segons Ali Khamenei, els Estats Units volen bombardejar l’Iraq i Síria utilitzant l’ISIL com una cortina de fum sobre la base del model del Pakistan. Més exactament, la situació ha de ser comparada amb el model AfPak (Af-Pak). Els Estats Units van utilitzar el desbordament de la inestabilitat de l’Afganistan al Pakistan i la propagació dels talibans com a pretext per bombardejar Pakistan. Iraq i Síria s’han fusionat en una zona de conflicte, que Ibrahim Al-Marashi, utilitzant un neologisme, ha descrit com el sorgiment de «Syraq».

L’objectiu més ampli: la interrupció de la integració euroasiàtica

Mentre que els Estats Units han estat pretenent lluitar contra els terroristes i esquadrons de la mort que ells mateixos han creat, els xinesos i els seus socis han estat ocupats treballant per integrar Euràsia. La «Guerra Global contra el Terror» dels Estats Units ha anat paral·lela amb la reconstrucció de la Ruta de la Seda. Aquesta és la història real i la motivació de la insistència de Washington a lluitar i tornar-se a mobilitzar a l’Orient Mitjà. És també la raó per la qual els Estats Units han estat pressionant Ucraïna per enfrontar-se a Rússia i perquè la Unió Europea sancioni la Federació de Rússia.

Els Estats Units volen interrompre la reemergent ruta de la seda i la seva xarxa comercial en expansió. Mentre que Kerry ha estat ocupat aterrint el públic sobre l’ISIL i les seves atrocitats, els xinesos han estat ocupats escombrant el mapa fent ofertes a través de l’Àsia i l’Oceà Índic. Això forma part de la marxa cap a l’oest del drac xinès.

Paral·lelament als viatges de Kerry, el president xinès, Xi Jinping, va visitar Sri Lanka i se’n va anar a les Maldives. Sri Lanka ja forma part del projecte Ruta de la Seda Marítima de la Xina. Les Maldives són l’entrada més nova; s’ha arribat a acords per incloure l’illa-nació a la xarxa Marítima Ruta de la Seda i la infraestructura que la Xina està construint per expandir el comerç marítim entre Àsia de l’Est, Orient Mitjà, Àfrica i Europa. Tampoc és una coincidència que dos destructors xinesos atraquin al port iranià de Bandar Abbas al Golf Pèrsic per realitzar exercicis conjunts amb vaixells de guerra iranians al Golf Pèrsic.

Paral·lelament al comerç est-oest, s’està desenvolupant una xarxa de comerç i de transport nord-sud. El president iranià, Hassan Rouhani, recentment es trobava a Kazakhstan on ell i el seu homòleg kazakh, el president Nursultan Nazarbàiev, van confirmar que el comerç es deu a la previsió de creixements diversos. La realització del ferrocarril de Kazakhstan i Turkmenistan-Iran, que crearà una ruta de trànsit de nord a sud, està a l’espera. La cooperació entre Teheran i la Unió Euroasiàtica també va ser discutida pels dos presidents. A la banda occidental del Mar Caspi, s’està construint un corredor paral·lel nord-sud que va des de Rússia fins a l’Iran a través de la República de l’Azerbaidjan.

Les sancions contra Rússia estan començant a causar malestar a la Unió Europea. Els veritables perdedors en les sancions a Rússia són els membres de la Unió Europea. Rússia ha demostrat que no té opcions. Moscou ja ha posat en marxa la construcció de la seva megacanonada de gas natural de Yakutia-Khabarovsk-Vladivostok (també coneguda com la canonada d’alimentació de Sibèria) per subministrar gas a la Xina mentre que el soci BRICS Sud-àfrica ha signat un acord històric sobre l’energia nuclear amb Rosatom.

La influència de Moscou en l’escenari mundial és molt clara. La seva influència ha anat en augment a l’Orient Mitjà i Amèrica Llatina. Fins i tot en l’aquarterament de l’OTAN a l’Afganistan, la influència russa va en augment. El govern rus ha compilat recentment una llista de més de cent projectes de construcció soviètics vells que li agradaria recuperar.

Una alternativa a la dels Estats Units i les sancions de la Unió Europea està començant a sorgir a Euràsia. A part de l’acord de petroli per béns que van signar Teheran i Moscou, el ministre d’Energia rus, Alexander Novak, va anunciar que l’Iran i Rússia havien signat diversos acords nous per valor de 70.000 milions d’euros. Aviat les sancions simplement aïllaran els Estats Units i la Unió Europea. Els iranians també han anunciat que estan treballant amb els seus socis xinesos i russos per superar el règim de sancions dels Estats Units i la UE.

Els Estats Units estan tornant enrere. No es poden girar cap a la regió d’Àsia-Pacífic fins que es resolguin els assumptes a l’Orient Mitjà i Europa de l’Est contra els russos, els iranians, els sirians i els seus aliats. És per això que Washington està fent tot el possible per interrompre, dividir, redibuixar, negociar i cooptar. Quan s’arriba a això, els Estats Units no estan preocupats per la lluita contra l’ISIL, que ha estat al servei dels interessos de Washington a l’Orient Mitjà. La principal preocupació dels Estats Units és preservar el seu imperi que s’enfonsa i impedir la integració euroasiàtica.

Notes

[1] Mahdi Darius Nazemroaya, «Amèrica intenta altra vegada un canvi de règim a l’Iraq», RT, 20 de juny del 2014.

[2] Mahdi Darius Nazemroaya, «El final del joc a Síria: escenari estratègic en la guerra encoberta del Pentàgon contra l’Iran», Global Research, 7 de gener del 2013.

[3] Scott Peterson, «Pressió del ric grup iranià per sortir de la llista de terroristes dels Estats Units” Christian Science Monitor, 8 d’agost del 2011.

[4] Ibid.

[5] Ibid.

[6] Ibid.

[7] Matt Spetalnick, Jeff Mason i Julia Edwards, «Aràbia Saudita es compromet a acollir l’entrenament de rebels moderats de Síria», Caren Bohan, Grant McCool i editors Eric Walsh. Reuters, 10 de setembre del 2014.

facebook
Twitter
Follow