Hi ha una sèrie de palaus reials i grans residències d’expresidents i primers ministres on els habitants tenen una mica més de primavera en el seu camí després de la mort de Jeffrey Epstein. Els mitjans de comunicació s’afanyen a posar l’etiqueta “teoria de la conspiració” a qualsevol pensament que la seva mort podria no haver estat un suïcidi. Al meu entendre, atès que tantes persones molt poderoses se sentiran alleujades que ja no estigui en condicions de cantar, i atès que va estar en una presó de màxima seguretat després d’un altre suposat “intent de suïcidi” fa una setmana, seria molt crèdul no plantejar-se obertament la qüestió de qui ha pogut matar-lo.

Hi ha hagut una gran quantitat d’ofuscació i desorientació en les activitats d’Epstein i el seu grup. Al meu entendre, l’article que segueix sent el millor punt de partida per als néofits en l’escàndol és aquest de Gawker.

Fa dos dies un tribunal federal va obrir 2000 pàgines de documents relacionats amb les acusacions contra Epstein. D’aquests, el més important sembla ser una declaració de Virgínia Giuffre al·legant que mentre era menor d’edat va tenir relacions sexuals per encàrrec d’Epstein amb el líder de la majoria del Senat George Mitchell i amb l’exgovernador de Nou Mèxic Bill Richardson, a més de una varietat de polítics estrangers d’alt rang.

Les activitats sexuals d’Epstein i les festes amb noies joves es van dur a terme a plena vista dels principals amics, el seu personal domèstic i d’oficina, els seus pilots i, per descomptat, els participants. No hi ha escassetat de testimonis potencials. Diversos d’ells haurien de tenir molta cura, tot i que si jo fos d’ells, sens dubte, evitaria qualsevol tipus de protecció que impliqui els serveis de seguretat o les forces de seguretat dels Estats Units. Ghislaine Maxwell podria prestar atenció en el destí del seu pare i evitar nedar durant uns anys.

(Probablement no sóc l’únic prou gran per comparar les moltes similituds entre la carrera d’espoliació de béns de Robert Maxwell i la de Philip Green. L’esdevenir de la societat després de trenta anys de Thatcher, New Labour i Tories, vol dir que Green , per contra, no té càrrecs penals i els iots són molt més grans.)

Al Regne Unit, la suposada relació de la Srta. Giuffre amb el príncep Andreu ha estat esmentada en els mitjans de comunicació. De fet, l’evidència que ella tenia una relació d’algun tipus amb el príncep Andreu és aclaparadora. Aquí hi ha algunes de les proves reals dels documents judicials.

L’edat de consentiment heterosexual a Anglaterra és de 16 anys i no hi ha indicis que el príncep Andreu estigui fent res il·legal en aquesta fotografia en què la Srta. Giuffre té 17 anys. Tampoc la foto en si mateixa és prova de sexe, encara que certament és íntima. Tanmateix, la idea que la Srta. Giuffre va ser “prestada” a Andrew pot tenir implicacions legals, ja que va ser portada al país suposadament amb aquest propòsit.

No s’ha donat cap explicació alternativa satisfactòria sobre el que podria haver succeït aquí, com van assenyalar els advocats de la Srta. Giuffre.

Als documents no apareixen més detalls que ampliïn l’afirmació de la Srta. Giuffre que va ser obligada a tenir relacions sexuals amb un “primer ministre ben conegut”, a part de repetir l’afirmació. Però el que està clar és que la seva història no és una invenció. Quant més sabia Epstein, i a qui podria haver-se endut amb ell?

La veritat és que l’abús sexual per part dels rics i famosos transcendeix totes les fronteres polítiques. Bill Clinton es trobava molt sovint a l’avió d’Epstein, i Epstein s’uneix a la llarga llista dels connectats als Clinton que van morir en circumstàncies dubtoses.

Dues coincidències –la primera són les marques de blaus al coll que va patir Epstein en el seu primer “intent de suïcidi” a la presó– em recorden el cas de John Ashe, el funcionari d’alt rang molt proper als Clinton que va morir amb marques de blaus al coll, quan accidentalment li va caure la barra a la gola mentre feia peses tot sol al banc de casa seva.

Ashe va ser acusat i està a l’espera de judici per rebre fons corruptes de l’empresari Ng Lap Seng mentre Ashe estava servint en el torn dels Estats Units com a president de l’Assemblea General de l’ONU. Ng Lap Seng, que va visitar sis vegades la Casa Blanca de Clinton, havia estat acusat prèviament de fer grans donacions il·legals als fons de la campanya de Clinton, i posteriorment va ser arrestat mentre entrava als Estats Units amb més de 4 milions de dòlars en efectiu. A diferència dels Clinton, Ashe va ser acusat d’agafar els diners de Seng i, igual que Epstein, podria haver tingut una cançó interessant que cantar mentre s’enfonsava, si no hagués caigut convenientment la barra a la seva gola.

He dit que el primer que em va impulsar a relacionar els casos d’Epstein/Clinton i Ashe/Clinton van ser les marques de blaus a la gola. El segon és que les dues històries han estat desacreditades per l’autoproclamat lloc web Snopes “trenca-conspiracions”, d’una manera que demostra que Snopes no té cap respecte en absolut per la veritat.

En el cas de John Ashe, Snopes va escriure una peça totalment tendenciosa de “destrucció de mites” que afirmava que era un mite que la mort d’Ashe va succeir poc abans del seu judici i que no anava a testificar contra els Clinton. Snopes no va esmentar que Ashe, un alt funcionari de Clinton, va ser acusat d’acceptar diners corruptes precisament del mateix home que havia estat àmpliament acusat de donar diners corruptes als Clinton. I encara que era cert que el seu judici no era imminent, sí que ho era la seva declaració prèvia.

En el cas d’Epstein/Clinton, Snopes va escriure un article que desacredita la idea que es tracta d’una fotografia de Bill Clinton en el jet privat d’Epstein.

Snopes es proposa provar que aquest no és el jet privat d’Epstein sinó el d’un altre multimilionari, i que la noia no és Rachel Chandler. Pel bé de l’argument, estic disposat a acceptar el que diguin en tots dos sentits. Però, la reacció sensata a aquesta foto és dir “Oh, està bé, és un altre avió de multimilionari” o dir “Per què Bill Clinton està en un avió privat de multimilionari en un posat íntim amb una dona inquietantment jove”? Igual que la foto del príncep Andreu, tot i que ha estat circulant durant anys, no s’ofereix cap explicació alternativa d’innocència.

I el fet que aquest sigui l’avió d’un altre multimilionari hauria d’obrir de nou la qüestió molt més àmplia de les xarxes de rics i poderosos que es complauen mútuament en la passió per l’explotació sexual dels joves. És una gran vergonya que al Regne Unit, l’establishment hagi pogut caracteritzar les falsificacions de Carl Beech com un descrèdit de tota la historicitat de l’abús sexual infantil. És com si el fet que una persona inventi històries sobre un bisbe signifiqués que mai hi ha hagut explotació infantil a l’Església Catòlica.

La pregunta més profunda és per què una proporció tan significativa dels rics i poderosos tenen propensió a voler satisfer els seus desitjos sexuals amb els més vulnerables i impotents de la societat, en lloc d’establir relacions entre els seus semblants. Sospito que està connectat amb el tipus de sociopatia que porta algú a buscar o acumular poder o riquesa primer de tot.

No cal desenvolupar més aquesta idea per entendre que el cas Epstein ens ha donat una imatge d’un comportament sexual criminal que, sens dubte, involucra moltes persones poderoses. És essencial que els fils que es poden subjectar ara s’analitzin diligentment per descobrir tota la xarxa.

Em sap greu dir que sospito que les possibilitats que això passi realment són molt escasses.

Font: Craig Murray