Molts cristians creuen que el “més enllà” és fonamentalment un “lloc” en què per fi gaudiran de l’anhelada Felicitat plena que els va ser impossible assolir en aquesta vida. Però crec que aquesta concepció és tan sols una pobra aproximació a la realitat última intemporal, un pobre mapa incapaç de reflectir la prodigiosa i inimaginable Terra-Sense-Mals, com la van anomenar des de fa segles els indis guaranís. Abans de res, es tracta tan sols d’una pobra aproximació perquè la veritable Felicitat cristiana no es pot desentendre del dolor que causa l’empatia amb tot el que existeix. Ha de ser compatible amb compartir les penes dels nostres semblants.

No cal acumular cites bíbliques ni reflexions teològiques per enunciar aquesta tesi: en el cristianisme no és possible cap mena de felicitat desconnectada del sofriment de la més petita de les criatures. Una cosa semblant podem trobar en altres espiritualitats. En el budisme, per exemple, Avalokiteśvara o Kannon, el buda de la compassió, va fer el vot d’escoltar les pregàries de qualsevol ésser sofrent i de posposar el seu propi nirvana fins haver ajudat tots els éssers a assolir-lo. Un dels més antics himnes litúrgics cristians és el que queda recollit als versets 6-11 del capítol 2 de la carta als Filipencs. Proclama que Crist, renunciant a la seva naturalesa divina, va voler compartir la nostra precària naturalesa humana. Al darrer capítol del llibre El shalom del resucitado, em refereixo a la centralitat del concepte de kènosi (del grec, “buidament”) al Nou Testament:

“Algunes recents visions evolutives de la realitat, metafísiques que estan fent un extraordinari esforç d’integració entre paradigmes científics i religiosos, com és el cas de la filosofia del procés, el representant més reconegut del qual és el matemàtic i filòsof Alfred N. Whitehead, concedeixen un paper central al concepte teològic de kènosi. Es tractaria d’un aspecte de Déu tan essencial en Ell com la seva mateixa omnipotència i immutabilitat: la seva voluntària i amorosa autolimitació (‘abaixament’ en el cas de Jesús)[1] que el fa caure en la precarietat pròpia de totes les criatures i que el converteix en vulnerable a la pobresa, a les desgràcies, al sofriment, a les mentides, a les calúmnies, a les injustícies, a les injúries, a les traïcions i a la mort.

Es tractaria d’un Déu vulnerable també a la incomprensió dels bons, que imaginen una divinitat sempre triomfant i uns servidors seus sempre reeixits. O que s’escandalitzen de la feblesa (física, econòmica i de tota mena) d’aquests últims, una feblesa que no entenen, els disgusta i fins i tot rebutgen. […] I, el que és més dur encara, es tractaria d’un Déu vulnerable als arguments i fins i tot als insults i burles dels seus enemics, ells sí triomfants. Són els tràgics moments finals de Jesús crucificat, que sempre m’han impressionat tant:

‘Els qui passaven per allà l’insultaven; movien el cap i deien: Vaja! Tu que destrueixes el Temple i el reconstrueixes en tres dies! Si ets el Fill de Déu, lliura’t del suplici i baixa de la creu. Els grans sacerdots, els caps dels jueus i els mestres de la Llei també es burlaven d’ell. Deien: N’ha salvat d’altres i no és capaç de salvar-se a si mateix! Que baixi de la creu el Rei d’Israel i creurem en ell! Ha confiat en Déu. Si Déu l’estima, que el salvi, ja que ell mateix va dir: Sóc fill de Déu. Fins i tot els lladres que havien estat crucificats amb ell l’insultaven’[2].”

És revelador que la senyora que uns joves van veure (que va dir ser la mare del Verb) a Kibeho, Rwanda, el 15 d’agost del 1982, mentre contemplaven horroritzats durant vuit hores la visió de les grans matances que succeirien anys més tard (visió que va ser publicada anys abans que succeïssin els fets)[3]… és revelador, dic, que aquesta senyora plorés desconsoladament. Actualment el Santuari de Kibeho, sota el patronatge de la Mare de Déu dels Dolors, és un sagrat lloc per a la reconciliació i la pau. És el santuari marià més important de l’Àfrica. S’ha convertit en el santuari més visitat de tota l’Àfrica.

A més, la concepció del Cel com un “lloc” en què per fi gaudirem de l’anhelada Felicitat plena que ens va ser impossible assolir en aquesta vida és una concepció tan sols aproximativa al que ha de ser la Realitat última perquè ens trobem davant un Misteri tan polièdric que necessitem observar-lo des de diversos punts de vista. És per això pel que personalment concebeixo el “més enllà” des d’altres aspectes, tan útils o més que aquest de la Felicitat, per intentar una aproximació el més adequada possible a un Misteri inefable que sobrepassa totalment la nostra petita ment. I una de les aproximacions a Ell, que a mi em resulta tan reveladora o més que la de concebre’l com la Felicitat, és la de saber que Ell és la Veritat. Una de les coses que em produeix més consol i ànim és la certesa ferma que en el món espiritual –i de vegades també ja en aquest àmbit espaciotemporal en el que vivim–[4] es percep sense cap mena de màscara el que l’altre pensa i sent.

Ja no serà possible cap més engany! Prou de mentides! S’han acabat per sempre tants malentesos! Ha quedat en evidència tanta difamació i tanta calúmnia! S’han acabat les mirades plenes de prejudicis i projeccions subjectives, que t’embruten només mirant-te! Tota la qual cosa està, per tant, intrínsecament lligada a la Justícia. Per fi la Veritat, per fi es farà justícia! Diem que Déu és jutge, perquè en aquesta Hora intemporal es farà justícia. Però en realitat, en aquest Avui etern no hi haurà per fi –oh meravella!– ni jutges ni testimonis, ni prevaricació judicial ni falsos testimonis, perquè tot estarà a la vista! Els assassins de John F. Kennedy, del seu germà Bobby i de Martin L. King seran “jutjats” per les seves víctimes (referint-me únicament, a títol d’exemple, a un Cop d’Estat que no només va canviar el destí dels Estats Units sinó el de tota la humanitat, possibilitant que la Fed mantingués el poder exclusiu d’emetre i distribuir al seu caprici bilions de dòlars sense cap control polític).

Res noble i valuós pot coexistir amb la mentida i amb la injustícia que engendra. Una mentida i injustícia, que, per poca sensibilitat que es tingui, són absolutament insuportables. Quant de mal es fa amb la mentida a les persones i als pobles! Quan mentir ens resulti impensable, quan la paraula sigui més valuosa que la signatura d’un notari, quan els diners siguin un paper sense cap valor davant de l’honestedat i la dignitat,… estarem a prop del Regne del cel! Quan WikiLeaks fa públiques les coses que molts grans criminals tracten secretament entre ells, pensant que ningú els escolta o llegeix –coses absolutament diferents de les que ells i els seus grans mitjans pregonen públicament–,… estem construint el Cel a la Terra! Quan ens adonem que molts dels grans prohoms i “filantrops” del nostre món són només uns psicòpates causants d’una gran destrucció i patiment i no tinguem por de denunciar-ho… estarem construint el Regne del cel! Quan les nostres societats obrin els ulls, no es deixin enganyar més, penalitzin seriosament tanta mentida en l’àmbit públic, desallotgin de qualsevol càrrec públic els mentiders (com aquells que es van obstinar a fer creure al món que l’Iraq tenia armes de destrucció massiva) i els interni en centres de rehabilitació… estarem molt a prop del Regne del cel!

Podria referir-me també a l’Amor, la Bondat i la Generositat. Em ve al cap allò que cantava en la meva joventut: “Quan un pobre no té res i encara reparteix, Déu mateix va en el nostre mateix caminar”. I és ben cert. Tanmateix, cada dia em fascina més la doctrina gandhiana de la No violència, tan centrada i arrelada en la Veritat, considerada com el fruit més madur de l’Amor plenament lúcid i coherent. Una doctrina, per cert, absolutament evangèlica.[5] Una doctrina amb profundes implicacions no només interpersonals sinó també socials i polítiques. Per això, al llibre Los cinco principios superiores, vaig catalogar la Veritat com el quart principi superior. Després del tercer: el de la Generositat que tot ho multiplica.

No sé com serà una Felicitat “eterna” en la qual abraçarem estretament els més vençuts i angoixats. No crec que sigui imaginable des de la nostra subjectiva percepció actual d’un temps lineal, una percepció a la que Albert Einstein va qualificar com “un miratge obstinadament persistent”. Però sí que m’imagino i gaudeixo de la joia d’aquell moment en què la Llum il·luminarà les més ocultes i perverses intencions dels cors[6] dels qui han destruït la imatge, l’honor o la vida mateixa de tantes persones justes i innocents. La joia d’aquell moment en què la Llum il·luminarà les més secretes maquinacions dels poderosos que, utilitzant els seus grans mitjans de comunicació, han enfonsat en la pobresa, en la guerra i en la desolació tants pobles que anhelaven la llibertat i la pau.

Mentre el món sencer es mobilitza –per fi!– per l’infame assassinat de George Floyd, acaba de ser segrestat un altre heroi ruandès més, Venant Abayisenga[7], en el més absolut desconeixement per part d’aquestes indignades i valentes masses que es manifesten ara arreu del món. La llista d’oponents ruandesos “suïcidats” comença ja a ser tan llarga com la d’activistes sud-africans que, també “suïcidats”, van donar la seva vida per la llibertat. Prego a Déu que no sigui assassinat com tants altres ruandesos, “desapareguts” mentre els més menyspreables canalles del nostre món es dediquen a seguir rentant la imatge mediàtica d’aquest veritable monstre que és Paul Kagame. Un monstre creat i sostingut per altres monstres encara més poderosos i perversos que ell. Monstres als quals un “dia” la Llum innombrable desposseirà de les seves màscares d’honorabilitat.

El mateix “dia” en què per fi descobrirem les veritables circumstàncies i l’autoria última no només de tants assassinats decisius de presidents incòmodes, com John F. Kennedy, Patrice Lumumba, Melchior Ndadaye o Olof Palme, el cas del qual s’acaba de tancar aquesta mateixa setmana. Sinó també les de tantes morts “oportunes” d’alguns d’ells, com Yasser Arafat o Hugo Chávez. O les de la mort, fa només un parell de dies, del president Pierre Nkurunziza, fortament enfrontat a Paul Kagame. L’autoria “desconeguda” de l’assassinat d’altres presidents ja la coneixem bé. Com és el cas de Jaume Roldós, Omar Torrijos, Juvénal Habyarimana i Cyprien Ntaryamira o Laurent-Désiré Kabila.

[1] Filipencs 2, 6-8.

[2] Mateu 27, 39-44.

[3] “En una visió que va durar vuit hores, van veure imatges aterridores de persones matant-se les unes a les altres, de cossos llançats als rius. Van veure els cossos sense els seus caps, decapitats. Ells ploraven i ploraven i els testimonis al voltant dels vidents es van quedar amb una impressió inoblidable de por i tristesa […]. Un arbre en flames, un riu de sang, persones que es mataven entre si, molts cossos decapitats i abandonats sense ningú que els donés sepultura; un enorme abisme, un monstre.” Pàgina 255 del llibre The Final Hour, Michael Brown 1992, Faith Publishing Company.

[4] Els evangelis es refereixen sovint al coneixement que Jesús tenia dels pensaments i sentiments que, darrere les aparences, s’ocultaven a les ments i els cors d’aquells amb els quals tractava: Mateu 9, 4; 12, 25; 15, 19; Lluc 11, 17; Joan 2, 24.

[5] En el moment més decisiu de la seva vida, davant del prefecte Ponç Pilat, Jesús proclama: “Per això he nascut i he vingut a aquest món, per donar testimoni de la Veritat” (Evangeli de Joan 18, 37).

[6] “Perquè no hi ha res d’amagat que no s’hagi de manifestar; ni amagat, que no hagi de sortir a llum “(Marc 4, 22 i Lucas 8, 17).

[7] https://l-hora.org/?p=15123&lang=ca