El 17 de setembre vaig publicar la meva columna: “La prova ja no és un valor occidental”. He utilitzat com a exemple la culpa que s’ha atribuït a Rússia per l’abatiment d’un avió de passatgers malaisi. No existeix cap prova per l’acusació, i s’han presentat proves massives que l’avió va ser abatut pels neonazis que van prendre el poder com a resultat del cop organitzat per Washington a Ucraïna.
La culpa no la tenia Rússia per alguna prova, sinó per les contínues acusacions sense proves que van començar en el moment en què l’avió va ser abatut. Qualsevol que demanés proves era tractat com un “apologista de Putin”. Això es va considerar una prova sense cap imatge.
Onsevulla que mirem en aquests temps, veiem acusacions com a fets absoluts sense proves establertes: Les “armes de destrucció massiva” de Saddam Hussein, les “armes nuclears iranianes”, la “invasió russa d’Ucraïna”, la conspiració Trump/Putin que va robar les eleccions presidencials estatunidenques de 2016, l’ús de gas verinós a Síria. No hi ha una sola prova per cap d’aquestes acusacions, però la veritat de les acusacions està establerta en moltes ments a tot el món.
La ciència va donar al món el principi del fet basat en la prova, que va eliminar la crema de bruixes i les decisions polítiques basades en la superstició. La veritat es va convertir en una força.
Però la veritat pot interposar-se a les agendes, i a mesura que les elits han recuperat el seu poder de les reformes socials, polítiques i econòmiques d’una era anterior, la veritat s’ha dividit en categories i s’ha tallat tan bé que ha desaparegut. Perquè la veritat de l’elit s’ha tornat idèntica als seus interessos econòmics, i aquestes Polítiques d’Identitat despullen la veritat del seu significat universal i la redueixen a la veritat autodefinida de raça i gènere.
El resultat és que avui dia la veritat s’estableix no per les proves sinó per la repetició d’acusacions i falsedats.
Això ha facilitat la destrucció de persones i països només amb mentides. Qui recorda Dominique Strauss-Kahn, el director del Fons Monetari Internacional i, en el seu moment, el probable futur president de França? Strauss-Kahn estava fora de joc respecte a Washington, que volia que el seu titella Sarkozy fos reelegit. Strauss-Kahn va arribar a Nova York i va ser acusat d’agressió sexual per una empleada d’hotel. Va ser arrestat i empresonat. El fiscal de districte de Nova York i el mitjans prostituïts el van declarar culpable. Simultàniament, en el moment oportú, una dona francesa va fer la mateixa afirmació. Cas tancat. No hi havia proves. Només afirmacions. Llavors es va saber que la cambrera de l’hotel acabava de rebre grans sumes de diners molt per sobre del seu nivell d’ingressos, dipositades en el seu compte bancari. Més indignant encara, es va revelar que Sarkozy coneixia l’arrest de Strauss-Kahn abans que la policia ho anunciés. El cas es va enfonsar i el fiscal de districte de Nova York es va disculpar públicament. Però Strauss-Kahn s’havia vist obligat a dimitir com a director de l’FMI i estava fora de les eleccions presidencials franceses. Així que Washington va guanyar.
Avui dia és una tàctica comuna i rutinària que els dos partits polítics estatunidencs preparin una dona perquè presenti acusacions d’assetjament sexual, abús o agressió contra qualsevol persona heterosexual designada o candidat que qualsevol dels dos partits consideri que obstaculitza la seva agenda. Passa amb tanta regularitat que cap persona vigilant pot creure’s la dona. L’agressió sexual s’ha reduït a un dels trucs bruts de la política.
Per més dures que siguin les falses acusacions contra els individus, destrueixen països sencers. Només cal pensar en la destrucció de l’Afganistan, l’Iraq, Líbia, actualment el Iemen, i Washington no ha renunciat a la mateixa sort per a Síria i l’Iran. Basat en res més que les repetides i falses acusacions de Washington, milions de persones han estat assassinades, mutilades, deixades òrfenes, vídues, desplaçades i enviades com a refugiats envaint Europa.
No hi ha ni una sola prova que justifiqui els enormes crims de Washington contra la humanitat. No obstant això, aquests crims que en un món conscient de la veritat haurien donat lloc al fet que diversos governs sencers d’Estats Units fossin acusats davant la Cort Penal Internacional o la Cort de Crims de Guerra, o en qualsevol altra cort, i potser en totes elles, són ignorats, perquè amb la sola acusació contra els països i pobles destruïts n’hi havia prou per justificar els crims de guerra de Washington contra la humanitat.
El que he descrit és un món sense veritat. No hi ha lloc per a la veritat en el món que Occident ha creat. L’hostilitat occidental cap a la veritat és aclaparadora. Mentre escric, els narradors de la veritat estan sent prohibits a Facebook, Twitter i PayPal. Google fa que les seves webs siguin gairebé impossibles de trobar. A tot el món occidental, la veritat ha estat redefinida com a “teoria de la conspiració”.
Elitistes com George Soros i innombrables agències governamentals finançades amb impostos, com el Fons Nacional per a la Democràcia, gasten els diners dels contribuents per desacreditar els qui diuen la veritat. Molts en els governs volen que els narradors de la veritat siguin tancats com a enemics de l’estat, és a dir, “enemics dels interessos propis de les elits governants”.
No cal que em creguis. Aquí hi ha quatre llibres escrits per persones honorables, meticulosament documentats, plens de proves que deixen clar que les elits estatunidenques no respecten en absolut la veritat. La veritat és una cosa que obstaculitza el seu camí.
Un dels llibres és Takeover de Charlie Savage. Savage mostra com Dick Cheney va utilitzar el règim de George W. Bush i l’11 de setembre per a destruir la separació de poders i les llibertats civils de la Constitució dels Estats Units. Quan llegeixis el llibre de Savage descobriràs que els Estats Units que creus que existeixen, en realitat no existeixen. En el seu lloc hi ha una dictadura disponible per a qualsevol president prou intel·ligent com per fer-la servir. El llibre de Savage és un dels millors reportatges d’investigació que he llegit.
El sistema romà de govern mai es va recuperar de Cèsar creuant el Rubicó. Dubto que la Constitució dels Estats Units es recuperi de Dick Cheney.
Dos dels llibres són de David Ray Griffin, un dels últims i més decidits protagonistes estatunidencs de la veritat. En el seu llibre Bush and Cheney: How They Ruined America and the World, Griffin presenta, una dècada després de Savage, el mateix cas contra Dick Cheney. Quan dos investigadors independents arriben a la mateixa conclusió, pots apostar que és pels diners. Si el món sobreviu al conflicte orquestrat per Washington amb Rússia, Cheney passarà a la història com la persona que va destruir el govern constitucional estatunidenc.
En aquest mateix llibre, Griffin també examina la història oficial de l’11 de setembre i l’exposa com una fabricació total sense connexió amb cap veritat en absolut. S’ocupa d’aquest cas en el seu darrer llibre, acabat de publicar amb Elizabeth Woodworth, Unmasked: An International Review Panel Investigation.
Qualsevol que encara tingui rentat el cervell per la història oficial de l’11 de setembre pot alliberar-se immediatament del seu engany llegint aquest llibre. Ja no hi ha cap dubte que l’11 de setembre va ser un esdeveniment orquestrat des de dins amb el propòsit de desencadenar dues dècades, amb més per venir, d’agressió estatunidenca a l’Orient Mitjà.
Griffin no deixa dempeus ni una sola declaració oficial sobre l’11 de setembre, ja que no hi ha ni una sola afirmació oficial que es basi en cap prova objetiva.
Durante disset anys, el món ha estat alimentat amb un enfilall de mentides totals basades únicament en acusacions i davant de proves massives aportades no per un grup de politiquers reunits en una comissió de l’11 de setembre, sinó per milers d’experts. No obstant això, durant disset anys les acusacions falses han prevalgut sobre fets fortament documentats presentats per experts desinteressats anomenats “teòrics de la conspiració” per aquells que intentaven encobrir els seus crims.
El quart llibre és Truth and Duty de Mary Mapes. Mary Mapes és la productora de la CBS l’equip de la qual va preparar acuradament per a Dan Rather l’informe de 60 minuts sobre el fracàs de George W. Bush en l’exercici del seu deure a la Guàrdia Nacional Aèria de Texas. La seva història era absolutament correcta, però ella i Rather van ser destruïts només per acusacions. Els republicans van posar en mode d’atac als blocaires de dreta, i aviat els mitjans de comunicació oficials es van unir amb el propòsit d’elevar els seus índexs d’audiència a costa de la CBS.
La CBS era vulnerable perquè ja no era independent, sinó part de l’imperi de Viacom. Mapes ja tenia problemes perquè havia donat a conèixer la història de la tortura d’Abu Ghraib just en el moment en què Bush i Cheney van declarar: “Amèrica no tortura”. Mentre el règim de Cheney/Bush pressionava Viacom, un executiu corporatiu li va dir a Mapes: “No tens idea de quants milions de dòlars està gastant Viacom en grups de pressió a Washington, i res del que has fet en l’últim any ha ajudat”.
Ve’t-ho aquí. Els executius de Viacom no tenien cap interès en la veritat, només en allò que feia avançar els seus interessos de lobbying a Washington. Mapes, una narradora de la veritat, havia de marxar i ho va fer. I també Dan Rather.
Avui dia als Estats Units cap membre de la premsa escrita i televisiva o de la NPR s’atreveix a acostar-se a més de cent milles de la veritat. Seria un esdeveniment que acabaria amb la seva carrera.
Sense mitjans de comunicació dedicats a la veritat, no hi pot haver control sobre el govern.
Preguntin-se on poden llegir articles com aquest. Si no donen suport als portals de la veritat restants, es trobaran lligats, com els reis-elfs, els senyors-nans i els homes mortals del Senyor dels Anells de J.R.R. Tolkien, “en la foscor” per l’habilitat de les elits per controlar les explicacions que componen la seva realitat.
Las Polítiques d’Identitat han destruït la concepció mateixa de la veritat independentment de la raça i el gènere. La ciència mateixa es desacredita de la mateixa manera que la civilització:
https://ww.paulcraigroberts.org/2017/10/25/goodbye-western-civilization/
https://www.paulcraigroberts.org/2017/10/27/civilization-declared-white-male-construct/
Mai en la història dels éssers humans s’ha estat tan a prop de perdre tota comprensió de la realitat com en el món d’avui, en què no hi ha respecte per la veritat.
Font original: Paul Craig Roberts