Fa uns dies, es va fer pública la renúncia de César Alierta al càrrec de president de Telefónica. El més destacable de la notícia és que percebrà una clàusula de jubilació de 35,5 milions d’euros (cinc mil cinc-cents milions de les antigues pessetes). El seu sou, l’any 2015, va ser de 6,5 milions d’euros. Segons un informe de CCOO, les empreses de l’IBEX 35 tenen 928 directius amb contractes blindats. L’any 2014, els presidents de les empreses de l’IBEX 35 haurien cobrat 186,6 milions d’euros, la qual cosa suposa una mitjana de 5,5 milions cadascun.  

Les empreses de l’IBEX 35 es divideixen, majoritàriament, en quatre grans grups: elèctriques, financeres, grans constructores i comunicacions. Aparentment, operen en un món molt competitiu, reglat per les lleis de l’economia de mercat, segons les quals triomfen les empreses més fortes i sucumbeixen les més dèbils. De fet, els grans directius d’aquestes empreses són els profetes del liberalisme econòmic, que predica la necessitat de reduir l’estat a la mínima expressió i evitar qualsevol intervencionisme dels governs en l’economia. Però, la majoria d’aquestes grans empreses se serveixen dels governs per aconseguir avantatges que els permetin posicions de domini en el mercat. A la pràctica, aquests quatre grans blocs que hem esmentat s’han convertit en grans oligopolis que impedeixen la lliure competència entre sectors de serveis essencials.

Però, què fan aquests grans directius, aquesta mena de superherois, per merèixer unes remuneracions tan descomunals? En primer lloc, les seves empreses gaudeixen d’avantatges fiscals respecte a les petites i mitjanes empreses. Gràcies a exempcions i desgravacions legals, poden arribar a cotitzar menys d’un 10% en l’Impost de Societats. Això pel que fa als beneficis que no poden amagar, ja que el 85% de les empreses de l’IBEX 35 tenen sucursals a paradisos fiscals, a través dels quals poden evadir una bona part dels imposts que haurien de pagar.

En segon lloc, gràcies a les portes giratòries, controlen les cúpules dels principals partits polítics i obtenen una influència decisiva sobre els governs i les Corts Generals. Així, tota la normativa en matèria econòmica està dirigida per aquestes grans empreses per evitar-ne el control i mantenir la situació de domini sobre hipotètics competidors. L’exemple més clar és la normativa que a l’Estat espanyol fa pràcticament inviable el desplegament de les energies renovables amb un impost al sòl que grava les instal·lacions fotovoltaiques. La fixació de les tarifes elèctriques és opaca i permet pràctiques oligopolístiques. S’ha denunciat que, fins i tot, utilitzen un bé públic com l’aigua dels pantans per disminuir la producció energètica i augmentar artificialment els preus, i això ho fan retenint l’aigua en determinats moments. Les centrals elèctriques totalment amortitzades, com les hidràuliques o les nuclears, cobren per produir electricitat al mateix preu que fixen les centrals de nova construcció.

I què hem de dir de les entitats financeres? Foren el motor de la bombolla immobiliària i, quan va esclatar la crisi econòmica, se serviren de les ajudes públiques per transferir el seu endeutament privat al Govern. Actuen com a intermediaris en comprar deute públic, amb el qual guanyen un bon interès, gràcies als préstecs que obtenen del Banc Central Europeu a un interès proper al zero per cent.

Quant a les empreses constructores, beneficiàries de les faraòniques, i en molts de casos inútils obres públiques realitzades a l’Estat espanyol, sempre juguen a cop segur. Quan les expectatives de negoci no es compleixen, l’Administració acut a rescatar-les, com en el cas de les autopistes radials de Madrid; per no parlar del cas Castor, que ha obtingut una indemnització mil milionària de l’Estat, després de provocar milers de petits terratrèmols, que han causat greus desperfectes físics als particulars, que no rebran cap indemnització.

En definitiva, aquesta és la labor dels “cracs” que dirigeixen les grans empreses. No es mouen dins els paràmetres d’una economia de lliure mercat, sinó en una “corporatocràcia” que s’aprofita de les situacions d’avantatge que obtenen del favor del poder polític. Prediquen una doctrina que ells no practiquen. És el que es coneix com a “capitalisme d’amiguets”. Aquesta és la vertadera “casta”, la que es reparteix el botí, mentre predica la necessitat de reduir la despesa pública. I no veig en el canvi que proposa Pedro Sánchez que pretengui tocar-los ni un sol cabell, sobretot pactant amb Ciudadanos, el nou producte polític de l’IBEX 35.