Ara li ha arribat el torn a Catalunya, però les guerres o caceres judicials són des de fa temps una habitual estratègia criminal. Algú tan autoritzat com Ramsey Clark, principal artífex de la Llei de Drets Civils dels afroamericans, primer com a íntim col·laborador de Robert Kennedy i més endavant, després de l’assassinat d’aquest, com a attorney general (càrrec equivalent al del nostre ministre de Justícia) de Lyndon B. Johnson, va arribar a dir: “Estats Units ha impulsat la creació d’un tribunal contra els seus enemics a Rwanda. Aquesta forma de procedir no és altra cosa que fer la guerra per altres mitjans”. Va formular perfectament una doble veritat: la gran i criminal farsa que poden arribar a ser els tribunals internacionals i la tràgica mentida que pateix en concret el poble de Rwanda. Una doble veritat que alguns coneixíem però que no hi havia manera que fos escoltada, ni tan sols per molts dels suposats especialistes en Àfrica, alguns d’ells, per cert, catalans.
Les guerres o caceres judicials no són noves però ara s’han estructurat, sistematitzat i sofisticat, com altres estratègies utilitzades pels grans poders globalistes. Poders que, gràcies als seus nombrosos i influents mitjans de comunicació, sempre se les pensen totes per passar desapercebuts mentre segueixen avançant en el seu projecte de control i dominació mitjançant personatges interposats. A l’Amèrica Llatina, aquestes caceres són en aquest moment una moda que està fent furor. S’estan cobrant peces –s’està “escapçant”, diria la nostra admirable Soraya, presidenta actual de Catalunya– tan importants com els presidents Lula da Silva, Cristina Fernández, Dilma Rousseff…
“Casualment”, tots ells són incòmodes per als Estats Units. Mentre que Michel Témer roman com a president del Brasil tot i que les acusacions per corrupció del fiscal general contra ell són molt més greus que les que pateix Dilma Rousseff, que no tenen res a veure amb corrupció ni enriquiment personal. Així que, certament, aquestes caceres són un instrument decisiu en el canvi polític que s’està aconseguint en aquest subcontinent. A Catalunya no hi sembla haver altra cosa que un Establishment Nacional entossudit a tallar caps independentistes. Però crec que els qui només vegin això no tenen la necessària perspectiva internacional
Els independentistes catalans han pogut comprovar en carn pròpia durant aquests últims mesos l’arbitrarietat i la duresa de les mesures aplicades pel poder judicial espanyol. Un poder suposadament independent del poder executiu. Mesures aplicades, sobretot, contra els caps visibles de l’independentisme. Uns caps ja escapçats, segons la “coratjosa” vicepresidenta del Govern. Caps escapçats a més, segons va presumir la “intrèpida” Soraya (amb les esquenes ben guardades per exèrcits i forces de l’ordre), per un valent i democràtic tallador de caps independentistes anomenat Mariano Rajoy. Es tracta d’una descarada i pública confessió (més aviat una victoriosa proclamació) que la separació de poders és només una farsa. Que tal confessió no hagi tingut cap conseqüència judicial, política o tan sols mediàtica, és una prova més de l’arbitrarietat “democràtica” en què vivim.
Però del que no estic molt segur és que molts dels independentistes catalans siguin plenament conscients de què és exactament aquest monstre, aquesta guerra judicial a la qual s’enfronten i es continuaran enfrontant en el futur: no és ni més ni menys que la estratègia fonamental de submissió del poble català (submissió a un estatus fins i tot anterior a l’autonòmic), ara que ja no seria possible un sagnant “Alzamiento Nacional” com el de 1936, ni que fos presentat com la legítima defensa de la democràcia (la seva “democràcia”) i de la Constitució (la seva constitució). Les estratègies mediàtiques creen el caldo de cultiu adequat, però l’escapçament de l’enemic el duu a terme ara la “Justícia”. La situació econòmica es podria normalitzar i fins i tot millorar quan s’aturi l’assetjament que pateix Catalunya i retorni l’estabilitat, però el veritable cop d’Estat, molt més seriós que la propaganda i els embargaments econòmics, l’està duent a terme un poder judicial al servei del veritable Poder.
No estic segur que molts independentistes catalans siguin plenament conscients que aquesta cacera judicial no es practica només a Catalunya ni és responsabilitat exclusiva del Govern de dretes pures i dures que (amb ajuda del socialisme) dirigeix Espanya per les vies degudes, sinó d’alguna cosa molt més global, greu i important: no és ni més ni menys que una elaborada estratègia sorgida en allò que Peter Dale Scott anomena “l’Estat Profund”, amb la inestimable ajuda dels think tanks que estan al seu servei.
La cacera dels “genocides hutus” a la qual es referia Ramsey Clark, ha escapçat els liders democràtics de la majoria ruandesa (i ha desestabilitzat el Congo), quan ja no era possible el recurs directe a l’assassinat, com es va fer en el seu moment amb el primer ministre congolès Patrice Lumumba i més recentment amb quatre presidents de Burundi, Rwanda i Congo. L’actual líder de l’oposició ruandesa, Victoire Ingabire Umuhoza, fa més de set anys que malviu a les presons ruandeses acusada de negacionisme, perquè resa no només per les víctimes tutsis sinó també per les hutus. Negacionisme que és un veritable calaix de sastre en el qual hi cap tot, com aquí el delicte d’odi. No importa que la Cort Africana de Drets Humans i dels Pobles (CADHP) hagi dictat sentència a favor seu en el procés que l’enfronta al Govern del gran criminal Paul Kagame. Ni importa que el jutge Fernando Andreu dictés el febrer de 2008 quaranta ordres d’arrest contra alts càrrecs de l’actual govern de Rwanda… Aquesta gent que estan pervertint la Justícia Internacional o la Justícia a Espanya sempre aconsegueix minimitzar els elements que van en contra dels seus caps i, per contra, avançar en l’escapçament dels oponents.
Així han aconseguit, per exemple, alliberar de la nit al dia a Sud-àfrica o Londres a diversos generals ruandesos (de la llista d’aquests quaranta imputats per l’Audiència Nacional espanyola) que ja havien estat detinguts. I per contra han aconseguit que fins i tot la mateixa ONU emetés informes que ens acusaven a nosaltres, els promotors d’aquesta querella, de finançar les guerrilles hutus al Congo. Són manipulacions de la Justícia, dirigides des de Washington, que van quedar en evidència en cinc cables de WikiLeaks. Manipulacions com la patida pel mateix Julian Assange, també sense llibertat des de fa gairebé sis anys “gràcies” a les conegudes acusacions que pretenien escapçar-lo, com es pretenia amb nosaltres. Si és el cas, acusacions d’assetjament sexual. Acusacions falses que ja han quedat en evidència. Tot i això, Julian Assange, ja sense cap càrrec contra ell, segueix privat de llibertat, mentre que aquells les canallades dels quals van ser revelades per Wikileaks en desenes de milers de cables, continuen cometent crims amb total impunitat.
Argentina és un altre país on he viscut i que també m’importa, encara que no hagi tingut cap a ell la dedicació que he tingut envers Rwanda i el Congo. En els dies del suïcidi o assassinat del fiscal Alberto Nisman i de les manifestacions a Buenos Aires per aquest motiu, jo estava precisament allà i vaig poder seguir aquest cas de manera més propera. Les acusacions contra la presidenta argentina Cristina Fernández de Kirchner per les seves suposades responsabilitats en el cas de l’atemptat terrorista contra l’AMIA (Associació Mutual Israelita Argentina), en què van morir 85 persones, em semblen un altre clar cas de guerra o cacera judicial. Es tracta d’acusacions de suposada traïció a la pàtria i de suposat encobriment de l’Iran, el suposat responsable de l’atemptat (quant “suposat”!).
Ara es pretén acusar Cristina Fernández de l’assassinat del fiscal just el dia abans que aquest s’hagués de presentar davant la Comissió de Legislació Penal de la Cambra de Diputats per ser interrogat sobre els fonaments de la seva denúncia. Se suposa que el fiscal Nisman anava a acusar la presidenta, però del que no es parla és dels centenars de cables de Wikileaks publicats pel periodista Santiago O’Donell en els quals es pot comprovar que el fiscal consulta a l’ambaixada dels Estats Units a Buenos Aires cadascun dels seus passos, demana autorització per als esborranys de les seves resolucions, els corregeix seguint les indicacions d’aquesta, li avança les mesures judicials tant de la fiscalia com del jutjat que entén la causa AMIA, es disculpa davant la diplomàcia estatunidenca mentre que ella li ordena continuar tot i sense proves en la pista de l’autoria de l’Iran, etc. I tampoc es parla que aquell dia es presentaria segurament amb les mans buides davant la Comissió. Si tot això va ser així, Nisman era molt més útil a alguns assassinat (per la presidenta, és clar) que viu.
Què feia Cristina Fernández en aquella època? Aquest és l’encapçalament d’un article del diari El País del 18 d’abril del 2015 (el fiscal Nisman va morir el 18 de gener): “Després d’acostar-se a la Xina viatja a Rússia per associar-se al negoci petrolier”. Aquest és el títol: “Cristina Kirchner canvia l’eix de la política exterior”. I aquest és el llarg subtítol: “La presidenta argentina, Cristina Fernández de Kirchner, consolida la seva línia estratègica en política exterior amb un viatge la setmana que ve a Rússia. El febrer passat ja va anar a la Xina, i manté el seu suport a Veneçuela o els seus vincles amb l’Iran”. I per si la cosa no quedés encara prou clara, aquest és el primer paràgraf: “Però l’Argentina es prepara per a un canvi. Els assessors de Mauricio Macri i Sergio Massa, els dos candidats forts de l’oposició, han signat un document conjunt en el qual prometen un gir radical per apropar-se més als Estats Units i la Unió Europea, i l’entorn del candidat oficialista Daniel Scioli també apunta en privat cap a un gir”.
En una entrevista per a Sputnik, la politòloga Silvia Romano denunciava les actuals guerres o caceres judicials en què s’està utilitzant una “façana de dret i legalitat” per culpar un grup o figura política important “sense tenir proves”. Amb una planificada “articulació amb els mitjans hegemònics de comunicació el cas s’instal·la a la societat. La premsa els presenta com a culpables abans que arribin als tribunals i es produeixi el degut procés judicial”. Segons la politòloga, Estats Units juga un paper fonamental en això, ja que el seu Departament de Justícia ha estat assessorant les reformes jurídiques en diversos països llatinoamericans, a través de “agències bilaterals” com la USAID. Una de les accions més importants va ser l’anomenat projecte Puentes, que va consistir en cursos d’assessorament a diversos integrants del poder judicial del Brasil i altres països de la regió. L’alumne estrella és el jutge Sergio Moro, impulsor de la causa Lava Jato i involucrat en el judici contra Lula. “És cridaner que aquests cursos no només s’amaguin a la població, sinó que ni tan sols s’informa sobre la seva existència”, va assenyalar Silvia Romano. Va criticar a més el “tractament desigual” en les condemnes als funcionaris públics i als empresaris involucrats amb proves en la corrupció com és el cas de Michel Témer al Brasil o Mauricio Macri a l’Argentina que romanen impunes.
Una altra prova de la importància d’aquesta guerra judicial està en l’energia amb la qual s’està neutralitzant aquells jutges dignes i independents que actuen en tribunals nacionals amb competència universal, com és el cas de l’Audiència Nacional espanyola. Si de cas no fossin prou prova d’això els esmentats cables de Wikileaks (en els que queden en evidència les ja antigues pressions estatunidenques –tot i que encara no apareguin les més recents de la Xina– per desactivar diverses causes obertes en aquest tribunal), hi ha també el recent intent d’eliminació de la jurisdicció universal pel Govern i la majoria parlamentària formada pel Partit Popular i el PSOE, intent que ha aconseguit gairebé totalment el seu objectiu.
Si certs experts i mitjans de la societat catalana, que a més d’independentistes es consideren progressistes (d’un progressisme massa a l’estil dels falsaris Clinton i Obama, responsables de molts dels crims contra la humanitat als que em vinc referint, un progressisme massa a la moda anti Putin), haguessin tingut més clara consciència de l’existència d’aquesta guerra judicial desplegada per “la comunitat internacional” (“Occident” a les ordres d’Estats Units), l’actual i tremenda ofensiva de la “Justícia” espanyola potser no hagués trobat tan desprevinguts tants independentistes ni els hagués sorprès tant. Potser cal recordar ara les famoses paraules del sermó del pastor luterà alemany Friedrich Martin Niemöller, que va estar empresonat als camps d’extermini de Sachsenhausen i Dachau:
“Primer van venir a buscar els comunistes i no vaig dir res perquè jo no era comunista.
Després van venir pels jueus i no vaig dir res perquè jo no era jueu.
Després van venir pels sindicalistes i no vaig dir res perquè jo no era sindicalista.
Després van venir pels catòlics i no vaig dir res perquè jo era protestant.
Després van venir per mi però, per llavors, ja no quedava ningú que digués res”.
Els independentistes catalans no podran fer gran cosa davant d’una “Justícia” tan omnipotent i impune com la que estan patint. No hi ha altra alternativa que sortir del seu àmbit. Així que, en el debat roent que en aquest moment hi ha a Catalunya, el debat sobre la unilateralitat o la moderació, etc., la meva opinió al respecte està bastant consolidada: no serà possible per als independentistes catalans avançar en els seus anhels més profunds dins d’aquest marc, en el qual una “Justícia” arbitrària al servei del poder fa i desfà tot el que li dóna la gana i com li ve de gust. No crec que mahatma Gandhi hagués reconegut una “Justícia” com aquesta, igual que no va reconèixer ni les pretensions que sobre l’Índia tenia l’Imperi Britànic ni el marc legal que pretenia imposar-li fins i tot en qüestions tan quotidianes com la sal.
Ja començo a ser vell i he vist massa coses. De vegades em vénen records del període en què vaig acompanyar a Euskadi a Adolfo Pérez Esquivel, que era el coordinador de la No violència per a tota l’Amèrica Llatina en el moment en què va ser empresonat per la Dictadura argentina. El vaig acompanyar en diverses de les seves trobades com a mediador entre el Govern de Felipe González i ETA. Llavors vaig sentir una frase fins a quedar-ne tip: “Sense violència es pot parlar de tot”. Això prometien. Però ara ni tan sols concedeixen al pacífic vicepresident Oriol Junqueras allò que van concedir al diputat Juan Karlos Ioldi, acusat de pertinença a ETA: sortir de la presó per participar en l’elecció del nou lehendakari al Parlament de Vitòria. Són gent tramposa per naturalesa. No saben el que és la dignitat. Quin tipus de diàleg es podria tenir amb ells? Potser comenci a ser cada dia més evident que no hi ha mes que dues alternatives: o rendició i pèrdua fins i tot de competències autonòmiques ja existents i fins i tot de la dignitat, o el relleu una vegada i una altra, a l’estil gandhià, de diputats imputats per una nova fila d’ells, relleu al qual s’hi acaba de referir el diputat d’ERC Antoni Castellà. Però davant d’un dilema com aquest, a la meva ment no hi ve res més que aquelles paraules de Martin Luther King: “Hem arribat massa lluny per rendir-nos ara”.