Potser la Unió europea viu un dels moments més crítics des de la seva constitució. La crisi econòmica, la fallida bancària, els refugiats, la manca de democràcia interna, la política exterior seguidista dels EEUU, el Brexit… són reptes massa grans per a uns governants que requeririen una talla intel·lectual i unes conviccions democràtiques molt més elevades de les que tenen els actuals dirigents. Que la Unió europea estigui presidida per una persona de la trajectòria de Juncker ho diu tot.
No obstant això, els qui visquérem els darrers anys de la dictadura amb la mirada posada en Europa encara hi volem veure brins d’esperança. Els darrers mesos n’hem tengut algunes mostres.
Possiblement, la més important, fou la posada en evidència de la Justícia espanyola per part de la fiscalia i dels jutges belgues en el cas Puigdemont. Una fiscalia i uns tribunals imparcials obligaren l’Audiència Nacional Espanyola a retirar l’ordre internacional d’extradició del president Puigdemont i de la resta de membres del seu Govern per una manca de fonaments que justificassin les acusacions i l’empresonament preventiu.
Una segona garrotada va ser l’expulsió de RTVE del Comitè d’Informatius de la Unió Europea de Radiodifusió pels informes negatius d’organitzacions professionals internacionals sobre la manca d’independència de RTVE. Resulta curiós que el «constitucionalisme» espanyol hagi passat per alt aquesta denúncia mentre s’acarnissa contra TV3 i Catalunya Ràdio, que figuren entre els mitjans audiovisuals més plurals.
I la darrera, el Consell d’Europa constata que Espanya no ha complit cap de les onze recomanacions proposades per Europa contra la corrupció, especialment pel que fa a la independència dels parlamentaris (portes giratòries) i, atenció!, la manca d’independència de la Justícia. Una altra vegada, els qui constantment apel·len a l’imperi de la llei per saquejar les institucions catalanes han quedat en evidència.
Hi podríem sumar la multa de 19 milions d’euros a Espanya per falsificar durant vint anys el dèficit de la Generalitat valenciana. Un fet que confirma l’Estat espanyol com un dels més incomplidors de la normativa europea.
Durant la passada campanya electoral a Catalunya, els partits autoanomenats constitucionalistes acusaren reiteradament els sobiranistes d’utilitzar els mitjans de comunicació públics per adoctrinar la població i de voler situar Catalunya fora d’Europa. Però, i si ho miràssim al revés? Ara ja sabem que l’Estat ha renunciat als principals fonaments d’una democràcia per tal d’impedir la independència de Catalunya: utilització de les clavegueres de l’Estat (i encara s’ha d’aclarir la participació d’un confident del CNI en l’organització dels atemptats de Barcelona i Cambrils), violència policial, utilització de la Justícia per «escapçar» els partits i les entitats socials sobiranistes, utilització fraudulenta de mesures constitucionals per destituir un Govern legítim, manipulació dels mitjans de comunicació públics i privats… Per a les dretes i esquerres espanyoles la democràcia està subordinada a la unitat d’Espanya. I el mateix pel que fa a l’europeisme, que s’esvairia a la primera insinuació de la Unió europea de celebrar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Però aquest enrocament només pot dur a l’aïllament internacional d’Espanya. Pel camí hi quedarà el desprestigi d’una generació política que restarà inhabilitada quan comencin a caure les sentències absolutòries dels Tribunals europeus.