La clau de la importància de reprendre el debat (o la ruptura) que es va produir dins dels corrents d'”esquerra” per la posició d’alguns intel·lectuals en l’assumpte de la guerra de Líbia i de Síria, me la va proporcionar el propi Carlos Taibo amb la seva manifesta incomoditat en tractar d’aquest assumpte en una de les seves xerrades sobre decreixentisme. Encara que Taibo en aquest tema sempre ha mantingut cert perfil baix en contrast amb Alba Rico, vegem com d’injustificat és el seu enuig en l’”affaire” de la guerra de Líbia i de Síria quan se l’intenta relacionar en la seva presa de posició amb la de l’altre filòsof.
Hi ha un manifest sobre Líbia que va ser subscrit per Carlos Taibo i molts altres intel·lectuals l’abril del 2011, en què tot i que és cert que qüestiona la guerra humanitària, resulta que per altra banda es demanen coses que deixen prou en evidència les competències acadèmiques dels signants en matèria de dret internacional i coneixement en la metodologia sobre quin és el “procediment habitual” per a aquesta petició d’”expulsar del poder” Gaddafi. La perla del text és la que recomana, com una manera d’efectuar el recanvi de govern a Líbia, que es podria “reconèixer als rebels”:
http://blogs.publico.es/altermundista/424/manifiesto-sobre-la-intervencion-humanitaria-en-libia/
En efecte, han estat coneguts i reconeguts per les seves gestes aquests “rebels”… menys pels qui van advocar per ells, que han quedat en silenci excepte per… tornar a donar-los suport a Síria:
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=138712
En aquest altre manifest sobre Síria redactat per Santiago Alba Rico, el contingut del qual comparteixen tots els signants entre els quals es troba Carlos Taibo, el deliri majúscul està contingut en aquesta apreciació: “…no hi ha cap indici que permeti conjecturar sobre una inducció exterior de les protestes”. Afirmar just el contrari hagués estat quedar-se curt, com ara constatem i llavors ja sabíem.
No es tracta d’entelar el prestigi intel·lectual i llibertari de ningú, però hi ha necessitat de dubtar sobre els criteris dels qui generen opinions, vistos els resultats: El problema d’aquestes deduccions errònies, millor dit, de les conjectures transmutades en dada objectiva pel prestigi de l’emissor, és que si provenen de persones amb ascendència sobre altres, generen criteri en els altres… i resultats tangibles en la dificultat d’actuació en les persones conscienciades de manera habitual contra la guerra. Per aquests mateixos resultats físics i morals d’aquestes guerres sabem dels perills de les opinions no contrastades sobre fets objectius. Un d’aquests perills és aquest silenci eixordador en el camp que sempre va ser antibel·licista respecte de la claredat d’idees amb què es va mobilitzar tothom contra la guerra de l’Iraq, mentre les analogies inevitables (pretextos) entre tots aquests recents assassinats en massa de l’Iraq, Líbia i Síria, són més grans cada dia que passa.
Un artífex de la guerra de l’Iraq com el senyor Tony Blair demana ara disculpes, no pels milers de morts ocasionats per aquesta carnisseria, sinó pels “errors” d’estratègia, d’”intel·ligència” i per la contribució d’aquesta al sorgiment de l’Estat Islàmic. Sabem en què consisteix aquesta petició de perdó, ni hi ha penediment real pels assassinats en massa ni hi ha propòsit d’esmena. També sabem que cal anar amb compte en aquests temes que esdevenen sempre intoxicació informativa, ja que relegar la existència de l’Estat Islàmic només al fet de la seva suposada creació a partir de exmilitars iraquians, només serveix per despistar, tirar pilotes fora ara que s’han vist al descobert amb la intervenció de Rússia contra els seus mercenaris a Síria; i surt a la llum qui els va crear en realitat, qui els ha donat suport, els qui els conformen en la seva gran majoria i de quina manera tan barroera no han estat combatuts en absolut, al contrari, són i han estat recolzats per Occident i els seus titelles contra el govern i el poble sirià des de fa quatre anys.
Seria bo també que els intel·lectuals de la revolució pendent per delegació, que van veure revolucionaris idealistes on era evident que hi havia una altra cosa, i després van seguir contribuint al deformat discurs mediàtic del poder en el cas sirià, demanessin també disculpes pels seus “errors” d’”intel·ligència”. Igual que Tony Blair veu en l’origen de l’Estat Islàmic els “errors” comesos en la seva carnisseria de l’Iraq, aquests intel·lectuals haurien de començar a demanar disculpes per haver repetit els “errors” en el seu reconeixement de “rebels”, a Líbia i a continuació a Síria.
Pel fet d’estar immersos en una societat més alienada que mai, és encara més destructiu que determinades opinions sobre la base del criteri d’una espècie d’aura intel·lectual infal·lible i que és indiscutible de per si, domini des del suposat pensament crític aquest petit però indispensable grup de joves que s’atreveixen a pensar i que volen actuar. Aquestes apreciacions errònies de certs intel·lectuals tenen el seu reflex pràctic en la falta de resposta en aquestes dues últimes guerres crucials, decisives en el trànsit cap a formes superiors d’extermini, on es subcontracta la guerra a través de mercenaris, guerres de quarta generació a Líbia amb un control mediàtic modèlic, ja que es veu afavorit per les pròpies ONG occidentals i les malversades bones intencions de la part de la població que els dóna suport. Tot això mentre no només comptem amb la manipulació externa per omissió i tergiversació, sinó que a través d’un mecanisme de censura interior protofascista, ens anticipem a la pròpia repressió externa que ja es va configurant.
Els “errors” van tenir el seu correlat en la vida i en la mort de molts. Hi ha modulacions d’això ara que rellegim aquells articles i manifestos que van col·laborar en crear un estat d’opinió favorable o indiferent cap a una guerra igual de perversa que la de l’Iraq. Ja vam dir que amb la guerra de l’Iraq, almenys es va articular una resposta mundial, mobilitzacions enormes, inèdites… que van atemorir els generadors de mort. Encara no estava implementat del tot el control ferri del pensament a través de les noves tecnologies i encara existien escletxes per a d’altres versions informatives del que esdevenia sobre el terreny. En el cas de la guerra de Líbia van treballar amb astúcia els centres de control social, van donar forma humana a la massacre, i fins I tot van fomentar un discurs d ‘”esquerres” que donaria suport a les “primaveres àrabs” des del somni revolucionari. La pulsió de consciències des del “bonisme” els va donar resultats impensables, millors dels previstos, davant d’una desmobilització vergonyosa. Venia inscrit en aquest èxit i en el nostre silenci que el “modus operandi” libi demanava a crits la seva repetició a Síria.
Tenim per davant aquesta lluita per la pau, contra la guerra neocolonial. Aquest és l’únic ecumenisme possible, que lluny de dividir, uneix… no és expectativa juvenil (gairebé tots els corrents polítics en voga són en la seva gran majoria d’expectació i d’espectadors), és una realitat que si l’activisme contra la guerra de l’Iraq va unir milions d’éssers humans de totes les edats i condicions arreu del món, ara pot seguir fent-ho. Tant el decreixentisme distòpic com la socialdemocràcia mediàtica semblen dissenyades per als joves. Fins i tot m’atreviria a afirmar que totes dues i en aparença dissonants corrents, són coincidents en ser una manera de dilapidació de l’energia transformadora d’aquests joves que aquí queda empantanegada i esterilitzada; sense poder ser operativa allà on la demanda d’aquest temps més ho requereix: l’antibel·licisme. La lluita contra la Guerra, tanmateix, va ser i serà intergeneracional. No ens promet més temps per fer l’amor, ni treballar menys, ni ens assegura un “estat de benestar”; però permet fer moralment l’única cosa correcta en aquest temps: assegurar la vida humana sobre la terra. Això no apareix per enlloc mitjançant una resposta uniforme i col·lectiva des de les diferents corrents ideològiques dissenyades per a joves inquiets.
Un dels principals filòsofs marxistes, Domenico Losurdo, apunta en la direcció correcta quan ens parla de l’esquerra absent i del risc de guerra, en aquesta entrevista:
http://domenicolosurdo.blogspot.com.es/2015/10/le-guerre-prossime-venture-unintervista.html
Citem aquestes paraules de Losurdo en l’entrevista:
“Avui assistim a una guerra neocolonial que alguns països d’Occident han desencadenat, que ha dut a la destrucció de països com l’Iraq, Líbia o Síria. Analistes, investigadors i periodistes parlen ja que ens trobem en el preludi d’una altra guerra de gran envergadura . És a dir, que ens trobem en una situació propera a la d’una gran crisi històrica: d’una banda, el desmantellament de l’Estat social liberal, l’austeritat, la penúria, i de l’altre els conflictes bèl·lics en curs dels que pot sorgir una altra guerra a gran escala.”
Reprenent Gramsci en aquest assumpte de l’activisme contra la guerra, Losurdo declara:
“Ell (Gramsci) parla de la necessitat de construir un “bloc històric” del que formés part no només el proletariat, sinó també aquelles forces populars interessades en sobrepassar aquesta situació plena de perills. Crec avui en la necessitat d’erigir un nou bloc històric que uneixi les forces populars, que a Occident es troben colpejades per l’atur, l’enduriment de les condicions de vida i la pobresa, així com els pobles del Tercer Món que lluiten pel desenvolupament i contra les ambicions neocolonials de l’Occident liberal. Haurà combatre contra la creixent polarització social i contra els que acaricien la il·lusió de resoldre els greus problemes mitjançant les guerres neocolonials o una altra de molta més envergadura.”
Aquest Tercer Món que de forma interessada gairebé no apareix en els discursos del decreixentisme distòpic ni en la socialdemocràcia mediàtica, tan pendents de mirar-se el melic; i menys encara, en unió amb el Primer Món, en aquesta tasca històrica de conjurar en comú els perills principals i evidents.
Restar-li importància als riscos de guerres generalitzades o d’una guerra nuclear, entra en estranya contradicció amb el nucli mil·lenarista de les idees sobre el col·lapse maltusià que manté Taibo amb la seva teoria del decreixement. Podem desaparèixer per sobreexplotació dels recursos i no per una guerra nuclear? És més important la profecia autocomplerta del col·lapse per sobreexplotació dels recursos que el fet del col·lapse en si mateix per motius diferents? Taibo no ignora els perills d’un neofeixisme producte històric habitual de situacions com la present, no desconeix que la guerra imperialista és la manifestació emergent, el veritable col·lapse de la civilització, fruit d’aquests béns “escassos”… per aquells que els ambicionen tots . ¿Es tradueix aquesta profecia del col·lapse en una denúncia de la guerra neocolonial concreta durant les xerrades de Taibo per tota la nostra geografia en locals juvenils, centres llibertaris, en debats, llibres, articles?… És estrany: No. Si alguna cosa està fora del pensament feble de l’època, és precisament la qüestió de la guerra de rapinya anglosaxona i la del necessari front comú de la població occidental i dels països del Tercer món contra aquesta. Un fet que grinyola per pura absència. Si surt a la llum, sempre és en equivalència i equiparació respecte de l’actitud defensiva de Rússia. Per molt que busco no trobo en Taibo aquesta inclusió en la seva noció de col·lapse del risc de guerres generalitzades o de guerra nuclear. De fet, la seva paràbola del pare de família diligent que actua sempre davant la mínima sospita de risc i que se cenyeix a l’àmbit mediambiental i de sobreexplotació dels recursos, no és aplicable a si mateix en la seva condició paternal de promotor de la idea de col·lapse, quan el risc a considerar és bèl·lic.
Mantenir que entre els blocs la similitud de sistemes capitalistes interconnectats fa molt difícil una confrontació armada, és ignorar de manera deliberada la història. Què va ser la Segona Guerra Mundial en la seva correlació i col·lusió amb altres països capitalistes des de l’Alemanya de llavors, sinó una carnisseria inimaginable però certa?
L’omissió del paper bel·licista principal del bloc hegemònic en allò que és militar i dels riscos que suposa per al món aquesta agressiva conducta repetida fins a la sacietat, àmpliament documentada en milions de morts des de la segona guerra mundial, quines garanties absolutes ofereix que aquí no passarà res ja que hi ha “línies vermelles que no poden ser traspassades”? Taibo en les seves reflexions i judicis sobre Rússia, des dels clixés del seu discurs en aquesta qüestió, equipara en l’imaginari col·lectiu la voracitat bel·licista occidental amb l’actitud defensiva d’aquest país, i que no va inscrita en la seva condició o no d’estat socialista; sinó que té a veure amb la supervivència, davant l’amenaça latent d’agressió de les potències occidentals que volen fer-se amb els seus vastos recursos. I això és aliè a les condicions de similitud o diferència entre les classes dominants presents en els governs dels diferents estats: l’Alemanya nazi compartia sistema econòmic i relacions d’explotació amb molts països també capitalistes i això no va ser un inconvenient per a “traspassar la línia vermella “de la guerra d’invasió i el saqueig.
El que més em confon és que estic segur que entre els intel·lectuals amb predicament entre joves inquiets, el que podem saber el comú dels mortals, per a ells és una evidència encara més gran. Els seus llibres i escrits formen i conformen la consciència de milers de joves en facultats i universitats, en les lectures que recomanen altres professors donat el prestigi assolit. Saben qui van posar els morts per derrotar el nazisme i saben d’on són els morts que provoca l’imperialisme neocolonial, saben dels 50 milions de morts des de la segona guerra mundial ocasionats gairebé en exclusiva pel bàndol o banda anglosaxona en les seves aventures imperials. El criteri marxista elemental aquell de “a qui beneficia?”, per, a partir d’aquí, estirar el cabdell fins als responsables evidents del mal, una cosa tan simple, els falla i ens falla cada vegada més sovint.
No obstant això, en les qüestions de l’admissió del “error” reconec estar d’acord amb Taibo en la seva apreciació genèrica que les ciències socials no són ciències. Si ho fossin, gaudirien de la humilitat habitual en els científics, capaços d’assumir les seves equivocacions si la tossuda realitat o una altra teoria verificada tira per terra el seu paradigma.
A la terra de ningú de la doble negació (ni OTAN, ni Gaddafi), van quedar fora de perill o això creuen els autors intel·lectuals d’aquest ninisme, els suposats judicis purs i equànimes de les seves teories equiparativas entre blocs, dictadures i imperialismes; però la realitat és que els éssers humans de carn i ossos són els qui quedaven atrapats entre el sofisma i indefensos davant la guerra d’agressió, sense el suport habitual de la majoria d’organitzacions d’esquerra occidentals i dels joves antibel·licistes. No obstant això, a Amèrica Llatina van tenir les coses molt clares des del principi, ni més ni menys que de la mateixa manera que tota la població mundial respecte de la guerra de l’Iraq en el seu dia.
I en aquesta paràlisi antibèl·lica estem encara: el més semblant a la veritable solidaritat internacionalista del no a la guerra, és una caritat cap als refugiats que desvirtua aquesta solidaritat i retroalimenta les agressions bèl·liques; ja que sempre hi haurà els benintencionats occidentals incapaços d’aturar la màquina de guerra occidental, però sempre disposats a través de les seves ONG a posar les benes a les ferides que infligeixen els seus governs. Per guanyar alguna revolució, primer hem de parar la guerra, evitar-la. I aquesta victòria sobre el bel·licisme serà el primer acte revolucionari contemporani, la plasmació valent de l’única solidaritat real cap a tots els oprimits de la Terra.
Fins i tot Putin, aquest injuriat i suposat home de palla d’oligarques russos en els clixés dels mitjans de comunicació occidentals i també concebut d’aquesta manera en les teories equiparatives i equidistants entre blocs amb independència de la seva voracitat i bel·ligerància, ha optat per un missatge alternatiu al de la confrontació. Té propostes aquest “Che Guevara del segle XXI”, tal com l’anomena Taibo de manera mordaç cap als qui veiem, en realitat sense falses expectatives revolucionàries (aquestes expectatives han estat l’”error” d’altres); un factor d’equilibri mundial en la seva actuació. “Aquí o ens salvem tots o no se salva ningú”, afirma Taibo de manera formal i obviant la guerra. En el missatge de Putin sí que s’implementa la condició de la supervivència de tots, ja que és la manera d’assegurar la de Rússia. Sí que reconeix els vents de guerra i veu aquest perill de col·lapse concretat en ells. Ha estat a la Conferència de Sotxi de fa uns dies sobre ‘La guerra i la pau al segle XXI: l’ésser humà, l’estat i l’amenaça d’un gran conflicte al segle XXI’”, on Putin ha plantejat el que molts intel·lectuals no esmenten: les armes nuclears no permeten un guanyador en un conflicte global, l’existència d’una guerra mediàtica d’assetjament a Rússia en què tants intel·lectuals participen, el tracte dels EUA als seus socis com el d’amo/vassall, el suport a mercenaris per canviar a través d’una violència bàrbara els governs que no agraden Occident, etc… També ha dit això que queda tan bé que “o ens salvem tots o no se salva ningú”, però la resta de les seves declaracions, i fins el títol mateix de la conferència, fa pensar que en aquest cas sí que es creu la sentència. Ja sabem que seguint la consigna de Serrano Suñer, una gran part de la intel·lectualitat té la tasca assignada de repetir fins a la sacietat allò de què “Rússia és culpable”. Però ara mateix la resistència a aquests plans hegemònics que prové de Rússia és la que fa albergar alguna esperança en un món multipolar i per tant no sotmès al dictat dels exemplars governs democràtics occidentals, d’alts valors sobre el paper untat de sang.
En relació a aquests valors il·lustrats amb pretensió d’universals, algú haurà d’explicar com i de quina manera els principis democràtics formals i dels drets humans, que a la pràctica neguen els governants dins i sobretot fora de les seves fronteres, tenen després com a principals valedors a certa intel·lectualitat; aquesta que renega dins del seu país d’aquests principis burgesos per tramposos i insuficients i no obstant això després s’atreveixen a exigir com un salconduit, i fins i tot per sobre del dret a la vida, el seu estricte compliment en altres latituds. En general, en aquells països amb governs que no agraden al poder occidental.
Seria bo que l’esquerra absent (Losurdo dixit) comencés a comparèixer en aquest assumpte que tant li pertoca, fins i tot encara que no hi hagi intel·lectualitat que hi doni suport; per raons de la seva pròpia supervivència i la dels altres. La Internacional del segle XXI és aquesta lluita final, la que ha de reunir tot el gènere humà, fins i tot sense vincle ètic: només el biològic d’aquest compartit instint cec de la mera supervivència.