Des de fa anys, la successió dinàstica s’ha establert a l’Àfrica, com al Gabon, al Togo i al Txad on s’acaba de consagrar. El que s’ha fet al Togo i al Gabon i s’ha oficialitzat al Txad és la successió del pare pel fill. Ningú sembla capaç d’oposar-s’hi. Hi ha el risc que aquest patró s’estengui a d’altres països del continent. Sobretot perquè la indulgència o fins i tot la complaença de la “comunitat internacional” envers aquestes “monarquies republicanes” li ha costat a aquesta la poca credibilitat que li quedava.

Com a resultat, el procés s’està forçant a Guinea Equatorial, Congo-Brazzaville, Uganda i Rwanda.

Indicis i procediments

El procés de monarquització de les repúbliques utilitza els mateixos mètodes i els indicis que ho revelen són invariables.

En primer lloc, s’estableix formalment la presidència vitalícia de la persona al poder. Això es fa, en particular, manipulant les constitucions per excloure els límits dels mandats. O bé inserint la ridícula clàusula de posar a zero els comptadors al final del termini. El cas més caricaturesc en aquest sentit és el de Rwanda. Així, Paul Kagame, “després d’una transició de nou anys (1994-2003) i tres mandats de set anys cadascun (2003-2024), es podrà presentar a dos nous mandats de cinc anys i així fins a la seva mort” (Constitució de Rwanda , 2015).

Els signes d’aquesta monarquització de les repúbliques bananeres són a la vista, arribat el moment. En particular, hi ha l’ascens al poder i la preparació dels fills designats com a dofins.

Però les eleccions (o la manca d’elecció) dels monarques regnants, d’entre els seus descendents per imposar-se com el seu successor, no sempre són encertades i de vegades fracassen. Aquí en teniu una selecció.

El cas de la monarquia a la Uganda de Yoweri Kaguta Museveni

Yoweri Kaguta Museveni, que governa Uganda des del 1986, és a dir, des de fa 36 anys, i que actualment té 80 anys, comença a imposar com a successor el seu únic fill, Muhoozi Kainerugaba, a qui ha preparat durant molt de temps.

Muhoozi Kainerugaba és, efectivament, als 48 anys, tinent general i comandant en cap de l’exèrcit ugandès. I, recentment, ha estat nomenat “generalíssim” i, per tant, l’equivalent del comandant en cap de les forces armades, el seu pare Museveni.

Però, qui és el veritable home Muhoozi Kainerugaba si analitzem els seus mitjans de comunicació social en els que porta uns quants mesos fent-ne difusió sense reserva ni fre?

Per nosaltres ell és:

Un nen mimat que es creu capaç de substituir el seu pare abans d’hora, fins i tot en les decisions reservades al cap de l’Estat: anunciant la retirada de l’exèrcit als 48 anys abans de dir que ho cancel·la ell mateix!

Un nen mimat i nul en política que confon les relacions familiars amb les relacions entre Estats: “Kagame és el meu oncle, així que els seus oponents són els enemics d’Uganda i han de ser perseguits!”

Un nen mimat i un general políticament inútil que avergonyeix els ministres del govern del seu pare dels quals no és superior i ni tan sols col·lega: ministre d’Afers Estrangers per a les relacions d’Uganda amb la RD del Congo o Rwanda.

Un nen mimat i toxicòman, per tant perillós per a Uganda, que fa declaracions irresponsables que poden incendiar no només Uganda sinó tota la regió, com:

– Els hima-tutsis de Rwanda i Uganda són superiors als altres grups ètnics i per tant els han de dominar a tota l’Àfrica.

– Uhuru Kenyatta és un estúpid per no cercar un tercer mandat prohibit per la Constitució kenyana.

– Ell, el general Muhoozi, amb el seu exèrcit pot prendre Nairobi en menys de dues setmanes. Només cerca un lloc a Nairobi per establir-hi la seva seu.

Finalment, un nen mimat i perillós que entorpeix i compromet el seu pare, molt versat en l’art de fer un doble joc en la geopolítica mundial; segons Muhoozi, Uganda recolza Rússia en la seva ofensiva a Ucraïna mentre que el govern del seu pare es declara neutral. Muhoozi diu que Uganda està donant suport al TPLF a Tigray contra Etiòpia, mentre que el seu pare afirma el contrari…

Quan arribi el moment de substituir el seu pare al capdavant d’Uganda, ja que això és el que està disposat a fer, serà pitjor en les seves ocurrències, pallassades i altres pífies… que Idi Amin Dada.

En el cas de Rwanda, què passa amb Ivan Cyomoro i Ian Kagame?

Ja és oficial, Kagame és president de facto de per vida. Amb només 65 anys, 28 al tron ​​de Rwanda, acaba de declarar que, després de 20 anys més al capdavant de Rwanda, veurà com el substitueixen, segons les seves declaracions a RFI i FR 24. Però això era un secret a veus perquè durant una dècada, després de la confirmació formal i legal (successives esmenes de la Constitució del 2003) del règim monàrquic que va reinstaurar a Rwanda el 1994, va començar a preparar un probable successor entre els seus tres fills i la seva filla.

Preparació dels seus fills per succeir-lo

En primer lloc, va enviar el seu fill Ivan Cyomoro a l’Acadèmia Militar dels Estats Units, a West Point (comunament abreujada com a “USMA” o “West Point”). Al cap d’un any, Ivan Cyomoro ja no va poder suportar el rigor de la disciplina en aquesta prestigiosa acadèmia militar, malgrat les facilitats que se li van donar per ser “fill d’un cap d’Estat”, i va desertar amb gran disgust del seu pare. En canvi, li va semblar millor anar a viure la dolce vita en un barri distingit de Beverly Hills, al sud-oest de Los Angeles. Beverly Hills és pur glamour, vil·les, estrelles de cinema i música… Allà va comprar una vil·la de 10 milions de dòlars a preu de saldo, on espera el possible ascens al tron ​​de Rwanda.

Molest pel seu fill gran, Kagame va apostar llavors pel seu fill menor Ian enviant-ho a la Reial Acadèmia Militar de Sandhurst (RMA Sandhurst) al Regne Unit. Pel que sembla, tot va bé, ja que Ian Kagame acaba de ser nomenat subtinent.

Pel que sembla, el príncep hereu al tron ​​de Rwanda encara no ha estat designat formalment. Sobretot perquè els posseïdors del codi esotèric a la cort de Kagame sempre poden assenyalar la seva filla gran, Ange, que, des de fa alguns anys, ja és a les entranyes del regne. De fet, és, segons tots els observadors, la veritable cap del Govern. Amb el títol oficial d'”Assessora de la Presidència”, és a la base de tots els nomenaments, trasllats o cessaments d’alts càrrecs, sense oblidar que supervisa la comunicació del seu pare i del govern.

Així, després del mig segle de regnat d’un pare gairebé analfabet d’Uganda, Paul Kagame, els ruandesos seguiran sotmesos al jou d’un nen/a mimat/da que els governarà. Tot això és degut a la voluntat de les potències anglosaxones en complicitat amb els seus aliats o més aviat els seus sotmesos de l’Europa decadent com la França d’un tal Macron. La qüestió que resta és saber d’on traurà el poble ruandès l’energia per alliberar-se d’aquest jou tan medieval com despectiu, molt més que el colonialisme d’Occident als segles XIX i XX.

Conclusió general

Aquest any 2022, els dictadors, potentats i altres autoproclamats monarques absoluts d’Àfrica estan d’enhorabona i es freguen les mans. Poden sortir-se amb la seva sense el risc que el que es presenta com la “comunitat internacional” (en realitat Occident liderat pels Estats Units) els denunciï i encara menys els sancioni.

De fet, aquest Occident ha perdut completament tota credibilitat als ulls dels pobles africans a causa del seu “doble raser”: com poden insistir en assetjar i sancionar règims populars i democràtics com Zimbabwe, Burundi o la RD del Congo, que ha estat atacada però que clama al desert i fins i tot roman sota un embargament d’armes… i alhora mimar i posar com a model dictadures sanguinàries als països sobre els quals regnen, però que a més són provocadores, desestabilitzadores i espoliadores dels països veïns? L’exemple més flagrant i escandalós és el règim d’apartheid a la Rwanda del tutsi Paul Kagame. Afegiu-hi el fet que el mateix Occident està actualment ocupat en aïllar i, en el pitjor dels casos, humiliar i subjugar Rússia. Per això, Occident no es pot arriscar a llançar alguns països africans en braços de Rússia criticant-los.

Però en aquests càlculs polítics, cínics i mesquins, Occident hauria d’introduir a l’equació el fet que alguns pobles africans que pateixen no tenen res a veure amb els acords geopolítics. Per exemple, els ruandesos, que fa 28 anys que llangueixen sota el jou de Paul Kagame, desitjarien que marxés i desaparegués definitivament, encara que això signifiqués (erròniament) el control de Rússia sobre el seu país. L’elecció entre Putin que romandria a Rússia i Kagame vingut d’Uganda com a conqueridor és clara per a qualsevol ruandès raonable.

Malauradament, els efectes d’aquesta situació només es podrien començar a sentir després de dues o tres dècades, el temps geopolític-estratègic. Només després d’aquest temps serà evident per al ciutadà comú el nou “desordre mundial made in USA” que s’està imposant per succeir el que està en marxa des del 1989, al final de la Guerra Freda, amb la caiguda del Mur de Berlín.

Font: Echos d’Afrique

Foto: Paul Kagame i la seva filla Ange amb Barack Obama i la seva esposa, en la visita que van fer a la Casa Blanca el 5 d’agost del 2014.