La derrota ha destruït el mite de l’omnipotència de l’OTAN, escriu Alastair Crooke.
Biden: “Putin ja ha perdut la guerra… Putin té un veritable problema: Com es mou a partir d’aquí? Què fa?” El secretari Blinken repeteix ad infinitum el mateix mantra: “Rússia ha perdut”. El mateix fa el cap de l’MI6, i Bill Burns, el cap de la CIA, opina, (ple de comentaris sarcàstics) a la Conferència de Seguretat d’Aspen, que Putin no només ha “perdut”, sinó que, a més, Putin està fracassant en mantenir el control sobre un Estat rus que es fragmenta, entrant en una probable desintegració en espiral de mort.
Què és el que està passant? Alguns suggereixen que un trastorn psíquic o pensament de grup s’ha apoderat de l’equip de la Casa Blanca, donant lloc a la formació d’una pseudorealitat, separada del món, però discretament modelada al voltant de fins ideològics més amplis.
La repetició com a lloros d’una narrativa dubtosa, però, es transforma per al món informat en un aparent deliri occidental: el món tal com l’equip imagina que és o, més concretament, com li agradaria que fos.
Tanmateix, és clar que aquesta estricta repetició no és una “coincidència”. Un grup d’alts funcionaris que parlen segons el guió i de manera concertada no són il·lusos. Estan muntant una nova narrativa. El mantra “Rússia ha perdut” defineix la meganarrativa que s’ha decidit. És el preludi d’un intens “joc de culpes”: El Projecte Ucraïna “està fracassant perquè els ucraïnesos no estan aplicant les doctrines rebudes dels instructors de l’OTAN, però malgrat això, la guerra ha demostrat que Putin també ‘ha perdut’: Rússia també està afeblida”.
Aquest és un altre exemple de l’actual fixació occidental en la idea que “les narratives guanyen les guerres”, i que els revessos a l’espai de batalla són incidentals. El que importa és tenir un fil de narrativa unitària articulada a tot l’espectre, afirmant fermament que “l’episodi” d’Ucraïna ja està tancat i ha de ser “tancat” amb l’exigència que tots “seguim endavant”.
El quid de la qüestió és que “nosaltres” controlem la narrativa; per tant, és inevitable que nosaltres “guanyem” i Rússia perdi. El defecte d’aquesta arrogància és, en primer lloc, que posa els “summes sacerdots” de l’Administració en guerra amb la realitat i, en segon lloc, que la gent fa temps que ha perdut la confiança en els principals mitjans de comunicació.
Jonathan Turley, reconegut jurista i professor a Georgetown, que ha escrit extensament en àrees que van des del dret constitucional a la teoria jurídica, crida l’atenció sobre: “el darrer esforç desesperat dels membres del Congrés i els mitjans de comunicació per aconseguir que el públic simplement ‘passi pàgina’ de l’escàndol de corrupció de Biden”. El missatge, escriu, “és clar… Tothom ha de retrocedir!… [Tanmateix] a mesura que augmenten les proves i l’interès del públic, és una mica tard per a cabrioles o objectes brillants”.
“Aquesta setmana, és probable que l’escàndol sigui encara més greu per als Biden i per al país. Els mitjans de comunicació estan adoptant cada cop més l’aspecte de Leslie Nielsen a Naked Gun cridant que ‘aquí no hi ha res a veure’ davant d’una virtual escena apocalíptica de foc i destrucció.”
Quin és l’enllaç amb Ucraïna? Bé, fa un any, el professor Turley va escriure que l’establishment polític i mediàtic probablement utilitzaria un enfocament d'”implosió de l’escàndol” davant les acusacions de corrupció a mesura que s’acumulessin les proves. Hi hauria un intent de “tapar” l’escàndol, amb Turley suggerint que el Departament de Justícia asseguraria una “declaració lleugera” per Hunter Biden en un parell de càrrecs fiscals, amb poc o gens de temps de presó.
Doncs bé, això és exactament el que ha passat un any després. Aleshores va arribar la ja dita “implosió de l’escàndol”: Hunter es va declarar culpable d’haver-se endarrerit en el pagament d’impostos, davant d’un cor de membres de la Cambra i dels mitjans de comunicació que van arronsar les espatlles davant totes les altres acusacions de corrupció i van declarar fermament que l’escàndol estava “tancat”, juntament amb l’exigència de “passar pàgina”. Turley assenyala, tot i això, que “el desig dels mitjans de ‘passar pàgina’ de l’escàndol està assolint un nivell gairebé frenètic, a mesura que es revelen pagaments milionaris a l’estranger i dotzenes d’empreses fantasma, i es publiquen correus electrònics incriminatoris”.
No és clar que l’estratagema funcioni. Ja té problemes.
Els elements clau de l'”estratagema de la implosió” es revelen com una negació rotunda i indestructible de que existeixi cap “problema”, i una obstinada negativa a admetre ni tan sols una mica la possibilitat que hi hagi alguna mena de fallada. No cal mirar-se al mirall.
Aquest també va ser el modus operandi respecte a la desfeta del Nordstream (la destrucció del gasoducte a Alemanya): No admetre res i demanar a la CIA que prepari un escenari d'”implosió de l’escàndol”. En aquest cas, una història de distracció sense sentit d’un iot amb uns quants bussejadors subaquàtics nefastos que baixen a 80-90 metres, sense equip especial o utilitzant gasos especialitzats, per col·locar i detonar artefactes explosius. Cap investigació real; “Aquí no hi ha res a veure”.
Però com indiquen els esdeveniments a Alemanya, la història no es creu; la coalició a Berlín està en seriosos problemes.
I ara, l’estratagema s’aplica a Ucraïna. El “cor” crida: “Putin ha perdut”, tot i que Ucraïna ha fet malbé la seva oportunitat d’afeblir decisivament Rússia. L’esperança és clara: que l'”Equip Biden” pugui sortir indemne de la devastadora derrota, amb un mecanisme d'”implosió de l’escàndol” ja preparat (per després de la “data límit” de l’estiu de l’OTAN per aconseguir una “victòria”): “Ho hem donat tot i, tanmateix, els ucraïnesos han girat l’esquena al nostre assessorament expert sobre com ‘guanyar’ i, en conseqüència, no han aconseguit res”.
“La contraofensiva ucraïnesa no està progressant perquè el seu exèrcit no aplica plenament la formació que ha rebut de l’OTAN, segons una avaluació d’intel·ligència alemanya filtrada… Els soldats ucraïnesos entrenats per Occident estan mostrant un ‘gran èxit d’aprenentatge’; són defraudats pels comandants que no han passat pels camps d’entrenament [de l’OTAN], afegeix… l’exèrcit ucraïnès afavoreix la promoció de soldats amb experiència en combat, per sobre dels qui han rebut instrucció estàndard de l’OTAN”.
I bé? Com a l’Afganistan?
La guerra de l’Afganistan també va ser una mena de gresol. En termes molt reals, l’Afganistan es va convertir en un banc de proves per a totes i cadascuna de les innovacions en la gestió tecnocràtica de projectes de l’OTAN, i cada innovació s’anunciava com a precursora d’un futur que canviaria les regles del joc. Es van injectar fons, es van construir edificis i va arribar un exèrcit de tecnòcrates globalitzats per supervisar el procés. Les macrodades, la intel·ligència artificial i la utilització en temps real de conjunts cada vegada més amplis de tècniques de vigilància i reconeixement enderrocarien les velles doctrines militars. Seria un aparador del gerencialisme tècnic. Se suposava que prevaldria clarament una manera de fer la guerra degudament tècnica i científica.
Però la tecnocràcia com a únic mitjà de construir un exèrcit funcional a l’estil de l’OTAN va donar a llum, en canvi, a l’Afganistan, una cosa completament podrida: “una derrota basada en dades”, com la va descriure un veterà estatunidenc de la guerra de l’Afganistan , que es va esfondrar en qüestió de dies. A Ucraïna, les seves forces s’han vist atrapades entre Escil·la i Caribdis: ni l’empenta del puny blindat ensenyat per l’OTAN per trencar les defenses russes, ni els atacs alternatius d’infanteria lleugera han tingut èxit. Ucraïna està patint més aviat una derrota impulsada per l’OTAN.
Per què, doncs, optar per atacar la realitat “sense miraments”, amb la insistència sarcàstica que Putin “ha perdut”? No coneixem, per descomptat, la lògica interna de l’equip. Tot i això, entaular negociacions amb Moscou amb l’esperança d’obtenir un alto el foc o un conflicte congelat (per reforçar la “narrativa”) probablement revelaria un “Moscou” que només insisteix en la capitulació total de Kíev. I això encaixaria malament amb la “història perdedora de Putin”.
Potser el càlcul és esperar que, d’aquí a l’hivern, l’interès públic per Ucraïna s’hagi vist tan desviat per altres esdeveniments que l’opinió pública hagi “passat pàgina”, i amb la culpa penjada clarament del coll dels comandants ucraïnesos que mostren “considerables deficiències de lideratge” que els porten a prendre “decisions equivocades i perilloses”, en ignorar les instruccions estàndard de l’OTAN.
El professor Turley conclou:
“Res d’això funcionarà, és clar. El públic ha perdut la confiança en els mitjans de comunicació. De fet, el moviment ‘Let’s Go, Brandon’ és tant una burla als mitjans de comunicació, com un atac a Biden. Les enquestes mostren que el públic no ‘passa pàgina’ [de les acusacions de Hunter] i ara ho considera un escàndol més gran. Una majoria creu que Hunter ha rebut una protecció especial en la investigació. Mentre els mitjans de comunicació puguin seguir ocultant les proves i acusacions a les seves pròpies plataformes, la veritat, com l’aigua, troba la manera de sortir”.
En efecte, els “esdeveniments” segueixen el seu curs, amb o sense els mitjans de comunicació.
I aquí hi ha el quid: En la mesura que Turley estima que l’assumpte Biden constitueix un suposat “lloc apocalíptic de la destrucció interna dels Estats Units”, Occident s’enfronta a una derrota estratègica encara més gran que es desprèn del seu projecte d’Ucraïna, ja que aquesta derrota no sols abraça el camp de batalla ucraïnès, sinó que ha destruït el mite de l’omnipotència de l’OTAN. Ha fet malbé la història de l’armament occidental “màgic”. Ha rebentat la imatge de la competència occidental.
No hi ha hagut mai tant en joc. Tanmateix, hi va pensar la classe dirigent quan es va embarcar tan a la lleugera en aquest desafortunat “projecte” d’Ucraïna? Es van plantejar tan sols la possibilitat d’un “fracàs”?
Font: Strategic Culture Foundation
Foto: Formadors canadencs entrenant soldats ucraïnesos en sòl britànic, l’octubre del 2022..
Juan Antonio Aguilar: Ucraïna s'està suïcidant amb la seva ofensiva. Per què continuar? (Miguel Ruiz Calvo, 26.07.2023)