Estimats amics,

Dissabte passat a Mont-real, 3 generosos advocats del Quebec van fer una proposta per a una demanda col·lectiva que espero sincerament que sigui recolzada per un gran nombre de ruandesos al Canadà. Si us escric, és per dir-vos que estaré de tot cor amb ells, fins i tot si el meu país és el de Félix Leclerc i Gilles Vigneault, mai hagi posat un peu a Rwanda a la meva vida i que no hagués pogut situar  aquest país en un mapa d’Àfrica fa uns anys.

Lluito amb els ruandesos perquè la seva causa és justa i forma part de la lluita del poble contra la mentida, la injustícia i la tirania. Lluito perquè és absolutament intolerable que innocents pares de família que encara ahir vivien pacíficament entre nosaltres amb les seves esposes i fills siguin deshumanitzats, condemnats a l’ostracisme, empresonats, torturats i assassinats a foc lent per una banda de psicòpates disfressats de demòcrates, a Canadà i a Rwanda.

Estic lluitant a causa de la destinació cruel de centenars de milers de ruandesos, especialment hutus, que a sobre són acusats col·lectivament dels crims comesos pels seus torturadors. Lluito en memòria dels pares Simard i Pinard, assassinats per l’FPR sense que Ottawa aixequés un dit. Estic lluitant perquè la famosa lliçó del pastor alemany Martin Niemöller, perseguit pels nazis, és més important que mai per a la humanitat. A la reunió de dissabte, un dels nostres amics en va fer al·lusió.

Quan van venir a buscar els comunistes, no vaig dir res, no era comunista.

Quan van venir a buscar els sindicalistes, no vaig dir res, no era sindicalista.

Quan van venir a buscar els jueus, no vaig protestar, no era jueu.

Quan van venir a buscar els catòlics, no vaig protestar, no era catòlic.

Després van venir a buscar-me i no quedava ningú per protestar.

Els recordo aquestes poques línies, perquè, lluny de ser un luxe, la solidaritat és una necessitat absoluta. Si no som capaços de romandre junts, molts seran devorats pel ramat de llops voraços. I els qui s’han apartat també moriran en vergonya i deshonra. Ningú és etern, no ho oblidem. Els ruandesos han de construir vincles de solidaritat entre ells aquí al Quebec i al Canadà, i els pobles del món han de construir la solidaritat universal que un dia permeti a la humanitat trobar pau i harmonia.

Des que Rwanda es va enfonsar en l’horror, el 1990, molts altres països han provat la medicina de l’oligarquia establerta a Wall Street. Malauradament, aquests països han estat aïllats cada vegada, no només per la pressió financera i militar de l’Imperi a la comunitat internacional, sinó també per les massives campanyes de propaganda destinades a enganyar els contribuents dels països rics per fer-los acceptar l’inacceptable. Els barons del crim de masses s’han convertit en mestres en l’art d’organitzar escenificacions per desconcertar el públic, mentre els seus sequaços fan la feina bruta fora de la vista. Així, l’opinió pública manipulada és enganyada pels malvats, i els pobles assaltats un darrere l’altre estan obligats a enfrontar-se als tirans de forma dispersa.

Quant de temps ens deixarem hipnotitzar? Quantes vegades sentirem els ruandesos suplicar a les cancelleries occidentals que cridin a l’ordre al seu monstre dels turons? L’arrel del problema no és a Kigali, sinó a Washington, Ottawa, Londres, Brussel·les, on, per maximitzar dividends multimilionaris, es decideix el destí dels règims africans i es condemna a mort sense escrúpols milions de persones fingint no veure res. Moralistes de parlament s’apiaden falsament davant els informes de les ONG, mentre financen i armen els terroristes. Si realment volguessin, haurien tancat o suprimit Kagame fa molt temps imputant-li una muntanya de crims.

No és només als dirigents deshonestos a qui ens hem de dirigir, sinó als nostres semblants. Estenem-los les mans per defensar no només  una persona o un poble, sinó tots els condemnats de la terra, aclaparats pel mateix sistema de mentides, avarícia i barbàrie.

Només dos arguments poden doblegar els autoproclamats amos del món i no són democràcia ni drets humans. Més aviat són diners i bombes atòmiques. Kim Jong-un ho ha comprès molt bé i per això no patirà el mateix destí que Habyarimana, Milosevic, Hussein, Gaddafi o Gbagbo. Ho hem d’entendre també i parlar amb els botxins el llenguatge dels diners, que és l’únic que escolten.

Omar Khadr ha rebut 10’5 milions de dòlars? La factura que s’ha de pagar als centenars de canadencs ruandesos que han patit danys per les iniqües decisions de les autoritats federals violant els seus drets més fonamentals o els dels seus éssers estimats podria ser molt alta. En el pitjor dels casos, en cas d’una derrota als tribunals, una acció col·lectiva ens permetrà qüestionar públicament certes pseudollibertats i cridar l’atenció dels quebequesos i canadencs sobre el patiment del qual no en tenen la menor idea. Hem de intentar-ho. Necessitem estar junts i superar les vostres pors.

Podeu comptar amb mi i espero poder comptar amb vosaltres.

El vostre amic quebequès.