El títol del primer capítol de la sèrie Joc de Trons il·lustra les amenaces que ens depara el futur immediat, condicionat pel fatídic Covid 19. Pensem que, de tot l’Estat espanyol, si hi ha un territori on planegen especialment la misèria i la fam, aquest és el de les Illes Balears. Víctima d’un model econòmic basat en el turisme de masses, que ens han imposat des dels anys 60, la nostra economia és la més perjudicada de tot l’Estat. El drama és que darrera els indicadors econòmics que es desplomen hi ha la gent: treballadors del sector serveis (i d’altres sectors que també reduiran forçosament l’activitat); petits empresaris d’hoteleria, restauració, comerç, cultura, artesania…; treballadors autònoms que gairebé no tenen dret a prestacions socials. Parlam de desenes de milers de treballadors i de milers de petits empresaris i autònoms condemnats a passar un hivern sense ingressos, a més d’haver de fer front a les despeses obligatòries: electricitat, lloguer, seguretat social, imposts…

Aquesta és la «riquesa» de les Illes Balears, el resultat d’una economia colonial basada en l’extracció de recursos econòmics per part de grans empreses i de recursos fiscals per part de l’Estat, depredador insaciable dels imposts generats a les nostres illes. Un sistema econòmic basat en la importació de ma d’obra barata, la depredació del territori i dels recursos naturals i el creixement quantitatiu insostenible; fins que un sotrac mostra la feblesa i la dependència exterior del monocultiu turístic.

Hores d’ara, quan l’hivern s’acosta, ja hauríem de tenir la certesa que els ERTO es mantindran, més enllà del 30 de setembre, fins al començament de la nova temporada turística. A més, les empreses obligades a tancar haurien de tenir accés a les compensacions necessàries per tal d’evitar el tancament definitiu.

Per desgràcia, el virus també ens ha mostrat una altra debilitat: la feblesa de la nostra autonomia. Tants d’anys de patir un dèficit de finançament autonòmic i d’inversions estatals i europees han deixat el Govern de les Illes Balears endeutat, amb poca capacitat de despesa en serveis essencials que ara és imprescindible reforçar. Caldrien més professors, més personal sanitari, més despesa per combatre la pobresa… i això significa disposar d’uns doblers que, històricament, han sortit de Balears per pagar trens d’alta velocitat sense passatgers, aeroports sense avions i transferències de recursos cap a altres autonomies, fins i tot a algunes més riques que Balears. Perquè ens facem una idea, basta veure el número de funcionaris per cada 100 habitants de les comunitats autònomes: Extremadura 8,8, Cantàbria 8,3, Castella i Lleó 8,1, en canvi les Illes Balears només en tenen 6,2 i més enrere encara hi ha el País Valencià i Catalunya. Això suposa que a Balears tenim un dèficit històric de personal de la sanitat pública, de professors, d’auxiliars de l’assistència social… En definitiva, aquestes són les dades que el Govern de l’Estat hauria de tenir en compte a l’hora de repartir la pluja de milions que la Unió europea repartirà per combatre la pandèmia. Per lògica, la comunitat més afectada econòmicament per la pandèmia i la que més ha contribuït històricament a les arques de l’Estat hauria de ser la més compensada en aquests moments difícils. Però la tradició ens fa pensar que, una vegada més, l’Espanya subsidiada serà voraç amb els fons europeus. Messions?