Ja fa força temps que no discuteixo sobre gairebé res. Ni sobre Síria, ni sobre el procés català, ni sobre Argentina, ni sobre Veneçuela… No val la pena. El grau d’intoxicació que les cadenes de televisió convencionals i els altres grans mitjans corporatius han provocat en les ments de milions de conciutadans, inclosos molts que em són molt propers i estimats, és desolador. Les profundes divisions que han creat entre tantes persones que es consideraven amics, o a l’interior mateix de tantes famílies, són massa doloroses. És com si no haguéssim après res. És com si ja no recordéssim com s’han anat gestant totes les moltes tragèdies que la humanitat ha viscut des de la bogeria nazi. Sense remuntar-nos més enrere. I en l’àmbit d’Espanya, és com si no haguéssim après com s’origina el feixisme, quins són els seus primers estadis o fases i quines acaben sent les seves terribles conseqüències finals.

Em refereixo fonamentalment a les tragèdies provocades –o “aprofitades” i agreujades– des de la Segona Guerra Mundial, una i altra vegada, “pels nostres”: des de Corea i Vietnam, fa ja set dècades, fins a Líbia, Síria o Veneçuela, els últims episodis més mediàtics d’aquesta descomunal impostura. Els nostres són “els bons”, com els anomenava l’analista de la Corporació Rand i del Departament de Defensa dels Estats Units Daniel Ellsberg, que tant en sabia d’això. Tot i que les tragèdies que “els bons” han desfermat des que es van convertir en els grans triomfadors de la Segona Guerra Mundial són incomparablement més nombroses i destructives que les desencadenades “pels altres”. Tragèdies provocades pel deliri de dominació d’aquells que es presenten en els seus poderosos mitjans de comunicació com els líders de l’Occident democràtic, lliure i informat. O més encara, que es presenten com l’elit de la més noble “comunitat internacional”. Pel que sembla els “occidentals” som “la comunitat internacional”, encara que no constituïm ni la quarta part de la humanitat.

Es tracta d’una elit formada per gent molt especial. Gent que no sap què és la culpa ni l’empatia més enllà del seu entorn immediat. Com Adolf Hitler, capaç de destruir nacions però tan afectuós amb el seu gos. O com els torturadors “professionals”, tan bons avis. Gent per la que tots aquests indescriptibles sofriments de masses són tan sols com un Joc de Trons, o d’escacs, fet de fredes estratègies sobre un tauler global. Gent preocupada –diuen– per protegir els pobles que pateixen tirania. Però a la que, en realitat, no els preocupen els tirans. No els preocupen aquells que han provocat i continuen provocant les majors i més increïbles desolacions recents (Kagame a Rwanda i el Congo, la monarquia d’Aràbia Saudita al Iemen, etc. etc.). Només els preocupen aquells “tirans” que no són dòcils als seus dictats, que lideren països desitjables i que, per descomptat, poden ser sotmesos. Per ara no s’atreveixen a intentar-ho directament amb Rússia o la Xina. Però tenen l’obsessió malaltissa d’impedir el seu avanç en tots els àmbits.

Tanmateix, a través dels segles, traspassant-los instantàniament fins als nostres dies, segueixen ressonant aquelles duríssimes invectives proclamades amb poderosa veu: “Ai de vosaltres raça d’escurçons que heu destruït tants pobles, enverinat les ments dels vostres i danyat el nostre planeta! Ai de vosaltres sepulcres blanquejats, lluents per fora però plens de corrupció al vostre interior! Corrupció que amagueu als homes i al mateix Déu, que no creieu que existeixi. Necis! Heu acumulat un poder i uns diners que deixareu en breu. I us demanaran comptes de tota la sang que heu vessat i de tots els plors esqueixats que heu provocat. No sabeu quina tremenda desgràcia heu atret sobre els vostres caps!”.

Ja sé que les amenaces sobre un judici diví apocalíptic no estan de moda. Sonen a alguna cosa massa vella i fins i tot delirant. Però encara que les modes passen, la realitat roman. I covard aquell que s’avergonyeixi de proclamar el que ha de ser proclamat. Perquè aquesta prodigiosa Vida té dimensions invisibles i tots serem jutjats! Aquesta gent es creuen que són els amos del món però no saben res dels misteris de l’Univers, de la Vida i la Consciència. És molt fàcil pactar i acomodar-se al seu poderós i corrupte sistema, com fan tants professionals de l’àmbit dels diners, la política, la universitat o la informació. Però llavors ens faríem mereixedors d’aquelles altres diatribes: “Ai de vosaltres guies cecs que guieu altres cecs! Tots dos caureu al forat”.

Ja no discuteixo. Ja no exposo més arguments a persones capaces de, per exemple, passar de llarg, sense treure’n la menor conseqüència, de la terrible situació actual d’una Líbia totalment arrasada. Una Líbia tan pròspera abans que l'”alliberéssim” del “dèspota”. I em refereixo només a aquest “alliberament” perquè en ell ja hi tenim la suficient perspectiva. Tampoc argumentaré res en aquest article: és només un profund plany del que en sorgirà una confessió final de fe i esperança en un futur millor, malgrat tot. Ja no discuteixo. Quan algú insisteix en debatre sobre alguna d’aquestes tragèdies, simplement pregunto: “com i on t’informes sobre aquestes qüestions?” Llavors l’escena sempre és la mateixa: després d’uns instants de vacil·lació, l’interlocutor acaba reconeixent quines són les seves fonts “serioses” d’informació. I la meva resposta sol ser bastant seca i tallant: “Per ara no tenim res més per parlar. Quan hagis fet l’esforç d’accedir a fonts d’informació alternatives a aquestes que consideres tan fiables, ja reprendrem el diàleg”.

Però en aquesta gran impostura internacional el més dur és el foc amic, la inconsciència o traïció dels qui estan a la nostra mateixa zona en aquesta altra gran impostura nacional en què s’ha convertit el procés al procés català. Veient com menteixen i manipulen aquells que es consideren “constitucionalistes” respectuosos de la llei, els sobiranistes no haurien de caure tan fàcilment en les grans impostures internacionals. Haurien de veure que en elles es fan servir les mateixes estratègies i mecanismes que pateixen a la seva pròpia carn. Però això ho deixaré per un altre dia, per a una segona part d’aquest article, ja que constitueix en si mateix tot un tema.