Hagués preferit titular d’una altra manera aquest escrit: “La meva ànima no està en venda, aneu a una altra banda”. És la resposta d’un jove extraordinari, Anselme Mutuyimana, als esbirros de Paul Kagame que intentaven comprar-lo. És la resposta a aquells que acabarien assassinant-lo en constatar que aquest heroi, empresonat des dels 24 als 30 anys, era irreductible al suborn, a la tortura i al xantatge mitjançant amenaces als seus familiars. I l’assassinat d’aquest col·laborador proper de Victoire Ingabire, la seva mà dreta, és el “regal” que Paul Kagame li va fer a ella, al seu partit i a tota l’oposició la mateixa vigília de la festa del 9 de març en la qual un any més es concedia a Brussel·les el Premi Victoire Ingabire. Però la història d’aquest jove, negre i desconegut, segur que no “vendria”, segur que no interessaria gairebé ningú si no la situés en uns horitzons més amplis que el dels silenciats i sistemàtics crims a la mare Àfrica, que tan poc importen als nostres grans mitjans i a la nostra societat.
Quan els seus companys em van comentar a Brussel·les aquest mateix dissabte 9 de març que Anselme és ja el setzè segrestat pels assassins del gran criminal Kagame que ha “desaparegut”, ha aparegut “suïcidat” o ha estat trobat mort en circumstàncies “confuses”, vaig recordar la llarga llista d’heroics activistes negres anti-apartheid assassinats pel règim racista sud-africà que apareix al final de la pel·lícula dirigida per Richard Attenborough “Crida Llibertat” i en la qual Denzel Washington interpreta el líder assassinat Stephen Biko. Lamentablement els éssers humans som tan lents per obrir els ulls, tan maldestres per entendre i, sobretot, estem tan condicionats actualment per una propaganda massiva tan idiotizant que ens emocionem veient pel·lícules sobre herois del passat però no gastem ni la més mínima energia necessària per travessar l’espessa boira de tanta manipulació mediàtica amb la qual en el present són ocultats crims com aquells que ens commouen quan els veiem a les pantalles de cinema. Una propaganda que ha perfeccionat allò tan antic, ja mil·lenari, de construir monuments als antics profetes mentre s’assassina els actuals (capítol 23 de l’Evangeli de sant Mateu).
En aquesta segona part d’aquest article no em centraré, com en la primera, en la sistemàtica distorsió mediàtica dels fets sinó en el que no és tractat, en l’elecció del que ha de ser o no ser publicat. O, el que és el mateix, em centraré en una decisiva creença profundament arrelada en milions de conciutadans: el que no surt als mitjans no existeix, o almenys no és important. Aquesta és la principal estratègia desinformadora per anar construint una realitat fictícia paral·lela a la veritable Història. Necis manipuladors si es creuen capaços d’enganyar Déu i la Història! Seria ben alliçonador elaborar una llista de genis que, en tots els àmbits, van canviar la Història però que van ser menyspreats pels seus contemporanis, especialment pels historiadors i experts “oficials” que ho tenen tot tan clar i tenen tant púlpit mediàtic a la seva disposició.
A la primera part d’aquest article em referia a un tipus de diàleg que tinc amb freqüència. Un diàleg que darrerament ja tallo en sec dient al meu interlocutor que no obriré cap debat amb ell fins que no contrasti amb altres mitjans les informacions suposadament fiables de “els grans mitjans occidentals” en què basa les seves conviccions. Mitjans que en realitat tan sols són els hegemònics en una quarta part de la humanitat. Però de vegades aquest tipus de diàlegs prenen uns altres camins:
¬ Per què em parles de Veneçuela? – acostumo a preguntar jo.
¬ Perquè la situació és catastròfica – em solen respondre.
¬ Perdona però és pitjor al Iemen, a Rwanda, al Congo… – insisteixo jo. Jo crec que parles de Veneçuela perquè cada hora ens bombardegen mediàticament contra ella. La major mentida mediàtica rau no en el que se’ns explica sinó en la selecció dels temes i en el que es silencia.
¬ Bé, Veneçuela és més propera al nostre món hispà i occidental – reprenen ells.
¬ I dels Estats Units, per què no en parlem? – concloc per part meva. Les desigualtats són enormes, els pobres no tenen accés a la sanitat… Podríem parlar també de tot això. És molt greu. I sobretot podríem recordar allò que afirmava Martin Luther King abans de ser assassinat: una nació que dedica incomparablement més recursos a armament que a necessitats socials està moralment morta. Parafrasejant aquesta denúncia d’algú que estimava aquest gran país –que ara ja té un miler de bases militars sembrades en qualsevol lloc del nostre planeta i que aspira a una dominació hegemònica des que es va anar convertint en l’única potència realment imperial que va quedar després de la Segona Guerra Mundial–, podríem dir: “Un país que arrasa el món està moralment mort i putrefacte”. No et fa res que la suposada democràcia de referència arrasi el món? Jo crec que un país que destrueix poble rere poble està pitjor que Veneçuela.
Avui fa exactament vint-i-cinc anys, el 6 d’abril de 1994, les elits profundament perverses d’una societat moralment morta –que ni sap quants països estan bombardejant en aquest moment–, unes elits a les quals se sotmeten sistemàticament la resta de democràcies d’un Occident seguidista, covard i còmplice, cometien el doble magnicidi que va desencadenar el genocidi ruandès. Així que, com era de suposar, fa ja dies que una pestilent campanya intoxicant s’estén per tots els “nostres” grans mitjans. Gent com Alfonso Armada difonen les seves mentides. Insisteixen incansablement sobre la tesi d’un genocidi planificat, quan el mateix Tribunal Penal Internacional per a Rwanda va absoldre de tota planificació fins i tot al coronel Bagosora, màxim responsable del genocidi de tutsis. O sobre els matxets venuts per la Xina al règim hutu perquè pogués executar el seu planificat genocidi, partida de matxets que tot investigador honest sap que era una més de les servides durant dècades a un poble fonamentalment agrícola que necessitava tal eina. O sobre les fantasioses denúncies del general Dallaire, que en realitat conspirava calladament amb Paul Kagame i que ha estat posat en evidència pel seu segon, el coronel Luc Marchal. Gent com Alfonso Armada que, sobretot, callen el que és realment important, com l’auto del jutge Fernando Andreu que imputa Paul Kagame pels més terribles crims possibles i dicta ordre de captura contra els seus quaranta col·laboradors més propers i importants.
Estimat i admirat Anselme, encara que no vaig tenir la sort de conèixer-te personalment, espero que ens trobem un dia no molt llunyà, embolcallats per la llum gloriosa del Senyor. Fins llavors, segur que ens ajudaràs a seguir buscant nous horitzons per al teu estimat poble de Rwanda. Perquè el teu món existeix, encara que no surti en uns corruptes grans mitjans que ens bombardegen tot el dia amb la seva propaganda contra els “tirans” al-Àssad o Maduro, “tirans” que no obstant això van ser votats pels seus pobles en unes eleccions legítimes la netedat de les quals va ser reconeguda per les institucions internacionals. O contra els “separatistes” catalans que “volen trencar Espanya”, “rebels violents” que en realitat no volen trencar res sinó tan sols alliberar-se pacíficament de les aclaparadores elits econòmiques, polítiques o mediàtiques d’una Espanya cada dia més autoritària i fanàtica. Més encara, Anselme, no només el teu món existeix sinó que tu ets el qui realment ets viu. Com afirmava el cardenal Altamirano en l’última imatge de La Missió referint-se a aquells que havien estat assassinats pels poderosos esclavistes. Els altres, els “experts” de tota casta d’El País i altres magnífics grans mitjans globalistes, estan morts.
Com, després del teu assassinat, escrivia sobre tu el teu company de partit Placide Kayumba, “És la misèria quotidiana dels ruandesos així com el deteriorament de les condicions i la qualitat del sistema educatiu els que van empènyer Anselme cap al compromís per ajudar a millorar les coses. A nosaltres ens correspon dir avui als seus assassins: ‘Nosaltres no hem estat abatuts, som més forts encara que ahir! Perquè d’un activista n’heu fet un màrtir, d’un combatent un Heroi, d’un Mutuyimana Anselme n’heu fet ‘el’ Mutuyimana, el nostre Anselme Mutuyimana, el que inspirarà les nostres generacions, les dels nostres fills i les dels fills dels nostres fills! Sobre la seva història serà construïda la nostra pàtria, els nostres nens marxaran sobre les seves petjades! No, nosaltres no hem estat abatuts, som més forts que mai, som els vencedors i vosaltres els perdedors. Nosaltres som els valents i vosaltres els covards. Nosaltres estem en la llum i vosaltres en les tenebres! Marxarem cada vegada amb més determinació cap a la llibertat i ningú aturarà aquesta marxa legítima i salvadora!’.”
Que gaudeixis eternament, Anselme, de la mirada de Jesús ressuscitat, el jueu marginal ignorat pels historiadors de la seva època, assassinat pels escribes, doctors de la llei i poders econòmico-polítics, però que tanmateix va ser, és i serà la polleguera sobre la qual gira tota la Història.