Tot i que molts nazis van ser processats pels seus crims, cap britànic ho va ser, escriu Declan Hayes.

Els relats de Caroline Elkins sobre soldats britànics que introduïen ampolles trencades a la vagina de presoneres kenyanes durant la revolta Mau Mau dels kikuyus no és, ni de bon tros, el pitjor exemple de la violència imperial d’Albió que relata. Atès que aquest llibre de 870 pàgines està ple d’exemples similars de crims de guerra sistemàtics comesos per l’administració britànica a Kenya, Nigèria, Jamaica, Sud-àfrica, Malàisia, Palestina, Xipre, Nyasalandia, l’Índia i altres innombrables llocs avançats de l’imperi, sorgeixen una i una altra vegada comparacions justificades entre els britànics i els nazis.

I, tot i que molts nazis van ser processats pels seus crims, cap britànic ho va ser, tot i que el general Sir Frank Kitson, un dels més notoris d’aquests criminals de guerra de grau A, que va anar d’un camp d’extermini colonial a un altre , segueix viu i, sens dubte, segueix tramant l’assassinat d’altres. El llibre deixa clar que els britànics comptaven amb un grapat de militars i funcionaris, pinxos psicòpates com Kitson i Bomber Harris, que estaven disposats a enviar, gairebé sense avís previ, a qualsevol part del seu podrit imperi on calgués liquidar els “natius”, un eufemisme per referir-se a les bàrbares tortures derivades de Douglas Duff, un dels seus satànics homes.

Molts d’aquests salvatges, com Percival i Montgomery, van servir amb el grup terrorista Black and Tan a Irlanda, abans de traslladar-se a Palestina, l’Índia i Malàisia, on van perfeccionar les tècniques de tortura, que s’assemblaven a les que utilitzen els diables a les pintures medievals.

Per horripilants que siguin les seves descripcions d’aquest salvatgisme, el punt fort del llibre és que ens ofereix el prisma oximorònic de l’imperialisme liberal per rumiar sobre aquests crims de l’imperi i els salvatges que els van cometre, que es van confabular per cometre’ls i que els van encobrir tant judicialment com amb la pompa i circumstància de l’imperi.

Elkins subratlla que el Jubileu de Plata de la reina Victòria es va utilitzar, igual que la coronació el 1952 de la jove reina Isabel, per embaucar els seus súbdits amb la majestuositat de l’imperi i convèncer aquests cretins que formaven part del projecte molt més gran i noble de Fer Gran Bretanya Gran de Nou. La reina Isabel II va explicar el mètode pel qual Gran Bretanya tornaria a ser gran quan va declarar, en la primera pròrroga del Parlament, que els seus pinxos havien assassinat a Malàisia mitjançant l’ús de tàctiques de terror que havien perfeccionat a Palestina. Tot i que els mitjans de comunicació van exalçar Gerald Templer, Templer de Malàisia, com van batejar el principal criminal de guerra de la reina a Malàisia, val la pena assenyalar, pel que fa a Wikileaks i els crims de guerra més recents de les seves forces, que només el diari Daily Worker dels comunistes va fer alguna pregunta de sondeig sobre els crims de guerra de Malàisia i que Templer i els seus companys pinxos els hi van donar poca importància.

Elkins al·lega a la pàgina 649 que la principal raó per la qual l’MI5 va confessar els seus crims de guerra Mau Mau va ser perquè Julian Assange, a qui ara tenen al seu calabós més segur, publicaria un tresor de documents que exposaven els seus horribles crims de guerra contra els kikuyus a Kenya També mostra, amb exemples de Malàisia, l’Índia, Palestina i altres llocs, que Assange estava lluny de ser el primer cas en què aquests pinxos colonials disparaven, torturaven o simplement assassinaven el missatger.

La força preeminent del llibre és mostrar com la propaganda i la censura van ser fonamentals tant per a les campanyes de genocidi de Gran Bretanya com perquè aquests criminals s’autodefinissin, igual que els seus actuals socis estatunidencs en el crim, com els abanderats del progrés i la il·lustració.

Va ser per blanquejar aquests crims i conferir certa falsa dignitat a l’imperi de camps de concentració i gulags d’Albió que Rudyard Kipling, el “profeta de l’imperialisme britànic” de George Orwell, va rebre el Premi Nobel de Literatura el 1907. Kipling formava part d’una gegantina fulla de parra propagandística que ocultava l’oxímoron de l’imperialisme liberal, el guant de vellut que enfundava un puny despietat que esclafava, castrava i esclavitzava els acabats de capturar i esquerps pobles d’Albió, que eren meitat dimonis i meitat nens.

Elkins deixa clar com el dia que no s’escatimava la vara quan “els nostres nois” l’empunyaven sobre aquests mig nens, que els aixecaments a l’Índia, Palestina i Jamaica van ser brutalment reprimits pels Tommies, que es delectaven tallant els genitals dels seus presoners i ficant-els-hi per la gola. Tot i que el seu genocidi dels bòers és ben conegut (per aquells que volen saber), menys conegut és que es van recaptar més de 6 milions de lliures per als Tommies ferits, i amb prou feines 6.500 lliures per a les dones i nens afrikaners que aquests mateixos Tommies estaven matant de gana en camps de concentració que eren tan dolents com els de Hitler. Pensin en això quan vegin els vídeos de tornada a casa de youtube del personal de servei estatunidenc que torna als Estats Units després de fer els seus propis petits Mỹ Lais i Abu Ghraibs.

Tot i que Elkins fa l’excel·lent observació que els col·laboradors irlandesos van ser fonamentals en tots aquests crims a l’Índia, a Malàisia, a Palestina i a Sud-àfrica, també afirma que l’Irish Times va ser “durant molt de temps una espina al costat imperial de Gran Bretanya”. En realitat, l’Irish Times és tan defensor de l’imperialisme liberal com els mitjans de comunicació britànics o estatunidencs més bel·licistes de l’OTAN.

El seu coneixement de l’anomenada Guerra d’Independència irlandesa, la Guerra (Negra i) Caqui, com en diem els puristes, és igualment esquamós. El que temien els britànics era el sòlid i infrangible vot del Sinn Féin a favor de la independència, i no la campanya de l’IRA, que gairebé no va merèixer una nota a peu de pàgina en cap de les històries dels regiments de l’exèrcit britànic i que Montgomery va desestimar com un lleuger exercici d’entrenament. L’IRA tampoc va obtenir les seves tàctiques dels bòers, que eren excel·lents genets i tiradors, sinó que les seves eren un poti-poti, ajudat per alguns fabricants de bombes de talent com Jim O’Donovan. I, tot i que és encoratjador saber que La meva lluita per la llibertat d’Irlanda, de Dan Breen, va ser un èxit de vendes en hindi, punjabi i tàmil, la raó d’això i de per què el gran general Võ Nguyên Giáp tenia el seu propi exemplar gastat era que hi havia poca literatura rellevant. Tot i que Breen no era Giáp i Tom Barry no era el president Mao, van fer les seves modestes contribucions a la teoria i la pràctica de la guerra de guerrilles, que no han d’entretenir-nos aquí, excepte per dir que Elkins, no més que qualsevol altre, pot ser experta en totes les coses.

La contribució considerable d’Elkins no se centra en detalls tan localitzats. Més aviat, ens ha donat un edifici, un petard, una forca, espero, on hissar els criminals britànics i estatunidencs, que mouen cel i terra per perseguir Julian Assange, mentre les famílies del crim organitzat de Biden, Blair, Bush, Clinton i Obama gallegen deixant un rastre de misèria i bava en tot el que toquen.

Tenim, a Facebook i mitjans de comunicació social similars, nens bonics sirians, iemenites i palestins demanant, en la seva innocència, que l’OTAN deixi d’escanyar-los. I a l’altre costat tenim els batallons més grans, que són tan impassibles davant dels crims actuals de l’imperi a Síria, el Iemen i Palestina, com ho van ser els seus avantpassats colonials davant de crims similars en aquests mateixos teatres. Jo sé de quin costat estic.

Font: Strategic Culture Foundation

Es poden activar els subtítols en català clicant a subtítols-configuració-subtítols-tradueix automàticament al català