Ja fa força dècades, algú “massa” sensible a la injustícia, “massa” lúcid, “massa” lliure i “massa” valent perquè el deixessin seguir movent-se per l’escenari, el Che Guevara, denunciava: “Poden [els banquers internacionals ] donar-se el luxe fins i tot de finançar una ‘esquerra controlada’ que de cap manera ni denunciï ni ataqui el cor del Sistema: el Banc Central i els cicles d’expansió-inflació/recessió-deflació”.

No obstant això, han estat moltes les personalitats que també van saber veure lúcidament aquest problema. No em referiré a Karl Marx, que, amb el seu sol cognom, tantes fòbies suscita. Citaré tan sols dues figures, d’àmbits molt diferents i cadascuna molt significativa en el seu. Albert Einstein, que no necessita presentació, considerava que la concentració del capital i el poder, concentració cada vegada més gran, era “la veritable font del mal”. També es va oposar frontalment a un Banc Central dels Estats Units en mans privades un dels més influents dels anomenats pares fundadors, un veritable demòcrata i lluitador contra l’imperialisme, el principal autor de la Declaració de la Independència dels Estats Units, el seu tercer president i un dels més respectats i estimats, Thomas Jefferson.

 I, sens dubte, com també sabia bé el Che, la fase final d’aquest capitalisme insaciable és l’imperialisme. Els crims atlantistes contra la pau que no sembla que afectin el nostre dia a dia, crims dels quals Espanya n’és coresponsable, estan absolutament relacionats amb tot el patiment dels més febles de la nostra societat local i amb el poder cada dia més descontrolat dels grans financers-“filantrops” d’Occident. Per aquest motiu sempre insisteixo en la transcendència per a la nostra vida quotidiana de tot aquest projecte de dominació i de totes aquestes guerres d’agressió. Ens semblen molt llunyanes però, a més d’arrasar tants països i deixar a les cunetes tants milions de cadàvers, fan cada dia més poderosa l’elit que aquí està acabant amb l’Estat del benestar i fins i tot amb la sobirania mateixa dels estats.

Hi ha massa partits, mitjans de comunicació o ONG que, darrere una aparença de “progressisme” a nivell local i nacional o darrere una preocupació pels drets humans individuals, donen suport subtilment però decididament a l’agenda de dominació dels grans poders financers occidentals. Si és que no són, en molts més casos dels que la gent es pot imaginar, directament finançats per ells. Els recomano que entrin en pàgines com la del nostre conciutadà Mikel Itulain, ¿Es posible la paz?, o que s’informin sobre l’exèrcit terrorista encobert de l’OTAN, la xarxa Gladio, treta a la llum per l’historiador suís Daniel Ganser. Trobaran un món sorprenent que desconeixen, segons sembla, els nostres grans polítics, les nostres grans ONG i els nostres grans mitjans i agències d’informació, així com, per descomptat, les nostres cadenes de televisió. Se sorprendran, igual que alguns es van sorprendre en llegir en el meu darrer article la relació d’accionistes d’El País que ens aportava Pere Sampol.

Aquest procés d’engany massiu va començar fa moltes dècades: des que les grans famílies financeres anglosaxones, violant la constitució nord-americana amb nocturnitat i traïdoria, es van fer amb el control del dòlar, creant el seu poderós banc al qual van donar una aparença d’institució pública, la Reserva Federal. Van segrestar així la democràcia als Estats Units a l’apoderar-se del seu major pilar: el control de l’economia. Algú que és ara a Europa una important peça al tauler global d’aquesta gent, el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va afirmar rotundament fa unes setmanes. “No hi poden haver decisions democràtiques [a Grècia] contra els tractats europeus”.

I després hi ha Podem… que em preocupa. Com es pot passar tan ràpidament del “No a l’OTAN” al “Bé, ja veurem que es pot fer”? Em recorda massa allò de “OTAN, d’entrada no” dels temps de Felipe González, el protegit del gran “internacionalista” David Rockefeller. No és el mateix la coherència, mantinguda durant dècades, per un Jeremy Corbyn que, finalment, en el moment que correspon, arriba a ser un referent important al Regne Unit, que passar en qüestió de mesos de ser una esquerra lúcida a un partit decidit a conquerir, sigui com sigui i com més aviat millor, un centre sociològic ocupat per massa gent que, ja em perdonaran, està massa desinformada i adoctrinada.

Finalment hi ha la bona gent dels partits que, absorbits pel més immediat i proper, no arriben a informar-se seriosament sobre aquestes qüestions internacionals que tant condicionen la nostra realitat local, sobre aquestes grans geoestratègies de dominació i control dels recursos del planeta que són les que més interessen als grans poders que mouen Occident i les que, per això mateix, són les més “enterbolides” pels seus mitjans “globals” de comunicació. No en va dediquen una energia tan sorprenent a presentar els seus crims d’agressió internacional com una manera “superior” d’actuar a favor de la pau i de la democràcia al món, com intervencions “humanitàries”, com a protecció dels pobles oprimits per dictadures, etc. Em considero un nacionalista convençut, però no emmarcar les qüestions locals i nacionals, ben importants, sens dubte, en el marc dels esdeveniments globals, podria tenir molt de provincianisme.

Però més enllà de tant anàlisi i de tantes raons de naturalesa econòmica i política hi ha l’ètica i la dignitat: no en nom meu, no. No a tanta sang vessada actualment i a tanta desolació mediambiental. Entraré, doncs, a formar part d’una minoria marginal? No seria la primera vegada que em quedi al marge… fins que, de nou, sigui l’escenari mateix el que es desplaci. El que és realment important és la veritat i la justícia.

Alguns dels molts enemics d’Albert Einstein i de les seves teories a l’Alemanya nazi van crear una associació per atacar-lo. Van arribar a publicar un llibre titulat Cent autors en contra d’Einstein. Un cop més, la resposta del geni va ser genial: “Per què cent? Si estigués equivocat, n’hi hauria prou amb un de sol.” Ja abans de la Primera Guerra Mundial havia experimentat aquesta mateixa soledat. El 1914, noranta-tres intel·lectuals alemanys van signar el “Manifest per al Món Civilitzat” justificant la invasió alemanya de Bèlgica. Albert Einstein es va negar a signar-lo i fins i tot va pretendre impulsar, al costat d’altres dos intel·lectuals, un contra-manifest del que n’era autor el fisiòleg Georg Friedrich Nicolai (1874-1964), intent que va ser un absolut fracàs. Després de semblant experiència, va afirmar: “És increïble el que Europa ha desencadenat amb aquesta bogeria. […]. En aquests moments hom s’adona de l’absurditat de l’espècie animal a la qual pertany”.

Només gent com ell van fer avançar la humanitat. Els còmplices, per acció o omissió en tant engany, estafa i mediocritat no van fer altra cosa que endarrerir aquest avanç. Llavors, deixaré de dipositar el meu vot a les urnes per primera vegada a la vida? També aquesta no-opció seria una opció. Així que, malgrat tot, votaré MÉS. I ho faré perquè crec que persones com Toni Verger (que és l’únic dels candidats que conec personalment) són prou íntegres i humils com per anar aprenent en el dia a dia i com per escoltar i tenir en compte “sermons” com aquest meu d’avui.