Hola a tots,

Sóc Déo Mushayidi. Us parlo des del fons de la meva presó, en algun lloc de Rwanda. Per aquells que no em coneixen, m’agradaria dir-los simplement que sóc ruandès, nascut el 1961 a l’antic municipi de SAKE, a l’est de Rwanda. Tota la meva família va morir en els tràgics successos de 1994 que van ensangonar el meu país i jo sóc, en la línia dels meus pares, l’únic supervivent. En altres paraules, sóc el que avui es coneix com un supervivent tutsi.

No us preocupeu si no trobeu el meu nom a la llista de supervivents tutsis. De fet, algunes persones han decidit que no cal que jo sigui a la llista perquè sóc, als seus ulls, un mal tutsi. No sabia que hi havia tutsis bons i tutsis dolents, supervivents reconeguts i d’altres ignorats, aquells la història dels quals mereix ser coneguda i els qui són oblidats ràpidament.

Em va portar un cert temps entendre per què hi havia aquesta mena de distinció i discriminació entre les víctimes de la mateixa tragèdia. Creia que totes les víctimes de la tragèdia ruandesa mereixien ser reconegudes i respectades. Creia que el canvi de règim de 1994 a Rwanda portaria amb si la igualtat de drets i de tracte per a tots els ruandesos. Creia que Rwanda es convertiria en un recés de pau per a tots els seus fills. Creia que per fi passaríem pàgina de les nostres obstinades divisions històriques. Creia que els ruandesos podríem expressar-nos lliurement al nostre país mostrant, sense violència i sense odi, els nostres acords i els nostres desacords.

Vaig pensar que els ruandesos havíem entès que la solució als nostres problemes no es trobava ni en la guerra ni en la discriminació ni en la violència física, psicològica o verbal. Reconec que em vaig equivocar.

Quan em vaig unir al Front Patriòtic Ruandès a principis dels anys 90, va ser en primer lloc perquè creia en els valors de la llibertat i l’equitat. Estudiava teologia i filosofia a la Universitat de Friburg (Suïssa). Jo era professor, però vaig prendre una decisió important a la meva vida en triar representar el Front Patriòtic Ruandès a Suïssa. No va ser una elecció fàcil i, més encara, no va ser una elecció trivial. Estava compromès amb la vida religiosa i l’ensenyament, però dedicava temps i energia al Front Patriòtic Ruandès, per amor al meu país i per l’esperança de canvi que aquest moviment representava als ulls de molts ruandesos. En realitat, al Front Patriòtic Ruandès no tots enteníem igual la paraula canvi.

Em vaig adonar d’això quan em vaig convertir en president de l’Associació de Periodistes de Rwanda i secretari executiu del Centre per a la Promoció de la Llibertat d’Expressió i la Tolerància a la Regió dels Grans Llacs. Ho vaig entendre definitivament quan vaig ser detingut i acusat per les autoritats del meu país de difondre rumors que incitaven a la desobediència civil i d’haver reclutat un exèrcit per atacar les autoritats de Kigali.

Aquestes acusacions eren evidentment barroeres i falses, però alguns es van creure aquesta farsa, oblidant molt ràpidament tot el que jo havia fet pel Front Patriòtic Ruandès i pel respecte de les llibertats i la democràcia al meu país.

Sabent que m’enfrontava a una màquina judicial infernal i que seria objecte d’una justícia expeditiva i inflexible, havia preparat un petit missatge com solia fer en tota ocasió solemne. Havia planejat llegir aquest missatge per si em condemnaven. Com era d’esperar, el 17 de setembre de 2010, el Tribunal Superior de Justícia de Rwanda em va condemnar a cadena perpètua.

El meu únic error va ser haver cregut i esperat, tot i la matança de tota la meva família el 1994, que Rwanda canviaria per a tots els ruandesos, que totes les víctimes, tutsis, hutus i twa, serien reconegudes i que la justícia seria igual per a tothom en un país lliure i democràtic. El meu somni i la meva esperança es van fer miques. Tanmateix, havia lluitat per això. En moltes ocasions he reiterat l’anhel de veritat i justícia per a tots els ruandesos, i crec que he comprès que això no convenia tothom.

Per als qui m’escolten avui sense saber quines van ser i són les conviccions que sempre he defensat, els dono aquí el missatge que vaig llegir davant els jutges de l’alt tribunal que m’havien condemnat injustament:

Aixeca’t, poble meu. No he pecat. Sóc innocent. Si els poders fàctics pensen que la meva mort o el meu empresonament són una solució als seus problemes, s’equivoquen. Pel bé del meu poble, visc aquesta detenció, la pateixo, la suporto. No demano a la meva gent que m’estigui agraïda, no estan en deute amb mi, sóc jo qui els deu molt. M’alegraré en la joia que té el meu cor pel meu compromís i determinació. No demanaré a ningú que es compadeixi de mi, no tenen perquè compadir-se’n. Si m’estimeu, recolzeu la causa que he defensat i defensaré a la meva vida, és a dir, la llibertat, l’amor entre ruandesos, el respecte mutu i la promoció de la llibertat per a tothom.

Si aquest missatge us diu alguna cosa, avui us en dono un altre: Ruandesos, amics de Rwanda, benvolguts germans i germanes del Congo i de Burundi, no us desanimeu! Manteniu l’esperança que la veritat, la pau i la justícia brillin algun dia a la regió de l’Àfrica dels Grans Llacs. Una abraçada a tots, us estimo.


14:00 – 20:45