M’han renyat gentilment per no haver reaccionat a la conferència de l’SNP, a la qual vaig assistir com a delegat.

El discurs de Nicola va ser molt bo. Els mitjans de comunicació universalment van intentar caracteritzar-lo de llançar pilotes fora respecte a la Independència. No ho vaig percebre així en absolut. Crec que s’aferren a detalls secundaris per la sola menció de paciència i perseverança, contra el fet que es fes servir la paraula “Independent” o “Independència” unes extraordinàries 31 vegades en el seu discurs. Per descomptat que ella desitja mantenir la flexibilitat i un element de sorpresa, però com algú que ha estudiat l’assumpte molt de prop i que desconfia de l’altament pagada “elit” professional de l’SNP en aquest tema, em vaig tranquil·litzar pel que fa a les intencions de Nicola.

Els militants tenen molt bon cor i tenen molta confiança. Personalment em van commoure molt les moltes persones que es van molestar a acostar-se’m i dir-me que segueixen el meu blog. L’agenda de la conferència era una mica insípida, tot i que era plena d’ira justificada pels efectes de l’austeritat en els més vulnerables. La meva principal crítica seria que un percentatge massa alt del temps total d’ús de la paraula a la sala de conferències es dóna als diputats, als MSP i als diputats al Parlament Europeu. Les mocions proposades pels electors, per exemple, es van utilitzar massa sovint com a aparador per als MP/MSP en lloc de ser presentades per un membre ordinari del partit.

No m’agrada la classe política que pertany ara a l’SNP, de la mateixa manera que desconfio de la classe política professional de tots els partits polítics. L’horrible Alex Bell hauria de ser una advertència seriosa del tipus de falsos hipòcrites que un salari atraurà “a la causa”. Veure els diputats que vaig conèixer com a simples participants a la campanya del 2014, ara caminant orgullosament davant dels seguicis revestits de poder del personal pagat, va ser una experiència estranyament desagradable.

La meva major preocupació és que els equips de política exterior i defensa de l’SNP a Westminster semblen haver estat completament abduïts per la classe dirigent britànica i, de fet, pels serveis de seguretat. Han estat amplificadors disposats i instantanis de la russofòbia dels conservadors.

Em sembla realment notable que no se’m permetés contractar una sala per a una reunió paral·lela sobre la campanya d’Independència, però que a la “Westminster Foundation for Democracy” –que és un front de l’FCO i està finançada en un 90% per l’FCO i el DFID– se li permetés una sala a la perifèria per celebrar aquesta festa propagandística antirussa amb un diputat ucraïnès importat per l’FCO.

A més, la reunió va ser copatrocinada per l’SNP i la “Westminster Foundation for Democracy” i va comptar amb la participació de dos diputats de l’SNP.

El mes passat vaig discrepar amb dues altres altes figures de l’SNP per la devoció servil del partit als anomenats serveis d’intel·ligència del Regne Unit.

El problema aquí és, per descomptat, que l’SNP està acceptant una visió del món centrada en el Regne Unit. Es tracta d’un error fonamental, un error de categoria. El fet que Rússia tingui una relació antagònica amb el Regne Unit no vol dir que Rússia hagi de tenir una relació antagònica amb una Escòcia independent.

Sigui el que sigui que hagi passat a Salisbury, la causa principal van ser els jocs d’espionatge entre Rússia i el Regne Unit. Precisament el tipus de jocs d’espies dels que una Escòcia independent no n’hauria de formar part.

L’MI6 va reclutar Sergei Skripal com a traïdor a Rússia, que per diners va revelar secrets de la seva nació a l’MI6, incloent-hi identitats d’agents. Aquesta és l’arrel dels esdeveniments de Salisbury, i no és el tipus de coses que farà una Escòcia independent. Si una Escòcia independent es comportés com el Regne Unit en assumptes exteriors, duent a terme una política exterior neoconservadora per mètodes il·legítims, no té sentit que Escòcia sigui independent. El cas Skripal, passi el que passi, és part de tot un sistema del qual la majoria de la gent del moviment del Sí en vol sortir. No veiem els enemics del Regne Unit com els nostres enemics.

Però els serveis de seguretat del Regne Unit són els nostres enemics. El nacionalisme escocès es defineix en les actuacions dels serveis de seguretat com una amenaça per al Regne Unit, i nosaltres som l’objectiu dels serveis de seguretat del Regne Unit. El Govern britànic no acceptarà un altre referèndum independentista i haurem de guanyar-nos la Independència, com els catalans, enmig dels abusos mesquins del poder estatal britànic.

Em sentiria molt millor si els líders de l’SNP, com Chris Law i John Nicholson, als quals considero els meus amics, de vegades respiressin profundament, oblidessin el que van aprendre com a diputats de Westminster i recordessin de quin costat estan.

Font original: Craig Murray