Quan la República Democràtica del Congo i Rwanda van signar l’Acord de Pau a Washington el juny de 2025, sota els auspicis dels Estats Units, molts ho van considerar un avanç diplomàtic: el primer marc en dècades que situava el lideratge estatunidenc al centre de l’estabilització dels Grans Llacs. L’acord prometia una doble via: la retirada de les forces i milícies ruandeses de l’est del Congo i la neutralització de les FDLR (Forces Democràtiques d’Alliberament de Rwanda) en el marc d’un procés més ampli de pau i retorn dels refugiats.
Quatre mesos després, l’aplicació de l’acord es troba en punt mort. Els calendaris s’han descarrilat, els combats han reprès i l’ambigüitat central de l’acord –com «neutralitzar» un moviment entrellaçat amb la vida de gairebé mig milió de refugiats ruandesos– amenaça ara amb descarrilar tot el procés.
Tant a Washington com a la regió, els cercles de decisió continuen considerant la «neutralització» com un problema purament militar que requereix una resposta militar. Tanmateix, intentar aniquilar una organització político-militar arrelada en els greuges i les estratègies de supervivència d’una població refugiada –i en les fractures polítiques i socials de l’est del Congo– no només seria ineficaç, sinó també perillosament contraproduent. Això podria fracturar la cohesió nacional congolesa, agreujar el sofriment humanitari i retornar la iniciativa estratègica a Kigali, les forces i els aliats de la qual s’han beneficiat de la inestabilitat durant tres dècades.
Washington ha de reconèixer ara que l’única via viable és la política, no la cinètica, i utilitzar la seva influència per a fer possible aquesta via política.
Per qué l’opció militar contra les FDLR no pot funcionar i per què és contraproduent
Hi ha quatre factors que fan que una «solució» militar sigui inútil.
En primer lloc, els costos humanitaris i polítics serien immediats. Una ofensiva contra les FDLR provocaria nous desplaçaments massius, fomentaria les represàlies i agreujaria una situació humanitària ja de per si mateixa catastròfica. Els informes de les organitzacions de defensa dels drets humans que operen a la regió documenten els repetits atacs contra els poblets del Kivu del Nord, on la població civil pateix el pes de les operacions de l’M23 i els seus aliats. Estendre la violència a aquestes zones rurals no faria més que augmentar el sofriment i allunyar qualsevol perspectiva de solució política.
En segon lloc, les FDLR no són un grup combatent aïllat. Representen, històricament i social, l’expressió armada d’una àmplia població de refugiats ruandesos i comunitats congoleses que temen la persecució i l’exclusió. No es pot «destruir» un fenomen militar arrelat en una població civil sense trencar el sentiment de seguretat d’aquesta població, i sense provocar nous reclutaments, represàlies i desplaçaments.
Per això han fracassat dècades d’operacions militars (Umoja Wetu, Kimia II, Amani Leo, etc.). Fins i tot després de la mort del comandant Sylvestre Mudacumura el 2019 i altres pèrdues de lideratge el 2023, el moviment s’ha mantingut. La seva resistència es deu al seu arrelament social, no a la seva superioritat militar. Una guerra de desgast contra una base social no és una solució: és un factor que agreuja el conflicte.
En tercer lloc, una campanya brutal desestabilitzaria el fràgil equilibri entre les FARDC, els grups d’autodefensa locals i les comunitats de l’est. Molts wazalendos consideren que les FDLR formen part d’una xarxa de protecció davant dels abusos de l’M23 i les FDR (Forces de Defensa de Rwanda). Si les FARDC (Forces Armades de la RD del Congo) ataquen les unitats de les FDLR que operen al costat d’aquestes comunitats, corren el risc d’alienar aliats locals essencials, afeblir la postura defensiva de Kinshasa i, sense voler-ho, reforçar l’M23 i als seus suports ruandesos. Les escalades de 2024-2025 ja han demostrat que una operació desconnectada de les realitats polítiques locals pot tenir conseqüències catastròfiques.
En quart lloc, la geografia del conflicte fa que les exigències de Kigali siguin contradictòries. Les zones històricament associades a les FDLR –Rutshuru, Kiwanja, Masisi, Nyiragongo– estan avui dia en gran part sota el control de l’M23 i, per extensió, de les Forces de Defensa de Rwanda. Aquests territoris també concentren les poblacions de refugiats ruandesos instal·lades des del 1994, d’on procedeixen molts dels actuals membres de les FDLR. A la pràctica, Kigali demana a Kinshasa que «neutralitzi» les forces situades en zones ja ocupades i administrades pel seu propi exèrcit i els seus intermediaris. En ocupar i militaritzar aquests bastions de refugiats, Kigali confon civils i combatents i transforma les zones de refugi en zones d’atac. Aquesta contradicció no és accidental: en exigir la neutralització de les forces situades en territoris sota influència ruandesa, Kigali es garanteix la possibilitat d’atribuir a Kinshasa qualsevol possible fracàs, ja que l’objectiu no és la seguretat, sinó mantenir Kinshasa políticament afeblida, militarment constreta i diplomàticament desacreditada.
Manca la qüestió dels refugiats ruandesos
La crisi dels refugiats ruandesos no és un simple símptoma del conflicte dels Grans Llacs, sinó el seu punt de partida. Quatre mesos després de l’Acord de Washington, aquesta dimensió, que tanmateix és el veritable motor del conflicte, continua sent en gran manera ignorada. L’ACNUR registra una mica més de 200.000 refugiats ruandesos a la RDC, però el nombre real, incloent-hi els no registrats, els apàtrides i els que viuen amb una identitat falsa, probablement supera el mig milió.
No es tracta d’una qüestió secundària: és la falla central de la inestabilitat a Àfrica Central. L’arribada, entre 1994 i 1996, de centenars de milers de refugiats que fugien de l’avanç del Front Patriòtic Ruandès va provocar la primera gran catàstrofe humanitària de la regió. La seva presència a l’est del Congo es va convertir, segons els punts de vista, en una raó o en un pretext per a la intervenció militar de Rwanda el 1996. Aquesta intervenció va desencadenar la Primera Guerra del Congo i va conduir a la caiguda de Mobutu el 1997. La qüestió dels refugiats també va estar al centre de la Segona Guerra del Congo el 1998. Des de llavors, crisi rere crisi, guerra rere guerra, cada esclat de violència a la regió remet, d’una forma o una altra, a aquesta qüestió sense resoldre.
Per tant, no es tracta d’un problema humanitari marginal, i molt menys d’un assumpte que es pugui deixar en mans de Kigali. L’afirmació de Rwanda que podria «resoldre» la qüestió mitjançant repatriacions forçades coordinades amb l’M23 és il·lusòria i perillosa. Es tracta d’una causa fonamental de la inestabilitat regional, que només es pot abordar mitjançant una solució política basada en la justícia i una veritable reconciliació.
Tanmateix, des del punt de vista polític, aquests refugiats continuen sent invisibles, i fins i tot en l’àmbit humanitari la seva situació continua sent en gran manera ignorada. Durant anys, informes de l’ONU i d’ONG han documentat massacres selectives i persecucions –actes que, en alguns casos, podrien constituir crims contra la humanitat o fins i tot genocidi– sense que s’hagi produït una resposta internacional estructurada.
Les massacres que s’estan perpetrant actualment a Rutshuru, Masisi, Binza i els territoris circumdants prolonguen aquesta tràgica continuïtat de violència. Les darreres setmanes, centenars de civils hutus –entre ells refugiats ruandesos establerts des de fa molt de temps– han estat executats en atacs deliberats duts a terme per unitats de l’M23-AFC amb el suport de les Forces de Defensa de Rwanda. Investigadors de l’ONU i d’ONG com Human Rights Watch i Amnistia Internacional han documentat aquestes matances i la destrucció sistemàtica de poblets hutus. Lluny de ser aïllades, aquestes atrocitats prolonguen trenta anys de violència dirigida contra les comunitats hutus de l’est del Congo, un patró ja detallat a l’Informe Mapping de l’ONU del 2010. La seva recurrència, la seva selectivitat i la impunitat que les envolta reflecteixen una estratègia organitzada de neteja ètnica i, cada vegada més, una intenció genocida. Malgrat aquesta realitat àmpliament documentada, la resposta internacional continua sent tímida, com si reconèixer aquestes víctimes pogués soscavar la narrativa dominant.
Com és possible que una població tan central en la història del conflicte continuï sent tan absent en les solucions?
Durant tres dècades, tots els intents de repatriació han fracassat perquè les causes profundes a Rwanda segueixen sense canviar: manca de seguretat personal, de garanties judicials, de reconeixement polític, de reintegració social i d’oportunitats econòmiques. Cada onada de retorns forçats o coaccionats no ha fet més que augmentar la desconfiança i desacreditar les institucions encarregades de protegir els refugiats. Els qui temen la persecució cerquen inevitablement defensar-se, i és precisament l’existència d’aquestes estructures d’autodefensa el que Kigali invoca posteriorment com a prova d’una «amenaça existencial», la qual cosa justifica noves incursions i guerres per delegació a l’est del Congo.
El resultat és un cicle que s’autoalimenta: la por genera milícies, les milícies justifiquen les invasions i les invasions creen nous refugiats. Trencar aquest cercle viciós requereix molt més que operacions militars o programes de desmobilització: es necessita una obertura política centrada en la protecció, que garanteixi un retorn veritablement voluntari, basat en els drets i supervisat per tercers creïbles. Sense això, qualsevol marc militar o diplomàtic, per molt sofisticat que sigui, no farà més que reproduir la inestabilitat que pretén resoldre.
La percepció errònia de les FDLR: quan la narrativa substitueix els fets
La percepció actual de les FDLR sembla guiada per una narrativa més política que factual. L’etiqueta de «grup genocida» que se’ls atribueix mai s’ha establert jurídicament ni s’ha aplicat de manera coherent. El Tribunal Penal Internacional per a Rwanda (TPIR) mai ha acusat membres de l’actual direcció de les FDLR de genocidi. De fet, dels aproximadament 500 oficials de les antigues Forces Armades Ruandeses (FAR), només uns pocs han estat condemnats, mentre que uns quants han estat absolts.
És essencial distingir entre les FDLR com a organització i les persones que la componen. Si bé una minoria dels seus membres va servir en l’antic exèrcit ruandès, la majoria són joves que es van unir al moviment després del 1994, sense relació amb els esdeveniments d’aquell període. Entre els antics oficials de les FAR que segueixen en actiu, molts mai han estat acusats de cap delicte, en particular Victor Byiringiro, actual president de les FDLR, i el general Omega, comandant de la seva branca militar, les FOCA (Forces Combatents Abacunguzi). També cal recordar que un gran nombre d’antics membres de les FAR es van integrar en l’exèrcit ruandès després del 1994.
Paradoxalment, el mateix Kigali ha integrat molts exmembres de les FAR i antics quadres de les FDLR en alts càrrecs de les seves institucions, del Ministeri de Defensa i dels serveis de seguretat. Si amb la pertinença a les FAR n’hi hagués prou per a demostrar una ideologia genocida, aquests nomenaments serien indefensables. La doctrina de «no dialogar amb els genocides», sovint esgrimida a l’estranger, s’esfondra davant les decisions pragmàtiques del règim.
A més, experts de l’ONU han documentat que Rwanda integra antics membres de les FDLR en les tropes que desplega a la RDC –uns quants centenars segons els informes– a causa del seu coneixement del terreny. Aquesta realitat operativa contradiu directament la retòrica oficial de Kigali.
Aquestes contradiccions exigeixen una reavaluació objectiva del paper i la naturalesa de les FDLR en el procés de pau, un pas indispensable per a aconseguir una estabilitat duradora a la regió dels Grans Llacs.
Les arrels d’aquesta errònia qualificació es remunten a un episodi fundacional: l’assassinat, el març del 1999, de vuit turistes occidentals al bosc de Bwindi, a Uganda. L’atac, immediatament atribuït a l’Exèrcit d’Alliberament de Rwanda (ALiR), precursor de les FDLR, va servir de justificació per a les primeres sancions estatunidenques. Tanmateix, recerques i testimoniatges posteriors van revelar greus incoherències. L’exoficial d’intel·ligència ruandès Aloys Ruyenzi va afirmar que l’operació havia estat orquestrada per agents de l’FPR disfressats de rebels, una operació de bandera falsa destinada a reforçar la narrativa ruandesa de les «milícies hutus terroristes» i a obtenir el suport occidental a les seves campanyes al Congo. Anys més tard, un tribunal federal estatunidenc va anul·lar les confessions centrals del cas Bwindi, en considerar-les obtingudes sota tortura. Aquest episodi va donar lloc a un apoderosa arma narrativa, perfeccionada des de llavors per Kigali.
Vint anys després, l’argument de la «amenaça per a la seguretat» ja no se sosté. Les FDLR no han dut a terme cap atac transfronterer significatiu contra Rwanda en més de dues dècades. La seva presència és ara defensiva, concentrada en zones rurals aïllades on sovint conviuen amb les comunitats locals. Els informes de seguiment de les Nacions Unides confirmen que no disposen de la logística, els efectius ni l’ambició necessaris per a representar una amenaça real. Tanmateix, Kigali continua agitant el seu espectre per a justificar les seves incursions i mantenir una economia de guerra basada en l’explotació il·legal dels recursos congolesos.
La falsa equivalència entre les FDLR i l’M23 distorsiona encara més la realitat. L’M23 és una força auxiliar fortament armada, finançada, dirigida i proveïda per les Forces de Defensa de Rwanda. Controla centres urbans i corredors estratègics. Les FDLR, per contra, estan modestament equipades i arrelades en comunitats de refugiats, sense ambicions polítiques, ideològiques ni territorials a la RDC.
Les operacions passades contra les FDLR –dutes a terme en considerar-les erròniament una amenaça estratègica comparable a la de l’M23– van provocar desplaçaments massius de civils sense resoldre res. Repetir aquest enfocament avui dia afebliria encara més els equilibris ja precaris que sostenen el marc de Washington.
Aquesta manipulació del discurs al voltant de les FDLR no és secundària: constitueix el nucli de l’estratègia regional de Kigali i ha influït durant molt de temps en la percepció estatunidenca del conflicte. En fer seva la narrativa ruandesa d’una amenaça permanent, Washington s’ha alineat sovint amb els objectius tàctics de Kigali en lloc de cercar una estabilitat regional duradora. La paradoxa ara és evident: les FDLR no són un enemic ideològic, sinó un pretext estratègic, un instrument narratiu que serveix per a legitimar la prolongada presència militar i econòmica de Rwanda a la República Democràtica del Congo.
El parany de Kigali
Kigali sap perfectament que l’anihilació total de les FDLR és impossible, i precisament per això l’exigeix. Darrere la retòrica de la «neutralització» s’hi amaga una estratègia deliberada que manté l’est del Congo en flames des de fa tres dècades.
La lògica és simple: en pressionar Kinshasa perquè «neutralitzi» les FDLR, Rwanda condueix el Govern congolès a tres atzucacs. En primer lloc, desmantellar les seves aliances locals amb les milícies wazalendos; en segon lloc, embarcar-se en una campanya impossible de guanyar, el fracàs de la qual servirà a Kigali de pretext per a «intervenir altre cop»; i, finalment, mantenir una guerra sense fi que garanteixi a Rwanda la seva presència, la seva influència i les seves vies d’extracció en el cor del territori congolès.
Des de fa trenta anys, les Forces de Defensa de Rwanda mai s’han retirat totalment de l’est del Congo. Malgrat la seva superioritat logística, la seva capacitat d’intel·ligència i el seu entrenament i suport per part de les grans potències occidentals, no han «neutralitzat» les FDLR, perquè el problema és polític, no militar. Les FDLR no poden ser erradicades amb bombes: són l’emanació d’una població refugiada arrelada en comunitats que han sofert, en repetides ocasions, massacres perpetrades per auxiliars ruandesos. Kigali controla les ciutats a través de l’M23, però mai ha sotmès el cor rural on viuen, recorden i resisteixen aquestes poblacions.
Les FDLR d’avui dia no són les restes d’una força de 1994. Estan formades en la seva majoria per joves nascuts i criats a la RDC, fills d’aquestes mateixes comunitats perseguides, un creixement orgànic de poblacions que porten dècades sent perseguides simplement per ser els qui són.
L’esquema és circular i pervers: les unitats de l’M23 i les FDR justifiquen les seves operacions qualificant comunitats senceres de «FDLR» o «partidàries de les FDLR»; es produeixen abusos, s’instal·la la por i aquestes comunitats es veuen obligades a armar-se o aliar-se amb grups d’autodefensa, la qual cosa Kigali cita immediatament com una nova prova d’una «amenaça existencial». La violència genera així la justificació de més violència. L’objectiu de Rwanda no és la seguretat, sinó la influència. Cada nou esclat de combats ofereix un nou pretext: un «corredor», una «operació», una raó més per a quedar-se. En presentar les FDLR com una amenaça existencial, Kigali obté una cobertura diplomàtica per a intervenir lliurement al Congo, al mateix temps que es presenta com un estabilitzador en lloc d’un desestabilitzador.
El que encara és més perillós és que la definició ruandesa de «amenaça» està en constant evolució. Una vegada que les FDLR s’hagin afeblit o neutralitzat políticament, Kigali se centrarà inevitablement en les milícies wazalendos –moltes de les quals són d’ètnia hutu congolesa– qualificant-les al seu torn de «genocides». Aquesta inflació retòrica garanteix que cap civil hutu, ni cap estructura armada hutu, pugui ser considerat legítim, perpetuant així el dret d’ingerència permanent de Kigali.
Aquesta dinàmica no pot trencar-se per la força. Només un marc polític que abordi la qüestió dels refugiats des de la seva arrel –amb garanties creïbles de seguretat, drets i retorn– podrà posar fi al cicle que Rwanda ha mantingut durant dècades.
Construir la pau mitjançant el diàleg: un full de ruta polític per a una seguretat real i una estabilitat duradora
Si la via militar és un parany, l’alternativa és clara: un full de ruta polític centrat en la protecció, que vinculi el desarmament a garanties creïbles de retorn, drets i reintegració. Només una alineació d’incentius d’aquest tipus pot oferir als combatents una sortida racional, als refugiats un retorn digne i a Rwanda les garanties de seguretat que diu cercar.
Aquest procés hauria de començar amb la creació d’un Mecanisme Conjunt de Diàleg per als Refugiats Ruandesos, sota els auspicis conjunts de l’ONU i la Unió Africana, coordinat pels Estats Units, en col·laboració amb els actors regionals i facilitadors internacionals com Qatar. Aquest mecanisme ha de ser neutral i inclusiu –associant els refugiats de la República Democràtica del Congo, els països veïns i les diàspores a Europa i Amèrica– i tenir com a mandat l’elaboració d’un Marc de Retorn i Protecció acompanyat d’un calendari clar de reformes institucionals, jurídiques i de seguretat a Rwanda.
Per part seva, Kigali hauria de comprometre’s a adoptar mesures de confiança amb terminis concrets i verificables: garanties de retorn segur sota supervisió internacional; adopció d’una llei d’amnistia; fi verificable dels retorns forçosos de refugiats i de l’assetjament transfronterer; i obertura de l’espai cívic i polític. El reconeixement jurídic i la integració en el panorama polític ruandès dels actors i organitzacions procedents dels refugiats són indispensables, igual que l’alliberament de les persones empresonades pel seu compromís pacífic. El mateix passa amb una llibertat essencial: el dret de totes les víctimes de crims comesos des del 1990, tant a Rwanda com a la República Democràtica del Congo, a atestar públicament sense ser criminalitzades com a «negacionistes». Sense veritat, la reconciliació és il·lusòria.
El desarmament només es pot produir després del restabliment de la confiança, mai abans. Només quan s’hagin establert les garanties polítiques, les salvaguardes jurídiques i el seguiment internacional, el desarmament podrà ser creïble. En aquest context, la desmobilització ha de concebre’s no com un acte de rendició, sinó com una etapa d’integració en un marc polític negociat.
Un enfocament pragmàtic podria començar amb un aquarterament temporal sota supervisió internacional, seguit d’una reintegració legal basada en un filtrat transparent i una reinserció professional adaptada a les competències. Aquesta reintegració també hauria d’oferir perspectives de responsabilitat dins de l’exèrcit i les institucions civils, de manera que els centenars de milers de refugiats que tornen se sentin realment representats en els més alts nivells de l’aparell de seguretat i polític.
Per a tranquil·litzar els refugiats, els comitès de coordinació dirigits per refugiats a tot l’est del Congo haurien de garantir la gestió de la informació, el registre i el diàleg local, amb el suport tècnic de socis internacionals neutrals. Donada la pèrdua de credibilitat de l’ACNUR entre els refugiats ruandesos, aquest hauria de mantenir una funció tècnica i logística, sense dirigir la dimensió política, que hauria de ser competència d’un marc internacional més ampli.
Si es donen aquestes condicionis –garanties creïbles de retorn, obertura política real a Rwanda i verificació internacional–, llavors el desarmament es convertirà en un camí cap a la pau en lloc d’un instrument de capitulació. Oferiria al moviment político-militar dels refugiats ruandesos una transició negociada i una sortida política digna, als refugiats un renovat sentit de seguretat i ciutadania, i a Rwanda l’estabilitat duradora que afirma cercar.
Finalment, el procés ha de ser oposable i verificable. La seva integració en el marc de Washington, la subjecció de l’ajuda a avanços mesurables i l’establiment d’un mecanisme de verificació independent sota el mandat del Consell de Seguretat de l’ONU garantirien la realitat dels compromisos. Sense verificació ni conseqüències, cap acord pot durar.
Per a Washington, no es tracta de caritat, sinó d’estratègia. Un acord polític que restableixi l’estabilitat, afavoreixi el comerç lícit i reforci la sobirania dels Estats de la regió representaria un model de diplomàcia pragmàtica, basada en la fermesa, la responsabilitat i el respecte mutu.
Però perquè aquest marc tingui èxit, els dirigents ruandesos han d’afrontar conseqüències tangibles en cas d’incompliment. Mentre Kigali mantingui un monopoli absolut del poder i la percepció de superioritat militar sobre els seus veïns, actuarà com si la diplomàcia fos opcional. Per tant, l’equilibri de poder ha de canviar: el règim ha de comprendre que l’incompliment dels seus compromisos pot afeblir la seva legitimitat internacional, les seves aliances estratègiques i, en última instància, el seu control del poder.
Només sota una pressió diplomàtica i econòmica sostinguda, els dirigents ruandesos consideraran la cooperació no com una opció, sinó com una necessitat.
Més enllà de la consolidació de la pau, aquesta estabilitat també protegeix els interessos estratègics dels Estats Units, en garantir un accés durador als minerals crítics indispensables per a l’economia mundial, un objectiu central en la renovada competència de l’Administració Trump amb les grans potències. Per tant, evitar que la fragilitat i els conflictes regionals pertorbin aquestes cadenes de subministrament no és només un imperatiu moral, sinó una exigència estratègica.
Eludir el parany narratiu de Kigali: un camí estatunidenc cap a la pau real als Grans Llacs
El Marc de Pau de Washington ha suposat un avanç pel que fa a intencions, una mostra del retorn del lideratge estatunidenc i de la diplomàcia estratègica. Tanmateix, en la seva concepció actual, corre el risc de prolongar la inestabilitat que pretenia resoldre. En erigir la «neutralització» de les FDLR sense inscriure-la en un procés creïble de retorn dels refugiats, protecció i reforma política, reforça involuntàriament la influència de Kigali i afebleix la posició de Kinshasa.
És hora de superar el parany narratiu que Kigali ha construït tan hàbilment. Durant anys, Rwanda ha venut a la comunitat internacional la seva pròpia definició de «seguretat», presentant-se com un estabilitzador mentre exporta inestabilitat. La seva estratègia és metòdica, disciplinada i econòmicament pragmàtica. Adherir-se a ella sense qüestionar-la equival a prolongar la guerra de Rwanda, no a construir la pau que el president Trump desitja i que la regió necessita amb tanta urgència.
els Estats Units disposen dels ressorts decisius per a reorientar el procés, no relaxant la fermesa davant dels grups armats, sinó redefinint la «neutralització » com un resultat polític. Aquest enfocament privaria Kigali de la seva justificació per a mantenir una presència militar al Congo, impediria que Kinshasa s’embarqués en campanyes autodestructives i situaria Washington al centre d’una pau duradora i verificable.
A la pràctica, molts actors internacionals –inclosos els Estats Units– continuen considerant Rwanda com un soci convenient en matèria de seguretat i una porta d’accés estratègica als minerals crítics de la regió. Aquesta dependència, tot i que comprensible en el context de la competència mundial, corre el risc de consolidar un statu quo d’impunitat i inestabilitat.
Tanmateix, una Rwanda més pluralista i inclusiva, menys centrada en una estructura de poder única i més oberta a la diversitat política i social, seria a la llarga un soci regional més estable, predictible i pacífic. Tal transformació no només beneficiaria els pobles de Rwanda i els seus veïns, sinó també els interessos a llarg termini de les potències occidentals que diuen voler construir una estabilitat real a l’Àfrica Central.
Font: Jambonews
Foto: Un soldat de les FDLR amb réfugiats ruandesos a Chai, al Kivu del Nord
RDC-Rwanda : un acord de pau o una il·llusió ? | Patrick Mbeko (Alohanews, 03.07.2025)