No passa gaire sovint que lloï la BBC per fer periodisme de debò. A més, és amb certa incredulitat que em trobo aplaudint Jane Corbin, ja que lluitaré fins al dia de la meva mort per poder-la perdonar per la seva obra menyspreable de propaganda israeliana mostrant en un reportatge, fa uns anys, l’atac de l’armada israeliana contra el vaixell d’ajuda Mavi Marmara a Gaza.

Tot i així, Corbin ha plantejat un documental revisionista veritablement preocupant a Rwanda, anomenat “La història no explicada de Rwanda”. L’argument del programa és que la història oficial sobre un genocidi directe per la majoria hutu de Rwanda contra els tutsis ara fa 20 anys és altament selectiva i totalment enganyosa. Un expert suggereix que la narració que se’ns ha donat és l’equivalent a la reducció de la Segona Guerra Mundial a l’Holocaust i dient que no ha passat res més d’importància.

El que el documental demostra amb força és que Paul Kagame, l’heroi de la història oficial del genocidi de Rwanda, va ser gairebé segur el major criminal de guerra que hi va haver en aquells terribles esdeveniments. Kagame va liderar la principal milícia dels tutsis, l’FPR. És gairebé segur que va ordenar l’abatiment de l’avió del president ruandès, el detonant per a la guerra civil que ràpidament va esdevenir un genocidi; en les millors estimacions, el seu FPR va ser responsable de la mort del 80%  d’un milió de persones que van morir a Rwanda, de manera que els hutus i no els tutsis van ser les principals víctimes; i la seva posterior decisió d’estendre la guerra civil a la veïna Congo, on molts civils hutus havien fugit per escapar de l’FPR, va causar la mort de fins a cinc milions de persones més.

No és d’estranyar, doncs, que Kagame sigui defensat pel major criminal de guerra de la Gran Bretanya, Tony Blair. Però la podridura s’ha estès molt més enllà. Rwanda, ara elogiada com a model de democràcia sota Kagame, és en veritat un estat policial, on el president mata o tanca tots els opositors, manega les eleccions i no qüestiona la història oficial que va crear, que els tutsis eren les víctimes exclusives del genocidi.

La BBC no ha hagut de desenterrar cap nova informació per fer aquest programa. Tot estava disponible des de feia anys. Però ningú, a part d’uns pocs experts – acadèmics, personal militar de l’ONU sobre el terreny, investigadors de l’ONU, antics col·laboradors de Kagame i desil·lusionats del cercle íntim – s’han atrevit a parlar.

Els veritables criminals, com sempre, pel que sembla, han estat les potències occidentals i l’ONU. Han mostrat afortunadament el seu remordiment per no haver intervingut en el moment del genocidi (presumiblement perquè el seu error confessat ha ajudat a justificar la posterior onada de falses “intervencions humanitàries” a l’Orient Mitjà). Però el que el documental deixa clar és que Blair, Bill Clinton, Kofi Annan i molts altres han ajudat a encobrir els crims contra la humanitat de Kagame i proporcionar un vernís de legitimitat al seu actual govern opressiu. Qualsevol persona que hagi amenaçat amb destapar l’assumpte, com Carla del Ponte, la fiscal en cap del Tribunal Internacional de l’ONU per a Rwanda, se l’ha fet fora.

Però mentre veia el programa, una cosa em va colpir especialment amb força, encara que Corbin no hi fes referència: quins periodistes han estat arrossegant-se per tota la història de Rwanda durant anys? Com es va permetre forjar a Blair, Clinton i Annan el mite d’un simple genocidi hutu de tutsis sense que fos qüestionat seriosament pels periodistes que treballen per a diaris seriosos, que se suposa que interpreten aquests esdeveniments per a nosaltres?

Des de la meva pròpia experiència cobrint Israel-Palestina, puc endevinar el que va passar. Els reporters sobre el terreny temen allunyar-se massa del consens de les seves redaccions. En lloc de dir als seus editors el que passava (el model de producció de notícies que la majoria de la gent suposa que es fa), els editors estaven creant el marc de la història per als periodistes, sobre la base de la narrativa oficial promoguda en els cercles polítics i diplomàtics. Els corresponsals preocupats per les seves carreres no es van atrevir a desafiar amb força la línia adoptada, fins i tot quan sabien que era una mentida.

Rwanda també ofereix un exemple revelador de com treballen aquests grups de pensament, i com una persona no experta, lluny dels esdeveniments reals però educada en una mena de consens sobre els afers estrangers de Londres o Washington, acaba vigilant els límits del pensament possible d’una manera que ens priva a nosaltres, els seus lectors, del dret a escoltar una contra-narrativa.

Un culpable en aquest cas va ser George Monbiot, sovint vist com un dels pensadors més radicals i originals que publiquen en els principals mitjans de comunicació liberals britànics. Fa dos anys va escriure un atac horrible titulat “Anomenant els negacionistes del genocidi”, contra dos acadèmics, un d’ells el famós Ed Herman. Monbiot finalment va apuntar a una sèrie d’altres pensadors, entre ells Noam Chomsky, acusant-los de ser “menyspreadors del genocidi”, per no qualificar-los igual en la seva instigació.

El crim comès per aquest petit grup va ser que havien plantejat la possibilitat que la història oficial del genocidi a Rwanda – així com d’algunes de les massacres als Balcans – podria no ser del tot precisa històricament, i que els fets podrien haver estat distorsionats per obtenir avantatges polítics. Monbiot, desinteressat en avaluar les seves afirmacions o fer front als fets, els va atacar per haver-se apartat de la narrativa oficial. Monbiot podria voler reconsiderar el seu comportament, pel qual jo i altres el vam criticar en el seu moment, i emetre una disculpa llargament esperada.

A part d’això, les acusacions vergonyoses de Monbiot són un exemple útil del poder que té l’adherència emocional, imaginativa i possiblement financera dels mitjans de comunicació sobre els periodistes, fins i tot els lloats per la seva independència.

És en aquest context en ment també que hom ha de treure’s el barret davant la BBC i, de mala gana, davant Jane Corbin per fer la seva feina per una vegada. La Història no explicada de Rwanda ens recorda com els periodistas rarament exerceixen de debò la feina de trencar el mite i dir la veritat, reivindicada com a pedra angular del seu ofici.

Jonathan Cook, amb seu a Natzaret, Israel, és un guanyador del Premi Especial Martha Gellhorn de Periodisme. Els seus últims llibres són Israel i el xoc de civilitzacions: l’Iraq, l’Iran i el Pla per refer l’Orient Mitjà (Pluto Press) i Palestina desapareixent: els experiments d’Israel en la desesperació humana (Zed Books).