Bona nit, senyores i senyors,

Em sento molt honrada d’estar amb vostès aquesta nit per a la cerimònia de lliurament del Premi Victoire Ingabire Umuhoza per la Democràcia i la Pau.

Victoire Ingabire Umuhoza és una dona a qui admiro molt pel seu valor, el seu compromís, la seva perseverança, la seva abnegació i, sobretot, per la seva lleialtat als valors de la pau, la justícia, l’equitat, la reconciliació i la democràcia.

Aquests valors són ignorats pel poder de Kigali, que prefereix arrestar, empresonar, fer desaparèixer, assassinar… tothom qui té una opinió política diferent a la seva.

Necessitem més que mai líders polítics com Victoire Ingabire Umuhoza que creguin i actuïn, sense descans, pel retorn de la pau i l’harmonia a Rwanda i a tota la regió, perquè només la pau pot garantir la reconciliació entre els ruandesos i amb els altres pobles de la regió, la cooperació entre Rwanda i els països que l’envolten per a un desenvolupament econòmic, social i cultural de tothom.

Vull agrair a la Xarxa Internacional de Dones per la Democràcia i la Pau l’honor que m’ha concedit en atorgar-me el Premi Victoire Ingabire Umuhoza per la Democràcia i la Pau 2021. És per a mi un gran reconeixement a la meva modesta contribució a la lluita comuna pel retorn de la pau a la regió dels Grans Llacs.

Voldria dedicar aquest premi al poble congolès que pateix des de 1994 les repetides agressions dels països veïns, principalment de Rwanda. Recordem que milions de congolesos han mort, milions de dones han estat violades i mutilades, els nens han estat reclutats a la força en les milícies armades, els pobles han estat completament arrasats, etc. Tots aquests actes de barbàrie es cometen amb el suport de les potències occidentals que, per accedir a les riqueses minerals del Congo, estan disposades a sacrificar milions de vides humanes.

Dedico també aquest premi als congolesos que, des Bukavu fins a Kinshasa, em van acollir, allotjar, alimentar i cuidar de mi sense conèixer-me, demostrant així la seva humanitat tot i la precària situació en què els havia sumit la guerra.

Dedico aquest premi als meus amics belgues, congolesos, alemanys i holandesos que em van ajudar a sortir del Congo i arribar sana i salva a Bèlgica. Molts dels meus companys d’infortuni no van tenir tanta sort com jo. La majoria d’ells van ser assassinats pels soldats de l’FPR, altres van morir d’esgotament, fam i malaltia. Entre totes les persones que vaig perdre al Congo, penso en Zuzu, una nena de 8 anys que havia acollit. Havia estat separada dels seus pares durant la destrucció del camp de Kashusha, a la regió de Bukavu. Va morir al poble de Bombenga, a uns 100 km de la ciutat de Mbandaka. Va morir de fam i esgotament. Va morir perquè la comunitat internacional havia decidit abandonar-nos al nostre trist destí, al·legant que tots érem genocides.

Quan vaig arribar a Bèlgica, els meus amics em van organitzar espais on vaig poder donar testimoni de la violència que havíem patit i denunciar l’abandonament i el silenci còmplice de la comunitat internacional. Gràcies a ells vaig poder escriure el llibre “Fugir o morir al Zaire, la vivència d’una refugiada ruandesa”.

Vull agrair a Joan Carrero de la Fundació s’Olivar, a Joan Casòliva i als membres de l’associació Inshuti que es van implicar en la traducció del meu llibre al castellà, al català i a l’anglès perquè el meu testimoni pogués ser accessible a un públic no francòfon. Gràcies a ells per permetre’m presentar-lo a Espanya i presentar una denúncia contra els oficials de l’FPR responsables de les matances de refugiats hutus i civils congolesos davant la justícia espanyola. Tot i que les ordres de detenció emeses contra ells per Espanya no hagin conduït al seu arrest, estic convençuda que algun dia es farà justícia.

Dono les gràcies a Isabelle Jacquet, de Le Monde selon les Femmes, per haver-me ajudat a fer publicable el meu manuscrit. Dono les gràcies a Catherine Newbury, que va escriure el prefaci i que, juntament amb altres dones de l’Associació d’Estudis Africans, va lluitar per la publicació de la versió anglesa als Estats Units i em va permetre presentar-la en conferències i universitats estatunidenques.

Gràcies a l’Associació de Ruandesos del Canadà i a tots els ruandesos d’arreu del món que m’han donat suport i em segueixen donant suport en la difusió del meu testimoni.

Voldria acabar donant les gràcies als membres de la Xarxa Internacional de Dones per la Democràcia i la Pau. Amb la seva acció i el seu compromís, ens recorden que, des del principi dels temps, les dones africanes han lluitat contra la dictadura i l’opressió.

En aquest sentit, penso en una jove anomenada Kimpa Vita Dona Beatrice que va lluitar per la reunificació i independència del regne del Kongo i contra l’opressió dels portuguesos. Penso en Miriam Makeba, en Rosa Parks i en totes les dones del món que van lluitar contra l’apartheid a Sud-àfrica i la segregació racial als Estats Units i altres països.

Sou les dignes hereves d’aquelles dones, conegudes o desconegudes, que un dia es van aixecar per dir no a l’opressió, sovint arriscant les seves vides.

Continueu lluitant. Seguiu mostrant-nos el camí. Seguiu motivant els nostres joves perquè la torxa que heu encès il·lumini el nostre camí avui i demà.

Us dono les gràcies.

Font: Réseau international des femmes pour la Démocratie et la Paix (RifDP)


Veure 47:20 – 54:10