Ai de vosaltres “líders” polítics i d’opinió, un dia sereu jutjats pel vostre menyspreable col·laboracionisme!

La reduïda elit d’éssers malignes que saben molt bé el que estan fent, que han planificat des de fa moltes dècades aquesta Hora de tenebres, són tan irreformables amb mètodes humans com l’Adolf Hitler que a la darrera hora exclamava: “El poble alemany no ha estat digne de mi”. Però hi ha la multitud dels “nostres” líders polítics i creadors d’opinió sense la col·laboració dels quals, activa o silenciosa, no hauria estat possible aquesta terrible Hora. Sense el cúmul de petites mesquineses, covardies i traïcions que aquests “liders” fan quotidianament des de fa massa dècades, les nostres societats no deambularien tan perdudes cap a l’abisme. Ni les elits haurien pogut dur-nos al perillós punt en què estem. Unes elits que ens han robat els bancs centrals i l’economia, que han segrestat la política i els partits, que s’han apropiat de la informació i de les xarxes socials, que han obnubilat les ments i han bloquejat les emocions dels nostres conciutadans…

Des de fa dècades, els nostres “líders” polítics són simples executors de les directrius que a la Unió Europea imposen altres “liders superiors” que al seu torn són al seu càrrec gràcies a haver-ho decidit així una elit que des de les bambolines mou els fils d’uns titelles que no tenen l’autonomia que, vistes des de les butaques dels espectadors, semblen tenir. No trobo millor terme per definir-los que el de col·laboracionistes. Els qui encara no vegin una cosa tan evident, haurien de fer una temporada de règim alimentari intel·lectual sense productes televisius altament tòxics, triar bé els productes informatius autènticament saludables i nutritius i iniciar una dieta que els permeti recuperar-se de la seva situació penosa. Però encara que molts encara no siguin capaços d’entendre el que està passant, sens dubte sobre aquesta gent caurà un dia el més gran dels menyspreus. Com va caure sobre els col·laboracionistes del Règim de Vichy i tants d’altres al llarg de la història.

Però el que em sorprèn més dels tràgics esdeveniments que estem vivint és el comportament de persones que, ja sigui en l’àmbit de la política o de la creació de l’opinió (periodistes, acadèmics, intel·lectuals, experts…), jo considerava veritables progressistes o sobiranistes. Sembla com si no haguessin après res de la penosa unanimitat “informativa” en el relat oficial engegat tan enèrgicament sobre les imaginàries armes de destrucció massiva de Saddam Hussein. O sobre les inexistents matances realitzades per “sàtrapes” com els de Líbia i Síria. Per no parlar de la doctrina oficial sobre la carnisseria de ni més ni menys que una desena de milions de burundesos, ruandesos i congolesos. Negres que “informativament” no semblen interessar als nostres grans mitjans occidentals si no és per altra cosa que per justificar els nostres crims d’agressió internacional primer a Rwanda i després a la RD del Congo per tal de realitzar el pillatge consegüent dels valuosos recursos d’aquesta darrera.

És profundament dolorós comprovar quanta raó tenia Julian Assange, entre d’altres, quan afirmava que sense la col·laboració d’aquests creadors d’opinió, sense el seguidisme dòcil de les directrius propagandístiques elaborades per les elits, tots aquests terribles crims contra la pau no haurien pogut ser executats. Des d’aquelles greus denúncies de Julian Assange, ja fa més d’una dècada, el control dels grans mitjans a tot Occident ha arribat a un paroxisme inimaginable. Fins al punt que les majories socials ja no semblen tenir capacitat per a la més mínima distància crítica davant d’una propaganda tan poderosa. Els accionistes més grans de la pràctica totalitat d’aquests mitjans (fonamentalment els fons d’inversió Black Rock i Vanguard), que són també alhora els accionistes més grans de Pfizer, Moderna, grans bancs, etc., han aconseguit establir per fi les condicions necessàries per al seu gran Cop d’Estat Mundial.

En especial, en aquest moment és realment sorprenent la criminalització de Vladimir Putin com si fos un nou delirant Adolf Hitler. Saben molt bé contra qui apuntar les armes de desinformació massives. Però ell, al seu torn, avui mateix ha tornat a donar a la diana en qualificar l’actual Occident com L’Imperi de la Mentida. Tot i que ells, amb la seva criminal potència mediàtica al servei de la Mentida, amb què justifiquen les seves psicopàtiques manipulacions en l’àmbit politicomilitar, sembla que poguessin aconseguir tot allò que es proposen. Es van proposar boicotejar el gasoducte Nord Stream 2 i ho han aconseguit.

Amb un gran nombre de míssils apuntant a Moscou i capaços d’arrasar-lo en 5 minuts, cada cop més a prop seu, incomplint tots els acords pactats amb el president Mikhail Gorbatxov de no expandir l’OTAN cap a l’est, han aconseguit fer passar Rússia com l’agressora. Aquells que sens dubte desencadenarien sense cap mena de demora un holocaust nuclear si a l’“agressiva” Rússia tan sols li passés pel cap instal·lar aquests mateixos míssils a Cuba o a Veneçuela, s’autoerigeixen en els garants de la pau mundial. Aquells que només des del 1947 fins al 2000 van provocar 73 de cops d’Estat, la majoria contra democràcies (sense comptar altres posteriors com el d’Ucraïna), s’arroguen el rol de defensors de la llibertat al món.

I és que estan tan profundament convençuts de ser éssers superiors a la resta de mortals, que se senten amb dret a decidir sobre la vida i la mort, a decidir a sang i foc el futur de la humanitat. Però aquesta ideologia no ha sorgit del no-res. Com ja he fet notar altres vegades, són dignes d’estudi els estrets lligams familiars de massa dels nostres líders occidentals amb rellevants esclavistes i, ja més a prop en el temps, amb importants nazis o finançadors del nazisme. N’hi ha prou avui, només a títol d’exemple, però un exemple molt significatiu, referir-me al cas de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen. Ho explica amb tota claredat Melkulangara Bhadrakumar, en un context d’anàlisi sobre el pertorbador rearmament d’Alemanya:

“Avui dia, l’SPD [Partit Socialista d’Alemanya] només és teòricament ‘d’esquerres’ i en realitat és un promotor entusiasta del rearmament d’Alemanya, tant com la CDU [Unió Democràtica Cristiana d’Alemanya]. Pel que fa al complex de culpabilitat, ha desaparegut de l’ecosistema polític alemany. Curiosament, l’exministra de Defensa alemanya de la CDU, Ursula von der Leyen,  té una ascendència nazi tant per part seva com per la del seu marit. Però això amb prou feines va importar quan Angela Merkel li va assignar la tasca de dirigir la Bundeswehr [Ministeri de Defensa] durant set anys.

Per cert, l’avi de von der Leyen era un nazi que es va allistar com a voluntari per lluitar el 1940, va arribar a ser sergent de primera a la Wehrmacht i va dirigir una unitat anomenada “antipartisana” al front oriental soviètic a la caça de grups de la resistència, va participar en la presa de la capital d’Ucraïna, Kíev, i va prendre part en la bàrbara massacre de Babi Yar del setembre del 1941, en què van ser afusellats a sang freda més de 33.000 habitants jueus de Kíev. Es diu que ‘fins a la seva mort va despotricar contra els jueus, els francesos i la pèrfida Albió. No va tornar a sortir del país i gairebé entrava en pànic quan s’acostava a una frontera’.

Tanmateix, von der Leyen cohabitaria còmodament a la gran coalició CDU-SPD sota el mandat de Merkel amb el llavors ministre d’Afers Exteriors Frank-Walter Steinmeier, que procedia de l’SPD –el partit de Willy Brandt, conegut com a reformista i moderat! De fet, el mateix Steinmeier mantenia –i encara ho fa com a president d’Alemanya– bones relacions personals amb els dirigents de Svoboda, la facció neonazi d’Ucraïna.”

Abans de seguir endavant amb unes últimes reflexions, és el moment de rellegir el lúcid, valent, brutalment sincer i premonitori article de Paul Craig Roberts del juny del 2016 titulat “Gran Perill: Míssils dels EUA-OTAN amenacen Rússia”. Article que comença amb una cita del president Putin: “La gent no entén com n’ès de perillosa realment la situació”. I en què adjectiva amb la duresa que es mereix el menyspreable col·laboracionisme dels “líders” europeus.

Estats Units, amb els seus vuit centenars de bases militars arreu del món, provoca cops d’Estat i inicia guerres d’agressió a tots els continents des del 1947. La seva agenda és de dominació global. Per contra, l’actual guerra a Ucraïna és la intervenció de Rússia en uns territoris on, sent el mateix bressol espiritual i històric de Rússia, hi han mort els darrers vuit anys al voltant de 14.000 ucraïnesos d’ascendència russa a mans d’unes hordes de neonazis que van assolir el poder gràcies a una sèrie d’operacions dels Estats Units semblants a les que van dur a terme a l’Iraq i tants altres països.

Són esgarrifosos els testimonis sobre la crueltat i perversitat de les matances que durant els darrers vuit anys ha patit aquesta minoria del 20% d’ucraïnesos d’ascendència russa, matances contra les quals la gran majoria d’ucraïnesos, que ara se senten les úniques víctimes, mai van aixecar la veu. Molts fins i tot les van aplaudir. Els qui coneixen bé aquestes matances, o fins i tot les han viscut directament, només poden sentir ara una profunda ràbia i el més gran dels menyspreus davant de tantes manifestacions “pacifistes” i tantes peticions que “l’agressora” Rússia aturi la seva “invasió”.

En les seves criminals “intervencions” (cops d’Estat o invasions, tant se val), els Estats Units, invocant l’anomenada Responsabilitat de defensar els pobles, de defensar la democràcia i la llibertat, cerquen sempre imposar els seus propis titelles després del caos “creatiu” que han provocat. Per contra, el que Rússia està demanant en les negociacions amb Ucraïna és que aquesta es converteixi en un país neutral no dominat pels Estats Units i els seus titelles. I amb la seva intervenció militar només pretén desmilitaritzar i desnazificar una Ucraïna que massacra la seva minoria d’ascendència russa. I, sobretot, pretén reaccionar, abans que sigui massa tard, davant l’assetjament cada vegada més angoixant i perillós al qual l’estan sotmetent els míssils de l’OTAN, instal·lats cada vegada a més països limítrofs. Pretén, finalment, jutjar els genocides. Recordem que eliminar per motius ètnics encara que sigui només una part d’un col·lectiu, és jurídicament un autèntic genocidi.

És especialment sorprenent que tants sobiranistes catalans, que el diari Ara, TV3 o Catalunya Ràdio, que haurien de saber com en són de complexes les relacions entre diferents nacionalitats en un mateix Estat, no siguin capaços de captar les enormes i evidents diferències entre el projecte de dominació global anglosaxó-atlantista mitjançant inacabables crims contra la pau i el greu conflicte que es viu actualment entre Rússia i la Ucraïna que un dia en va formar part. Tan condicionats estan per les “ajudes” del gran criminal George Soros que també “va invertir” (com ell mateix presumeix) molts milions de dòlars en desestabilitzar Ucraïna? Tampoc són capaços de veure les diferències entre les intervencions “alliberadores” anglosaxones-atlantistes que arrasen sense cap mena de dubte les vides de milions de civils, deixant ciutats senceres en pures runes, i l’actual atac de Rússia, que fins i tot va perdent el factor sorpresa i s’ha alentit per no sacrificar vides humanes, tot i que Rússia podria arrasar Ucraïna en qüestió d’hores?

Acabo de sentir a Catalunya Ràdio una entrevista a un responsable de la Fundació Open Society com a expert en aquest conflicte d’Ucraïna. Em pregunto: aquests periodistes són uns ignorants que ni saben què és aquesta Fundació, qui és George Soros i com presumeix d’haver aconseguit un cop d’Estat a Ucraïna o són uns veritables canalles cínics molt segurs que els seus radiooients són tan ignorants que poden fer semblants entrevistes sense el menor pudor? Fins i tot en el cas que es tractés de pura ignorància, això en un professional de la informació només pot ser qualificat d’ignorància culpable.

Davant d’un panorama tan tenebrós i estremidor, per causa sobretot de la gran confusió i el gran xoc induïts en què es troben les societats occidentals, vull acabar una vegada més amb un cant a aquella esperança fonamentada en l’Élan vital davant del qual les més poderoses elits són nomes fum. Vull acabar, doncs, amb les paraules (citades per Noam Chomsky) del general Lee Butler, el comandament últim del Comando Aeri Estratègic, en el moment més crític en què la humanitat ha estat per la possibilitat d’un holocaust nuclear, la crisi dels míssils a Cuba: “[fins ara la humanitat ha sobreviscut a l’era nuclear gràcies a] una combinació d’habilitat, sort i intervenció divina, i sospito que sobretot gràcies a això darrer”.

Un Élan vital que les religions teistes anomenen La Providència i que Jesús de Natzaret anomenava Abbà, Papà-Mamà. Un Élan vital que es manifesta no només en algunes circumstàncies excepcionals benèfiques que estan més enllà de tot control humà (com l’aparició de la variant Òmicron que ha destarotat de moment l’agenda de la Big Farma) i que, des del Big Bang, van permetre que el Cosmos avancés cap a la Vida i estan permetent que aquesta segueixi avançant cap a la Consciència. Un Élan vital que es manifesta sobretot en la generositat quotidiana, la tenacitat incansable, la fidelitat a una dignitat “ineficaç” que està més enllà de tot “realisme” o en una suau veu interior que està més enllà de tot utilitarisme… d’aquells éssers humans que sempre han vençut la Mentida i el Mal, i que ho continuaran fent fins que la humanitat arribi a construir per fi aquella Terra sense mals on ni la mentida ni la injustícia siguin ja possibles.

Julian Assange el 2011: Les mentides dels mitjans de comunicació.
2014/15, prop de Kíev: "No anirem a matar els nostres germans de Donetsk".