Clinton va ser elegit president precisament perquè és un psicòpata d’alt nivell capaç d’impulsar polítiques neoliberals

Al setembre, l’expresident Bill Clinton va dir que Rússia no va entrar a Ucraïna per impedir l’expansió de l’OTAN. “L’expresident ha dit que els Estats Units i l’OTAN no han tingut mai la intenció d’amenaçar Rússia i que les nacions d’Europa de l’Est tenien dret a viure en seguretat després de dècades d’estar dominades per Rússia”, va informar llavors Politico.

No s’esmenta la traïció de Clinton a Rússia. O la de George H.W. Bush, James Baker i el canceller alemany Helmut Kohl. Tots havien promès que l’OTAN no acostaria les seves tropes a la frontera russa, una amenaça evident per a la seguretat nacional de Rússia. No té tropes ni material de guerra similars alineats contra les fronteres del Canadà i Mèxic.

En un discurs pronunciat el 2007, molt abans de la crisi actual, Vladímir Putin “va reservar les queixes més amargues… per a l’impuls estatunidenc d’ampliar l’OTAN a l’antiga Europa oriental soviètica i per als plans de desplegar parts de l’escut antimíssils a l’Europa central. ‘Per què necessiten traslladar la seva infraestructura militar a les nostres fronteres?'”, va preguntar.

No estic segur per què Putin va plantejar aquesta pregunta. És obvi, fins i tot aquí al País de les Mentides Psicopàtiques, que el Govern dels Estats Units i el seu gos de presa de l’OTAN fa molt de temps que desitgen destruir Rússia i convertir-la en una altra Líbia després del sagnant atac i assassinat del líder libi Moammar al-Gaddafi per part d’Obama i l’OTAN.

Només hi ha una raó per fer-ho: l’eliminació de qualsevol competidor en l’ordre neoliberal. Clinton, hàbil mentider patològic i psicòpata model, va preparar l’escenari per al que ara estem presenciant.

“En general, els estatunidencs no tenen ni idea de com era la vida per als russos durant la dècada de 1990. Assumeixen ingènuament que com que Rússia va adoptar ràpidament el capitalisme, el resultat va ser una gran prosperitat econòmica. La realitat va ser molt diferent”, escriu Caleb Maupin.

Després del col·lapse de la Unió Soviètica, Borís Ieltsin va assumir el poder i va reorganitzar dràsticament l’economia russa seguint les pautes del lliure mercat [neoliberal]. Quan Bill Clinton va ser elegit president dels Estats Units, es va entendre àmpliament que Ieltsin era “l’home de Clinton”. Segons l’Oficina d’Afers Públics dels Estats Units, Borís Ieltsin i Bill Clinton estaven molt units. La pàgina web oficial del govern estatunidenc afirma: “Clinton estava fortament inclinat no només a que li agradés Ieltsin, sinó també a donar suport a les seves polítiques, en particular, el seu compromís amb la democràcia russa”. El president estatunidenc Bill Clinton es va reunir amb Borís Ieltsin 18 vegades durant el seu mandat.

Dubto que Clinton fos “proper” a Ieltsin. Els psicòpates són incapaços d’establir relacions “estretes”. Ieltsin, un notori borratxo i bufó, va ser manipulat per Clinton, i el poble rus va pagar per la seva atordida conformitat.

Maupin assenyala que només un 6% dels russos van aprovar les “reformes” econòmiques de Ieltsin ideades pel govern estatunidenc. Segons l’Oficina d’Afers Públics dels EUA, “en aquell moment, i periòdicament al llarg del seu mandat, Ieltsin es va enfrontar a una creixent oposició en el seu país als seus esforços per liberalitzar l’economia i promulgar reformes democràtiques a Rússia”.

I amb raó. Les “reformes” imposades pel govern dels EUA, el Banc Mundial i l’FMI van donar com a resultat no l’establiment d’un paradís de lliure mercat, sinó una catàstrofe enorme. El senador estatunidenc Bill Bradley ho va explicar d’aquesta manera: “30% de desocupació, inflació galopant, pensions desaparegudes, estalvis perduts, 30 o 40 anys… tot ha desaparegut. No hi ha feina. A unes poques persones els va molt bé, que van comprar tots els actius a l’Estat, però al ciutadà mitjà, no”.

A “La Doctrina del Xoc”, Naomi Klein escriu com entre 1991 i 1998 “més del 80% de les granges russes havien fet fallida i aproximadament 70.000 fàbriques estatals havien tancat creant una epidèmia de desocupació”. El resultat va ser que 74 milions de russos vivien per sota del nivell de pobresa. Klein afegeix que “el 25% dels russos –gairebé 37 milions de persones– vivien en una pobresa qualificada de ‘desesperada’.”

Durant la dècada del 1990, quan Ieltsin estava canviant dràsticament el país sota la direcció de l’administració Clinton, la taxa de drogoaddicció a Rússia va augmentar un 900%. La taxa de suïcidis gairebé es va duplicar. El VIH, que abans només havia infectat no més de cinquanta mil russos, es va convertir en una epidèmia nacional amb milions de persones contraient la sida.

Bradley va descriure la mentalitat neoliberal en termes crus, tot i que precisos.

Tota una població que havia viscut amb una feina garantida, assistència sanitària garantida, pensions de vellesa i una economia planificada va veure com la xarxa de seguretat social era escombrada de sota dels seus peus, a mesura que polítiques àmpliament impopulars, recolzades per Washington, s’imposaven al país. El senador estatunidenc Bill Bradley descriu el to dels diplomàtics estatunidencs en les seves interaccions amb Rússia dient que els funcionaris de l’administració Clinton parlaven de “ficar merda per la gola de Borís”, delectant-se alegrement a ordenar-li que destrossés l’economia del seu país.

Aquest enfocament de bola de demolició per acabar amb un possible futur competidor va provocar la mort prematura de milions de persones. L’acadèmic rus Vladimir Gusev, segons Klein, va dir: “Els anys de capitalisme criminal han matat el 10% de la nostra població”.

La població de Rússia va disminuir en 6,6 milions entre el 1992 i el 2006. Klein cita l’economista estatunidenc Andre Gunder Frank qualificant el que va passar a Rússia de “genocidi econòmic”. El vicepresident rus Alexander V. Rutskoi va utilitzar les mateixes paraules quan les polítiques estaven començant el 1992, dient que tindria resultats catastròfics per als nens i els ancians.

Clinton va ser elegit president precisament perquè és un psicòpata d’alt nivell capaç d’introduir polítiques neoliberals que provoquen un patiment i mort immens. Com tots els psicòpates, no experimenta remordiments, consciència, culpa ni ansietat. No el molesta (ni a ell ni a la seva igualment psicòpata esposa) que ancians i nens morin de gana mentre els oligarques fan fortunes amb la seva misèria.

Putin i el poble rus intenten evitar que es repeteixi aquesta experiència criminal dels anys noranta. Milions de persones recorden les privacions i el patiment generalitzat mentre el govern estatunidenc obligava Borís a “empassar-se merda” i el país lliscava cap al tercer món, a punt de convertir-se en un Estat fallit.

Per descomptat, gràcies als mentiders i enganyosos mitjans corporatius de propaganda de guerra, la majoria dels estatunidencs ignoren completament aquest intent anterior d’acabar amb Rússia. En canvi, en romandre ignorants davant d’una possible guerra termonuclear que acabi amb les seves vides, se’ls alimenta amb una amalgama tòxica de mentides i invencions que distorsionen la realitat com un mirall de fira.

Milions de persones creuen que Rússia és la nova Alemanya nazi, i que Putin és el nou Hitler, decidit a recuperar i expandir l’imperi soviètic perdut de Rússia i cometre un genocidi gratuït en el procés.

La idiotesa d’aquesta narrativa transparent i la seva acceptació per un gran nombre d’estatunidencs demostra que és fàcil per a l’elit governant obtenir consens per cometre assassinats en massa i crims de guerra.

Les narratives falses i enganyoses van aplanar el camí per demonitzar i destruir una sèrie de països, en particular l’Iraq, l’Afganistan, Líbia, Síria i altres nacions reticents a forçar milions de persones a la misèria i la privació a instàncies d’un ordre neoliberal inhumà disposat a robar, matar de gana i assassinar en la seva insaciable set de control i poder.

Font: Kurt Nimmo on Geopolitics

Pel·lícula: Lilja 4-ever (Lukas Moodysson, 2002)