Cada vegada costa més respirar. El món es fa més petit a mesura que s’acosten les tempestes. Durant tota la nit, la tempesta ha rugit amb fúria, els llampecs, els trons, la pluja i el vent ens han tancat i aïllat del món. Ningú esperava que fos tan greu. Els gossos udolaven com llops.

Com a molt, deien que ens molestaria una mica, i nosaltres, volent creure els experts que diàriament ens adverteixen d’alguna cosa a témer –plàtans massa madurs, riscos marginals de condicions meteorològiques adverses, grip d’esquirol, aranyes en pantalons ajustats, rímel inadequat, por de caure amb pantalons folgats–, els vam fer cas. Ara estem arraulits contra l’envestida, panteixant davant la fúria que ens empresona.

Ningú pot dormir amb el rugit i els cops al nostre voltant. L’alba arriba lenta i fosca. Ens arraulim al voltant dels nostres dispositius per a connectar-nos a un món que no podem veure ni sentir. No sonen. Ens hem quedat sense electricitat. Algú es pregunta si els satèl·lits continuen funcionant, però el cel és massa fosc per a fer auguris. Escoltem el baluern d’un silenci inquietant. El nostre silenci. Tots, sense saber-ho, contenim la respiració. Un altre diu: «Crec que els nostres telèfons estan inservibles, sembla la mort digital». Els gossos assenteixen.

Cada vegada és més difícil escoltar. Beethoven era tan jove quan es va quedar sord! Algú diu això per alguna raó desconeguda. Ella és gran. Després diu que ell va dir: «Agafaré el destí pel coll, no em vencerà… Sento que no estic fet per a una vida tranquil·la». Els nens riuen. Les finestres i el sostre tremolen, els gossos udolen, penso que és cert. Almenys per a mi.

Ahir els israelians van matar 104 palestins a Gaza. Cosa que és habitual, que passa diàriament. Entre ells hi havia molts nens. Van sentir aquells nens les bombes i les bales? Lluitaven per respirar? Ja no respiren.

Van cridar a Déu? Ho van fer centenars? Milers? Milions? A quin Déu? L’assassí els va matar mentre resaven al seu Déu genocida que viu a Tel Aviv.

Déu, ajuda’ns. Com? Els telèfons no serveixen. On s’amaga el Déu bo? Com podem cridar-lo?

L’àvia immigrant, que s’amaga aquí dels pinxos emmascarats de Trump, diu entre llàgrimes: «Algú de vostès recorda com a Colòmbia van morir 25.000 persones, 8.000 nens, tots innocents, van morir, cap dels quals clama ara, com ho van fer els supervivents quan van preguntar al gran Déu bo per què aquestes morts salvatges, després que el volcà Nevado del Ruiz entrés en erupció i els omplís la boca de fang, per cortesia de Vulcà, el déu del foc, per cortesia de Déu Totpoderós.

Ningú li respon. Les seves oracions estan impregnades d’un cinisme que ella detesta. No podem respondre-li. La majoria no ho recorda. Qui li dirà per què el bon Déu, la bona Terra, la seva mare, es va aixecar per a enterrar-ne tants en el fang? Qui pot dir a les famílies dels supervivents per què Nostra Senyora de Guadalupe es va aixecar i va ofegar els seus éssers estimats recentment?

Qui és aquesta persona anomenada Destí que truca a les nostres portes? La mare naturalesa? El pare Xacal somrient, amb vestit i corbata, amb sang brollant de les seves dents falses, parlant amb naturalitat sobre la guerra nuclear i la matança d’innocents?

Un ancià diu: «Escoltem, hem de desafiar el destí». Posa un disc en el tocadiscs a piles. El vent udola espantosament, així que puja el volum al màxim. La Cinquena Simfonia en Do menor de Beethoven sacseja l’habitació, les parets tremolen com daus en un gobelet, llançant-nos a tal onada d’emocions que el curs del temps s’atura. Se sent la crida a la revolució.

De sobte, és octubre de 1962, un home viatja en el temps. La crisi dels míssils a Cuba: la por real és pertot arreu. El destí truca a la porta, homes obedients recolzats en taulers lluminosos, a Moscou i Washington DC, esperant ordres. Continuen esperant.

Llavors es va sentir una crida. Alguns homes la van sentir. Va arribar a l’ànima. En aquells dies hi havia éssers humans que podien recitar poesia, comprendre el significat de la bogeria. Sobrevivim i seguim endavant. En diuen progrés. Progrés tecnològic. Les màquines tenen les respostes a totes les nostres preguntes, excepte les importants.

Qui respondrà a les veus que clamen respostes? Qui els dirà per què el bon Déu, la bona terra que els va donar la vida, es va aixecar per a enterrar-los en el fang i l’aigua? Qui s’atreveix a respondre al milió de pakistanesos morts, ofegats el 13 de novembre de 1970 sota un sisme submarí provocat per un cicló? O tal vegada van ser dos o tres milions. Qui sap? A qui li importa preguntar: va ser un acte de la mare naturalesa, de Déu Pare Totpoderós, creador del cel i de la terra? Digueu-me, qui dimonis n’és el responsable?

Cada vegada és més difícil respirar. El món es fa més petit a mesura que s’acumulen les tempestes. Ens han fet malbé els telèfons, aquests artefactes que no ens salvaran de les armes nuclears que han preparat els xacals de rostre polit. Els morts s’asseuen davant panells lluminosos esperant ordres. És depriment, però cert, i encara que naturalment no podem impedir que la naturalesa devori els seus fills, sí que podem impedir que els assassins humans compleixin la seva tasca d’acabar amb el món i generar un buit silenciós.

Molt després, hores, anys, qui sap quan, la tempesta inesperada va amainar i les carreteres van quedar desembarassades. Encara era perillós intentar-ho. L’ancià que reproduïa música de Beethoven ens va dir quan marxavem que havíem d’agafar el destí pel coll i sentir els crits silenciosos de totes les persones desesperades per la pau a la terra.

«Oh, és tan bonic viure, viure mil vegades. Sento que no estic fet per a una vida tranquil·la».

Edward Curtin: Sociòleg, investigador, poeta, assagista, periodista, novel·lista… escriptor, més enllà de les categories. El seu nou llibre és AT THE LOST AND FOUND: Personal & Political Dispatches of Resistance and Hope (Clarity Press).

Font: Edward Curtin

Beethoven: Simfonia núm. 5 - «Simfonia del destí» | Christian Thielemann i la Filarmònica de Viena (DW Classical Music, 23.11.2024)