La commemoració del 30è aniversari de l’assalt final desencadenat pel comandant de l’exèrcit ugandès Paul Kagame el 6 d’abril de 1994 en la seva guerra de conquesta de Rwanda iniciada l’octubre de 1990, ofereix diverses oportunitats per observar i estudiar casos relacionats amb aquest esdeveniment i les seves conseqüències.

Així, impulsats per les reaccions polítiques i mediàtiques d’alguns països occidentals davant d’aquestes commemoracions, que duraran fins al mes de juliol, proposem estudiar breument els casos de França i Bèlgica.

França i Bèlgica

En el cas de França, hem constatat que va ser i continua sent una oportunitat per a certs generals francesos de saldar els seus comptes personals o amb els seus superiors per la guerra de Rwanda del 1990 al 1994.

També hem constatat, amb estupor, que el comandant en cap suprem, el president de la República, s’ha extraviat seguint el camí dels corruptes entre aquests generals.

En el cas de Bèlgica, hem constatat que fins i tot les agendes polítiques i/o judicials, com els moviments dels membres del govern o la celebració de judicis d’Assisses (crims greus), es defineixen en funció de l’humor del moment de Paul Kagame per a complaure’l.

Per a cada cas, revelarem les conseqüències possibles i previsibles per a la política nacional i internacional.

A França, il·lustrat pel cas del general Jean Varret

El 6 d’abril del 2024, un general francès retirat anomenat Jean Varret va fer una declaració xocant en una llarga entrevista a Radio France International (RFI) sobre els esdeveniments d’abril-juliol de 1994. Aquest oficial va donar suport a l’afirmació del president Macron que França “podria haver aturat les matances durant el genocidi tutsi, però no va tenir la voluntat de fer-ho”. Va anar fins i tot més lluny en afirmar la responsabilitat de França en el genocidi contra els tutsis.

Per apreciar millor la gravetat d’aquestes declaracions i la gravetat de les possibles conseqüències, seria lògic saber qui és el general Jean Varret.

L’home

Per presentar Jean Varret, ens hem basat principalment en el llibre de Laurent Larcher, periodista i escriptor francès. Però també en els testimonis dels oficials que van estar sota el seu comandament entre 1989-1992 i fins i tot als nostres arxius i en els records personal d’haver-lo conegut a Rwanda en aquella època.

El general Jean Varret, que ara té 83 anys, ha desenvolupat una llarga carrera militar, especialment en l’àmbit de la cooperació militar entre França i els Estats africans.

Des del 1988, ha estat cap de missions de cooperació militar de l’Estat Major i del Ministeri de les Forces Armades. Va ser llavors quan va començar a estrènyer llaços amb el Front Patriòtic Ruandès (FPR) a Uganda, abans de la seva invasió de Rwanda l’octubre del 1990.

Casualment, Jean Varret va ser nomenat cap de cooperació militar a Kigali el 1990. Després de la invasió de l’FPR, Jean Varret va seguir vinculat a l’FPR i fins i tot va estrènyer els seus llaços amb Matignon (Ministeri i Estat Major de les Forces Armades).

Però aviat va ser descobert i repudiat pels seus superiors. Per això va ser destituït i tornat a París el 1992.

Però seguia sentint-se humiliat pel fet que el seu successor, no a Kigali sinó com a cap de la cooperació militar, fos el seu subordinat i inferior en rang. Així que li guardava una rancúnia diabòlica. Els qui saben diuen, i amb raó, que el que diu el vell general Varret és perquè té comptes pendents –no ho amaga– amb el general Huchon, més jove que ell i que Varret hauria empès cap endavant en el passat.

Els anys 90-92, Huchon era adjunt a l’Estat Major privat del president de la República Francesa, amb dues estrelles, mentre que Varret era cap de la Missió Militar de Cooperació, amb tres estrelles. Tenien punts de vista completament oposats sobre Rwanda. Va ser Huchon qui va crear el DAMI (Destacament d’Assistència Militar i d’Instrucció) i després el va sostreure a l’autoritat de Varret.

Després, Huchon, que va obtenir la seva tercera estrella, va aconseguir substituir Varret al departament de cooperació, i Varret s’ho va prendre molt malament, sentint-se desautoritzat i fins i tot traït per l’home a qui deia haver ajudat en el passat.

Això explica la seva posició actual sobre Rwanda. No té res de polític, militar o diplomàtic. Es tracta d’una venjança entre individus.

Conseqüències polítiques i diplomàtiques

El que resulta més sorprenent i preocupant és la importància que els responsables polítics francesos concedeixen a aquesta mena de comportament i a les conseqüències que inevitablement genera.

Així observem la ingenuïtat –o el càlcul polític per a alguns– del president Emmanuel Macron en el dossier Rwanda i a partir de plantejaments com el del general Varret.

És més, el president de França es deixa assessorar per dubtosos historiadors com Vincent Duclert i Hélène Dumas, que s’autoanomenen “especialistes en Rwanda” tot i que només en van saber alguna cosa per primera vegada quan el mateix Macron els va designar per elaborar un document que apaivagués el dictador Kagame en les seves acusacions contra França.

Emmanuel Macron també està obsessionat a superar el zel de Nicolas Sarkozy i el seu ministre Bernard Kouchner en la submissió de França al règim de Paul Kagame, en el poder a Rwanda des del 1994.

El mateix Macron està promocionant com a “experts militars” oficials que no estan qualificats o que són “traïdors” a les Forces Armades, com el general Jean Varret, o el capità de logística i provat estafador Guillaume Ancel, als quals lògicament caldria rebutjar si no silenciar.

Pitjor encara, l’actual president de França no s’adona que les opcions polítiques sobre la qüestió de Rwanda atempten visiblement contra l’honor de les Forces Armades franceses, de les quals n’és comandant en cap. Afortunadament encara queden homes d’honor com els oficials de l’Associació Turquesa presidida pel general Lafourcade o els membres de l’Institut François Mitterrand. A aquests cal afegir les declaracions personals de dignes oficials retirats.

El règim de Paul Kagame es fica a la bretxa

Com sabem, des de Nicolas Sarkozy i el seu ministre Bernard Kouchner, amic personal de Kagame, és l’FPR qui té la paella pel mànec a París en les decisions polítiques i diplomàtiques relatives a la regió dels Grans Llacs. Això és així:

* L’Organització Internacional de la Francofonia (OIF) va ser oferta a Paul Kagame per Macron el 2018 com a premi per permetre que se seguís parlant francès a Rwanda després de la seva supressió.

* Es va fer tot el possible per enterrar l’expedient de l’atemptat terrorista del 6 d’abril de 1994, fins al punt de permetre i recomanar proves balístiques en camps militars a França, per presentar-les com a realitzades a Rwanda per tal de precisar la sortida dels míssils del camp militar de les FAR a Kanombe.

* La instrumentalització de la justícia francesa per satisfer els capricis de Paul Kagame ha aconseguit el seu punt àlgid sota Emmanuel Macron. Així, fins i tot el fiscal designat per a l’anomenada unitat de “genocidi” de la Fiscalia de París ha de viatjar a Kigali i jurar públicament lleialtat a Paul Kagame, prometent fer tot el que estigui a la seva mà per incriminar les personalitats residents a França que el dictador li designi. El fiscal, que segueix a Kigali, jura que farà tot el possible per aturar la vídua del difunt president Habyarimana, davant la insistència de Kagame, tot i que els jutges ja havien dictaminat el sobreseïment del cas.

* La multiplicació i l’augment de poder dels grups de pressió pro-FPR Kagame a França, que poden influir en la política interior del país.

Avui dia, a França, ja sigui als mitjans de comunicació públics o privats o als fòrums polítics, ja no es pot gosar parlar de la regió de l’Àfrica del Grans Llacs en general i de Rwanda en particular sense saber abans què en pensen organitzacions com el CPCR, dirigit per la poderosa i rica parella Alain i Dafroza Gauthier, Survie o IBUKA-France, perquè s’han tornat tan superpoderoses que no només poden fer empresonar qui vulguin a França, sinó que també poden fer caure governs.

Repercussions a Bèlgica de l’actitud de França sota Emmanuel Macron

L’actitud i la posició de Bèlgica pel que fa a la regió dels Grans Llacs en general i a la Rwanda de Paul Kagame en particular es basen en una observació de l’actitud i la posició de França.

De fet, sembla que Bèlgica i França competeixen per complaure el règim de Paul Kagame. Així, Bèlgica aprofita qualsevol oportunitat per enviar a Paul Kagame senyals afalagadors.

Per exemple

* Bèlgica va haver de procedir a les detencions i a l’obertura urgent de judicis d’hutus exiliats a Bèlgica amb motiu de les commemoracions de “kwibuka30” que van començar el 07.04.2024. La detenció de Stanislas Mbonampeka i el judici d’Emmanuel Nkunzuwimye, que es van iniciar el 08.04.2024 a Brussel·les, s’han de considerar en aquest context.

* Bèlgica ha de fer tot el que estigui a la seva mà per satisfer Kagame, fins i tot a risc de fer el ridícul. Per exemple, durant les celebracions del 7 d’abril a Kigali, Bèlgica va enviar una nodrida delegació, com si volgués oferir garanties per resoldre el petit incident diplomàtic que segueix en curs (negativa a acreditar el criminal Vincent Karega com a ambaixador de Rwanda a Brussel·les). Allà hi havia Charles Michel, president del Consell Europeu, el pare del qual, Louis Michel, és partidari incondicional de Kagame i president del lobby “Amics de Rwanda”. També hi havia dos ministres, el d’Afers Estrangers i el de Defensa.

* En aquest període electoral per a les eleccions locals i europees, els polítics en el poder a Bèlgica necessiten mostrar, especialment als cercles pro-Kagame, que, a la Unió Europea, són poderosos i, per tant, capaços de guanyar vots.

* Per als partidaris de Paul Kagame, és l’ocasió d’eclipsar per un moment la guerra a l’est de la RDC llançada i duta a terme pel seu mateix ídol venerat, Paul Kagame, mentre que algunes veus, incloses les dels principals aliats, s’atreveixen a denunciar aquesta agressió i les matances de congolesos per part de l’exèrcit de Paul Kagame.

Sobre això, tot s’hi val: fabulacions sobre els esdeveniments d’abril a juliol de 1994, vinculació de totes les notícies al genocidi i intent de netejar el nom de l’home que el va iniciar, Paul Kagame.

Moralitat

A França, com a Bèlgica, ni el dret humanitari, ni la justícia, ni l’enfocament científic i històric, en resum, ni la humanitat ni la bondat, no compten per res perquè és el moment de glorificar i immunitzar Paul Kagame.

Correspon als pobles ruandès i congolès reflexionar-hi!

Font: Echos d’Afrique

Foto: Reunió de Paul Kagame a París el 18.05.2021 amb exmilitars francesos que havien estat destinats a Rwanda. El general Jean Varret és el primer a l’esquerra del president ruandès.

L'Operació Turquesa explicada pel seu comandant, el general Jean-Claude Lafourcade (La Voix des Grands Lacs, 12.03.2024)
Es poden activar els subtítols automàtics