Els mitjans de comunicació i els polítics occidentals estan ara fermament cohesionats al voltant de la narrativa del govern israelià. Israel està lliurant involuntàriament una guerra d’autodefensa a Gaza després que les hostilitats s’iniciessin per un agressiu atac militar de Hamàs. L’assalt a la mesquita d’Al-Aqsa, els trets a la gent en la pregària, les turbes de la dreta atacant Jerusalem Est, la destrucció a l’estil de la Nit dels vidres trencats dels negocis palestins i el linxament dels àrabs israelians, res d’això ha passat en absolut. El que ha passat és que Hamàs ha llançat una guerra de míssils i Israel s’ha vist obligat, de molt mala gana, a exercir el seu dret d’autodefensa, amb enorme cura de no colpejar els civils, llevat que, de forma totalment accidental, les FDI han matat un parell de centenars de civils, entre ells desenes de nens.
Els palestins moren en veu passiva als mitjans de comunicació occidentals. Els mitjans de comunicació sempre diuen que “han mort”; mai que han estat “assassinats”, i pràcticament mai s’atribueix la mort. Per contra, els israelians tenen veu activa, “morts per Hamas” o “morts per atacs de míssils”. Compte amb aquest sofisma periodístic: una vegada que el veus, no el pots deixar de veure.
Jo solia ser un ferm opositor als atacs amb míssils des de Gaza. La meva opinió era, en primer lloc, que no poden tenir un objectiu militar, de manera que constitueixen un atac contra civils; en segon lloc, que eren un regal per a la propaganda israeliana, i en tercer lloc, que eren militarment ineficaços. Tot això segueix sent cert, però la meva opinió ha canviat i em trobo celebrant el fet que Hamàs hagi aconseguit adquirir, contra tot pronòstic, més i millors míssils. Part d’aquest canvi d’opinió és que he arribat a veure que no hi ha un colonitzador adult innocent. Però el més important és que no veig què més se suposa que han de fer els palestins.
Els polítics occidentals creuen, òbviament, que els palestins han d’acceptar l’apartheid en silenci, i han de tenir la bona gràcia de marcir-se en silenci. Els líders ultraviolents de la majoria dels estats àrabs també desitgen que els palestins simplement es morin i els permetin gaudir dels fastuosos beneficis personals de les seves noves aliances amb Israel. Està absolutament clar que no hi ha cap mena de procés polític en marxa per alleujar la difícil situació dels palestins, que fins i tot aquells polítics occidentals “liberals” que van fer surar la idea d’una “solució de dos estats” es referien, en el millor dels casos, a l’apartheid i els bantustans reconeguts internacionalment. Joe Biden aconsegueix la notable gesta de ser encara més sionista que Donald Trump.
Si jo fos palestí, sens dubte hauria arribat a la conclusió que per a tota una nació posar l’altra galta davant una potència que té la seriosa intenció de cometre un genocidi, no és una política viable. La resistència militar pot semblar inútil, però de vegades intentar viure amb un crit de desafiament i un esforç de lluita és l’única opció digna que li queda a un humà.
Ahir va fer un bon dia a Glasgow per a la manifestació del Comitè Escocès de Solidaritat amb Palestina, i va ser fantàstic poder-se reunir altra vegada amb tanta gent magnífica i d’esperit cívic. Hi havia una multitud especialment jove, cosa que va ser excel·lent, i vaig poder conèixer molts palestins que es van sentir reconfortats pel suport de la gent en un moment traumàtic.
En veure Mick Napier molt al capdavant dels esdeveniments, em va impressionar pensar que hi ha tanta gent realment excel·lent i altruista que posa el seu cor i la seva vida sencera en bones causes per molt poc rèdit. Mick ha estat implicat a l’SPSC des que tinc ús de raó, ha aconseguit importants victòries judicials a Escòcia contra ridícules definicions d’antisemitisme, i l’he vist en vigílies en nits fredes i humides amb una dotzena de persones. Em va fer adonar de quants Mick Napiers he tingut el gran privilegi de conèixer. No hem de donar per fet el bon cor.
Font: Craig Murray