Els Estats Units estan duent a terme el seu pla per transformar l’Aliança Atlàntica d’un superexèrcit contra Rússia a un contra la Xina. El Parlament Europeu ha col·locat discretament la Unió Europea en aquesta línia política, fins i tot abans que els governs hagin pres una decisió.

El 20 de maig de 2021, el Parlament Europeu ha congelat la ratificació de l’Acord d’Inversió UE-Xina, conclòs el desembre per la Comissió Europea després de set anys de negociacions. La resolució ha estat aprovada per una aclaparadora majoria, amb 599 vots a favor, 30 en contra i 58 abstencions[1]. Formalment, està motivada com a represàlia a les sancions xineses contra membres del Parlament Europeu, decidides per Pequín després que els seus funcionaris fossin objecte de sancions per l’acusació, rebutjada per la Xina, de violacions dels drets humans, especialment dels uigurs. Els legisladors de la UE argumenten que mentre les sancions xineses són il·legals perquè violen el dret internacional, les de la UE són legals perquè es basen en la defensa dels drets humans establerta per l’ONU.

Quin és el veritable motiu que s’amaga darrere el vel de la “defensa dels drets humans a la Xina”? L’estratègia, llançada i dirigida per Washington, per reclutar els països europeus en la coalició contra Rússia i la Xina. La palanca fonamental d’aquesta operació és el fet que 21 dels 27 països de la Unió Europea són membres de l’OTAN sota el comandament dels Estats Units. A primera línia contra la Xina, igual que contra Rússia, hi ha els països d’Europa de l’Est, membres de l’OTAN i de la UE al mateix temps, que, en estar més vinculats a Washington que a Brussel·les, augmenten la influència dels Estats Units en la política exterior de la UE. Aquesta política segueix substancialment la dels Estats Units, especialment a través de l’OTAN. Però no tots els aliats estan al mateix nivell: Alemanya i França es posen d’acord amb els Estats Units sobre la base de la conveniència mútua, mentre que Itàlia obeeix i calla en detriment dels seus propis interessos. El secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, pot declarar així, a la fi de la seva reunió amb el president francès Emmanuel Macron el 21 de maig: “Donarem suport a l’ordre internacional basat en normes contra l’empenta autoritària de països com Rússia i la Xina”.

La Xina, a la qual l’OTAN havia deixat de costat com a “amenaça” en centrar la seva energia en l’estratègia contra Rússia, es troba ara en el mateix pla. Això passa arran del que s’està fent a Washington, on l’estratègia contra la Xina està a punt de convertir-se en llei. Al Senat dels Estats Units, el 15 d’abril, es va presentar el projecte de llei S. 1169 sobre Competència Estratègica amb la Xina, per iniciativa bipartidista del demòcrata Bob Menéndez i el republicà James Risch. La motivació del projecte de llei no deixa cap dubte que es tracta d’una confrontació total: “La República Popular de la Xina està aprofitant el seu poder polític, diplomàtic, econòmic, militar, tecnològic i ideològic per a convertir-se en un competidor estratègic mundial, gairebé a l’una, amb els Estats Units. Les polítiques que la RPC aplica cada vegada més en aquests àmbits són contràries als interessos i valors dels Estats Units, els seus socis i gran part de la resta de el món”. Sobre aquesta base, la llei estipula mesures polítiques, econòmiques, tecnològiques, mediàtiques, militars i d’una altra mena contra Xina, destinades a copejar-la i aïllar-la. Una veritable declaració de guerra, no en sentit figurat.

L’almirall Philip S. Davidson, que dirigeix ​​el Comandament Indo-Pacífic dels Estats Units, ha sol·licitat al Congrés 27.000 milions de dòlars per construir una cortina de bases de míssils i sistemes de satèl·lits al voltant de la Xina, inclosa una constel·lació de radars sobre plataformes espacials. Mentrestant, la pressió militar dels Estats Units sobre la Xina augmenta: unitats portamíssils de la Setena Flota naveguen pel Mar de la Xina Meridional, bombarders estratègics de la Força Aèria dels Estats Units han estat desplegats a l’illa occidental del Pacífic de Guam, mentre que els avions no tripulats Triton de la Marina dels Estats Units han estat traslladats més a prop de la Xina des de Guam al Japó. Seguint l’estela dels Estats Units, l’OTAN també està ampliant la seva estratègia a l’Àsia Oriental i el Pacífic[2], on –va anunciar Stoltenberg– “hem de reforçar-nos militarment amb socis propers com Austràlia i el Japó”.

Per tant, el Parlament Europeu no s’ha limitat a fer un pas més en la “guerra de sancions” contra la Xina. Ha fet un pas més per portar Europa a la guerra.

1] “Els eurodiputats rebutgen qualsevol acord amb la Xina mentre es mantinguin les sancions“, Parlament Europeu, 20 de maig de 2021.

[2] “L’OTAN vol convertir-se en l’Aliança Atlàntico-Pacífica“, per Thierry Meyssan, seau Voltaire, 10 de desembre de 2019.

Font: Réseau Voltaire