Ha estat una barbàrie. Sens dubte. Però quan sento o llegeixo en els grans mitjans, tant de la dreta com de “l’esquerra”, que aquesta bàrbara massacre ha estat “un atac als valors essencials de la nostra civilització” (o altres afirmacions semblants), es desperten en el meu interior uns antics i ferotges fantasmes. Quan el 30 de març del 1976 la meva dona i jo (integrats en el moviment de la no violència, igual que el nostre amic Adolfo Pérez Esquivel) vivíem i treballàvem amb els indígenes andins de l’Argentina, els tres exèrcits, liderats per Jorge Rafael Videla, “van assumir el govern de la Nació”. Aquell dia, van ressonar en la nostra vella ràdio les enèrgiques paraules del general: “combatrem, sense treva, la delinqüència subversiva en qualsevol de les seves manifestacions, fins al seu total anihilament”. El 8 de desembre del 1977 especificaria més: “Un terrorista no és només algú amb un revòlver o una bomba, sinó també aquell que propaga idees contràries a la civilització occidental i cristiana”. Ah … la nostra civilització!

Avui ja sabem que l’existència, ben real, de grups guerrillers com els Montoneros i l’ERP va ser utilitzada com a pretext per justificar una criminal neteja ideològica que va acabar amb la vida de milers de persones l’únic crim de les quals era la seva ideologia d’esquerres. I, sobretot, per justificar un projecte d’implantació del naixent neoliberalisme econòmic. Està més que documentat a més el paper fonamental d’Henry Kissinger, seguint instruccions de David Rockefeller, en l’esdeveniment que pot ser considerat l’inici d’aquesta implantació neoliberal al Con Sud: el cop d’Augusto Pinochet l’11-S de 1973 contra “l’entabanador Allende” (així es va referir aquell “gran” financer-“filantrop” al legítim president de Xile). A més d’aliar-se amb els sectors més reaccionaris de les esglésies d’aquests països, la família Rockefeller, conscient de la força de la religió en un continent en què tres de cada quatre persones són creients, va finançar també la implantació sistemàtica de sectes espiritualistes desconnectades de la realitat social, política i econòmica (a diferència de moviments com el de la teologia de l’alliberament o el de la no violència).

Però hi ha una cosa encara més perversa que usar certs esdeveniments com a pretextos per dur a terme projectes criminals: provocar aquests esdeveniments. En moltes més ocasions del que la nostra adoctrinada societat té consciència, l’esdeveniment que ha justificat l’inici d’altres projectes criminals semblants a aquells als quals m’acabo de referir ha estat una operació de falsa bandera. En l’article titulat “The First Question to Ask After Any Terror Attack: Was It a False Flag? (La primera pregunta després de qualsevol atac terrorista: Ha estat una falsa bandera?)”, publicat al WashingtonsBlog el passat 7 de gener, es recullen desenes d’operacions de falsa bandera reconegudes per diferents instàncies oficials d’aquells països que els van dur a terme i que, enganyant l’opinió mundial, es van adjudicar a l’enemic a batre. Aquestes operacions de falsa bandera són una tàctica freqüent del poder des de fa segles. Se les va designar així per l’habitual que era el fet que els antics navilis enganyessin amb una bandera falsa. Però, és clar, la veritable naturalesa de tals operacions només ha estat reconeguda quan ja han passat massa anys. Tants, que el ciutadà comú segurament deu pensar alguna cosa semblant al que pot haver passat pel cap d’alguns dels lectors d’aquest article: “I què té a veure el que va passar a l’Argentina fa gairebé quaranta anys amb el que acaba de succeir a França?”.

Paul Craig Roberts, exsubsecretari del Tresor dels EUA, acaba d’assegurar que l’atac terrorista contra la seu de Charlie Hebdo ha estat una altra nova operació de falsa bandera. I no és l’únic analista seriós i ben informat que ha apuntat tal hipòtesi. Comencen a aparèixer estranys elements, dignes de consideració, que es van transformant en arguments en aquest sentit o, almenys, en arguments que apunten a la complicitat activa o passiva dels serveis secrets francesos: els foscos contactes dels autors de la massacre i altra gent del seu entorn amb membres dels serveis secrets francesos com David Drugeon; “l’oblit” per un d’ells del DNI al cotxe que van utilitzar; el suïcidi del comissari policial Helric Fredou, que estava investigant aquest cas, durant la nit de dimecres a dijous a la comissaria de policia…

Sobre aquesta tragèdia no tinc informació directa i no crec, per tant, que hagi de decantar-me per ara a favor de la hipòtesi. Però és evident que, en el marc i la lògica de l’anomenada teoria del xoc de civilitzacions (en la qual no queda mai clar si s’està pronosticant un enfrontament de civilitzacions o si l’està provocant), uns crims com els ara comesos a París reforcen considerablement la identitat occidental de França en enfrontament amb la identitat musulmana. Només cal escoltar ja en aquests primers dies posteriors a la massacre, fins i tot aquí a Espanya, les tertúlies a la ràdio i la televisió o els articles d’opinió per comprovar la pujada de la marea patriòtica “occidental”. A més, aparenten ser uns crims que evidencien un profund fanatisme religiós en “els altres” i que no estan necessàriament relacionats amb les agressions prèvies occidentals al món islàmic. Però no cal oblidar que els especialistes de la “Intel·ligència” occidental (més de 800.000 només a Estats Units com va confirmar Julian Asange), tenen tot el temps i els recursos del món per maquinar i presentar cada vegada el següent esdeveniment que desencadenarà el nou avanç totalitari occidental com una cosa completament nova i diferent. Després de dècades de reiterades experiències, tan semblants totes elles, ja no hauríem de caure tan ràpidament, una i altra vegada, en el mateix tipus de trampes.

En tot cas, i això és el que en realitat pretenc destacar, aquests esdeveniments, tant els de falsa bandera com els que no ho són, s’utilitzen habitualment com a pretext per desencadenar un projecte previ inconfessable. Això és el realment decisiu d’uns i altres, la seva condició de desencadenant. La línia divisòria entre ambdós tipus d’esdeveniments és a més, molt sovint, massa subtil o fins i tot confusa. Es poden “facilitar” o fins i tot induir tals esdeveniments sense necessitat d’activar-los directament. Es poden crear “alegrement” moltes de les anomenades rebel·lions alliberadores i formar lluitadors per la “democràcia” que després s’emancipen d’aquells estats “democràtics” que els van crear o es giren fins i tot contra ells (de manera que la responsabilitat dels seus crims de terrorisme recau sens dubte sobre els dos). La veritat és que els majors crims (o les retallades de llibertats) solen ser els que vénen després d’aquests esdeveniments. Per això, després del dol d’aquests dies, la pregunta que crec que correspon ara és aquesta: Què vindrà després de la sang vessada en l’atac a Charlie Hebdo?

Però, per què hauríem de pensar que després d’aquesta sang vessada ha de venir necessàriament un nou capítol encara més terrible d’aquesta ja llarga tragèdia? Crec que la França de Sarkozy-Hollande, que ve formant part de l’avantguarda d’un agressiu Occident en la remodelació de l’anomenat pels grans poders anglosaxons el Mig Orient Ampliat així com en les operacions de control dels recursos de l’Àfrica subsahariana, no malgastarà aquesta “ocasió d’or” per avançar en la seva “missió”. Però entenc que per als que encara no hagin arribat a prendre consciència de l’existència de l’implacable projecte de supremacia mundial atlantista, res de tot això té coherència interna. No és aquest el meu cas. A partir de l’abril del 1994, data en la qual la petita fundació que presideixo va quedar commocionada per l’anomenat genocidi dels tutsis i va començar a bolcar tots els seus recursos i energies en el gran conflicte de l’Àfrica dels Grans Llacs, he pogut anar comprovant fins a quin punt és real tal projecte de dominació global, fins a quin punt el conflicte de Rwanda/Congo es va iniciar i està jalonat de contínues operacions de falsa bandera, fins a quin punt l’anomenada lluita contra el terrorisme és massa sovint la cínica manera d’encobrir un terrible i sistemàtic terrorisme d’Estat, fins a quin punt són intocables certes qüestions per aquells poders que s’acaben de posar la màscara de la sacrosanta defensa de la llibertat d’expressió en la recent gran manifestació de París.

Per no allargar-me més del que és oportú, em limitaré a fer només dues consideracions. La primera es refereix al sistemàtic assetjament que han patit diversos amics i companys de “lluita” per tan sols qüestionar l’intocable i fals dogma que sosté que els tutsis del Front Patriòtic Ruandès (dels que la criminal secretària d’Estat de Bill Clinton, Madeleine Albright , va dir que eren “la nineta dels nostres ulls”) són “els” (únics) representants de l’ètnia tutsi i els alliberadors “del” (únic) genocidi. Sóc de l’opinió que hi ha realitats sagrades que no han de ser denigrades. És tan sols una senzilla qüestió d’empatia i respecte. Així, per algú que hagués vist com era destrossada la seva família o violades les seves filles, seria terrible haver de suportar a més que un humorista fes mofa d’això. Si la cultura occidental permetés semblant sarcasme en nom de la llibertat d’expressió, deixaria en evidència que és una cultura nècia i narcisista. En realitat, segur que no permetrà tals burles si aquestes afecten a certes persones. Si, per exemple, la persona linxada de manera bàrbara no hagués estat Moammar al-Gaddafi sinó la Hilary Clinton que es va autofelicitar sarcàsticament veient les imatges de tal “proesa”, segur que no hagués estat permesa ni la menor broma al respecte. Ni tan sols podrien haver estat divulgades les imatges del linxament de semblant dama, com han estat divulgades les del líder libi.

De fet, no s’ha permès que sigui publicada cap imatge de les víctimes de l’11-S nord-americà. Per contra, les calaveres de milers de víctimes del genocidi ruandès són exposades permanentment pel règim que, amb el beneplàcit nord-americà, assola des de 1990 tota la regió. I són exposades no només de manera morbosa, sinó fins i tot falsària: fent-les passar per víctimes de l’ètnia tutsi, quan en realitat, com han demostrat els investigadors nord-americans Christian Davenport i Allan C. Stam, la majoria de víctimes d’aquell genocidi van ser hutus. I això sense comptar els milions de víctimes mortals congoleses i hutus ruandesos anteriors a l’abril de 1994 i posteriors al juny d’aquest mateix any. És evident que hi ha éssers humans de primera, que han de gaudir del dret a la llibertat d’expressió o “del dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge” (article 18 de la Constitució espanyola) i éssers humans de quarta. El fet és que en el cas dels nostres companys assetjats ni tan sols parlem d’una realitat que ha de ser tractada amb respecte, com és la del genocidi. I molt menys que s’estigui fent la menor apologia d’ell. Aquests companys simplement han qüestionat (igual que a nivell judicial ha fet el jutge Fernando Andreu) la versió oficial del genocidi ruandès. No obstant això, han estat assetjats a França i Bèlgica amb una intensitat increïble, per aquells que s’autoerigixen, contínuament i especialment en aquests dies, en guardians de la llibertat.

El periodista d’investigació Charles Onana va patir una querella interposada davant la justícia francesa per l’Estat ruandès i pel seu president Paul Kagame per atrevir-se a publicar que va ser aquest qui va ordenar l’atemptat terrorista que va acabar amb la vida dels presidents hutus de Rwanda i Burundi i va desencadenar el genocidi. La qual cosa és ben certa. Tan certa que, conscients que en el cas de seguir endavant sortirien a la llum massa revelacions compromeses, finalment aquests van decidir retirar la querella alguns dies abans de l’obertura del procés. L’escriptor Pierre Péan va haver de patir una duríssima campanya contra la seva persona, també amb procés judicial inclòs (que finalment va guanyar) per difamació contra l’ètnia tutsi, per haver-se referit a la cultura de la mentida i de la manipulació pròpia de les elits cortesanes tutsis. L’advocat defensor de l’heroica líder de l’oposició democràtica, Victorie Ingabire Umuhoza, Peter Erlinder (president de l’Associació d’Advocats de la Defensa del Tribunal Penal Internacional per a Rwanda i expresident del Sindicat Nacional d’Advocats dels Estats Units) va patir presó durant diverses setmanes a Rwanda acusat de negacionisme per tan sols atrevir-se a qüestionar la versió oficial del genocidi ruandès …

Es tracta tan sols d’alguns exemples notables, sense referir-me a multitud de ruandesos que han patit i segueixen patint la més dura repressió per no sotmetre’s a tantes directrius totalitàries del Govern de Rwanda beneïdes pels grans poders econòmics occidentals, com és el cas de la mateixa Victorie Ingabire Umuhoza (condemnada a quinze anys de presó per recordar públicament les víctimes hutus, a més de les tutsis, enfront dels milers de calaveres del Memorial del genocidi), o el del periodista tutsi i antic membre del Front Patriòtic Ruandès Déogratias Mushayidi (condemnat a cadena perpètua per fer manifestacions semblants). És aquesta la sacrosanta llibertat d’expressió per la qual clamen i es manifesten els nostres magnífics líders, llibertat que ha de substituir qualsevol altra realitat sagrada (com són el sofriment dels més desprotegits, l’empatia i el respecte)?

La segona consideració té a veure amb el terrorisme o, millor, amb els terrorismes. En el document de juny de l’any 2000 anomenat Joint Vision 2020, de la Direcció de polítiques i plans estratègics de l’Exèrcit dels Estats Units, la doctrina és ben explícita: els interessos i les responsabilitats dels Estats Units són globals i persistiran, per la qual cosa l’exèrcit dels Estats Units ha de ser una força conjunta capaç d’aconseguir la dominació de l’espectre total. I aquesta crida a la dominació total no és exclusiu d’aquest important document. Així, per exemple, l’esborrany de la Guia de Planificació de la Defensa de 1992, preparada per al secretari de defensa Dick Cheney pels neoconservadors Paul Wolfowitz i Lewis Scooter Libby ja deia: “Hem de mantenir els mecanismes per dissuadir potencials competidors de qualsevol aspiració a un paper regional o global més ampli”.

Com explica el Joint Vision 2020, “La dominació d’espectre complet significa la capacitat de les Forces de EUA, operant soles o amb aliats, de derrotar qualsevol adversari i de controlar qualsevol situació a través de tota la gamma de les operacions militars”. I la “guerra contra el terrorisme” s’ha convertit en el principal argument per implantar aquest domini total (Full-spectrum dominance) i “dissuadir” qualsevol “competidor” que pretengui assolir un paper regional o global més ampli. És important recordar aquestes pretensions imperialistes quan alguns, en aquesta societat nostra que va tan perduda, ens qualifiquin de antiimperialistes passats de moda.

Aquesta greu qüestió, absolutament lligada al dret a la privacitat i l’honor, sí que m’afecta personalment: sorprenentment, un dia, el novembre del 2009, vaig trobar publicats a la primera pàgina dels diaris “progressistes” El País i Público correus electrònics meus referents a una subvenció de 50.000 euros. S’acusava la nostra fundació, Fundació s’Olivar, amb seu a Mallorca, i el president de l’associació Inshuti de Manresa, Joan Casòliva Barcons, d’haver finançat amb ells als suposats genocides hutus de les FDLR (Forces Democràtiques d’Alliberament de Rwanda) que, segons diuen, operen a l’est de la República Democràtica del Congo contra aquest país i contra Rwanda, i que, pel que sembla, fan necessària la major missió de l’ONU que mai hi ha hagut, una missió en què gairebé 20.000 cascos blaus vetllen (segur?) per la pau. Aquests diaris citaven textualment un informe oficial de l’ONU, informe en què els cinc experts que el signaven es “van oblidar” dels correus posteriors en els quals se’ns denegava la concessió de tal subvenció. Així que se’ns acusava de finançar els pitjors grups terroristes imaginables amb subvencions que mai vam rebre.

Com posteriorment va quedar de manifest, en publicar el diari 20minutos cinc cables de WikiLeaks que El País no va voler publicar (cables cursats entre el Departament d’Estat nord-americà i l’ambaixador d’aquest país a Madrid), l’objectiu d’aquesta conspiració no era altre que el d’acabar amb la querella que, al costat d’altres persones i organitzacions, havíem interposat a l’Audiència Nacional espanyola contra els més alts càrrecs de l’actual dictadura ruandesa. Es tractava de desactivar les quaranta ordres de captura pels més greus crims possibles, entre d’altres els de terrorisme, emeses pel jutge Fernando Andreu Merelles contra quaranta alts càrrecs de l’FPR (Front Patriòtic Ruandès). Quina paradoxa: per protegir el terrorisme d’Estat dels seus gendarmes a l’Àfrica dels Grans Llacs, Estats Units invocava la necessitat de lluitar contra el terrorisme, justificava la violació de les nostres comunicacions i ens acusava de col·laboració amb terroristes!

Però potser el més sorprenent i desolador va ser comprovar quants lectors “progressistes” de tots dos diaris no només queien fàcilment en el parany, com mostraven els seus centenars de comentaris a la notícia, sinó que a més aprofitaven per fer més sang encara als missioners i l’Església, als quals aquests conspiradors havien decidit associar-nos en els grans titulars dels seus diaris “progressistes”. Tot i que la nostra és una fundació no confessional en què no hi ha cap religiós i en la qual volem que se sentin com a casa tots aquells a qui els preocupen la justícia o la pau (siguin creients o ateus), havien d’aprofitar per desacreditar aquells membres de l’Església que, igual que a Llatinoamèrica, s’han posicionat sovint del costat de les víctimes i, en molts casos, han donat la seva vida per això.