El 7 de gener del 2015, un comando irromp a la seu parisenca de Charlie Hebdo i assassina 12 persones. Altres 4 víctimes han estat reportades en estat greu.

En els vídeos se sent als atacants cridar «Allah Akbar!» i afirmar després que han «venjat Mahoma». Una testimoni, la dibuixant Coco, va afirmar que els individus deien ser d’al-Qaida. Això ha estat suficient perquè nombrosos francesos denunciïn el fet com un atemptat islamista.

Però aquesta hipòtesi és il·lògica.

La missió del comando no coincideix amb la ideologia gihadista

En efecte, els membres o simpatitzants de grups com la Germandat Musulmana, al-Qaida o l’Emirat Islàmic [1] no s’haurien limitat a matar dibuixants ateus. Haurien començat per destruir els arxius de la publicació en presència de les víctimes, com ho han fet en la totalitat de les accions que perpetren al Magrib i el Llevant. Per als gihadistes, el primer és destruir els objectes que -segons ells- ofenen Déu, abans de castigar els «enemics de Déu».

I tampoc s’haurien replegat immediatament, fugint de la policia, sense completar la seva missió. Per contra, l’haurien fet fins al final, tot i que això els costés la vida.

D’altra banda, els vídeos i diversos testimonis mostren que els atacants són professionals. Estan acostumats al maneig d’armes i només disparen quan és realment necessari. La seva indumentària tampoc és la dels gihadistes, sinó més aviat la que caracteritza els comandos militars.

La seva manera d’executar a terra un policia ferit, que no representava un perill per a ells, demostra que la seva missió no era «venjar Mahoma» de l’humor no molt fi de Charlie Hebdo.

Objectiu de l’operació: afavorir l’inici d’una guerra civil

Els atacants parlen bé l’idioma francès i és molt probable que siguin francesos, cosa que no justifica la conclusió que tot sigui un incident franco-francès. Per contra, el fet que es tracta de professionals ens obliga a separar aquests executors dels qui van donar l’ordre de fer l’operació. I res demostra que aquests últims siguin francesos.

És un reflex normal, però intel·lectualment erroni, creure que coneixem als nostres agressors en el moment en què acabem de patir l’agressió. Això és el més lògic, tractant-se de la criminalitat comuna i corrent. Però no és així quan es tracta de política internacional.

Els qui van donar les ordres que van portar a l’execució d’aquest atemptat sabien que estaven provocant una ruptura entre els francesos de religió musulmana i els francesos no musulmans. El setmanari satíric francès Charlie Hebdo s’havia especialitzat en les provocacions antimusulmanes, de les quals la majoria dels musulmans de França han estat víctimes directament o indirectament. Si bé els musulmans de França no deixaran segurament de condemnar aquest atemptat, els serà difícil sentir per les víctimes tant dolor com els lectors de la publicació. I no faltaran els qui interpretin això com una forma de complicitat amb els assassins.

És per això que, en comptes de considerar aquest atemptat extremadament sanguinari com una venjança islamista contra el setmanari que va publicar a França les caricatures sobre Mahoma i va dedicar reiteradament la seva primera plana a caricatures antimusulmanes, seria més lògic pensar que es tracta del primer episodi d’un procés tendent a crear una situació de guerra civil.

L’estratègia del «xoc de civilitzacions» va ser concebuda a Tel Aviv i Washington

La ideologia i l’estratègia de la Germandat Musulmana, al-Qaeda i l’Emirat Islàmic no predica provocar una guerra civil a «Occident» sinó, per contra, deslligar la guerra civil a «l’Orient» i separar els dos mons hermèticament. Ni Said Qotb, ni cap dels seus successors van cridar mai a provocar enfrontaments entre musulmans i no musulmans en el terreny d’aquests últims.

Per contra, qui va formular l’estratègia del «xoc de civilitzacions» va ser Bernard Lewis i ho va fer per encàrrec del Consell de Seguretat Nacional dels Estats Units. Aquesta estratègia va ser divulgada posteriorment per Samuel Huntington, presentant-la no com una estratègia de conquesta sinó com una situació que podia arribar a produir-se [2]. L’objectiu era convèncer els pobles dels països membres de l’OTAN que era inevitable un enfrontament, justificant així el caràcter preventiu del que seria la «guerra contra el terrorisme».

No és al Caire, a Riad ni a Kabul on es predica el «xoc de civilitzacions» sinó a Washington i Tel Aviv.

Els qui van donar l’ordre que va portar a l’atemptat contra Charlie Hebdo no estaven interessats en acontentar gihadistes o talibans, sinó als neoconservadors o els falcons liberals.

No hem d’oblidar els precedents històrics

Hem de recordar que durant les últimes dècades hem vist als serveis especials dels Estats Units i de l’OTAN

– Utilitzar a França la població civil com a conillets d’Índies per experimentar els efectes devastadors de certes drogues [3];

– Donar suport a l’OAS per assassinar el president francès Charles De Gaulle [4];

– Procedir a la realització d’atemptats “sota bandera falsa” contra la població civil a diversos països membres de l’OTAN [5].

Hem de recordar que, des del desmembrament de Iugoslàvia, l’estat major nord-americà ha experimentat i posat en pràctica en nombrosos països la seva estratègia coneguda com a «baralla de gossos”, que consisteix a matar membres de la comunitat majoritària i matar després membres de les minories per aconseguir que les dues parts s’acusin entre si i que cadascuna d’elles cregui que l’altra l’està intentant exterminar. Va ser així com Washington va provocar la guerra civil a Iugoslàvia i, últimament, a Ucraïna [6].

Els francesos farien bé en recordar igualment que no van ser ells els qui van prendre la iniciativa de la lluita contra els gihadistes que tornaven de Síria i l’Iraq. Per cert, cap d’aquests individus ha comès fins ara cap atemptat a França, ja que el cas de Mehdi Nemmouche no pot catalogar-se com un fet perpetrat per un terrorista solitari sinó per un agent encarregat d’executar a Brussel·les a 2 agents del Mossad [7] [8]. Va ser Washington qui va convocar, el 6 de febrer de 2014, els ministres de l’Interior d’Alemanya, Estats Units, França (el senyor Valls va enviar un representant), Itàlia, Polònia i el Regne Unit perquè inscrivissin el retorn dels gihadistes europeus com una qüestió de seguretat nacional [9]. Va ser només després d’aquella reunió que la premsa francesa va abordar aquest tema donat el fet que les autoritats havien començat a actuar.

No sabem qui va ordenar aquest atac professional contra Charlie Hebdo, però sí sabem que no hem de precipitar-nos. Hauríem de tenir en compte totes les hipòtesis i admetre que, en aquest moment, el seu objectiu més probable és dividir-nos i que el més probable és que els qui van donar l’ordre estiguin a Washington.

NOTES

[1] També conegut sota el seu acrònim àrab com Daesh i designat -per raons de propaganda- com ISIS per l’administració nord-americana, l’autoproclamat Emirat Islàmic és el grup que s’identificava anteriorment com Emirat Islàmic a l’Iraq i el Llevant (EIIL).

[2] «La “guerra de civilitzacions”», per Thierry Meyssan, Réseau Voltaire, 7 de desembre del 2004.

[3] «Quan la CIA utilitzava ciutadans francesos com a conillets d’Índia», per Hank P. Albarelli Jr., Réseau Voltaire, 30 de març del 2010.

[4] «Quan el stay-behind va voler enderrocar De Gaulle», per Thierry Meyssan, Réseau Voltaire, 28 d’agost del 2009.

[5] «Els Exèrcits secretes de l’OTAN», per Daniele Ganser, éd. Demi-Lune. Els lectors poden veure la traducció a l’espanyol d’aquesta obra publicada per capítols a la web del Réseau Voltaire.

[6] «El representant adjunt de l’ONU a l’Afganistan expulsat del seu lloc», «Pot Washington enderrocar tres governs alhora?», Per Thierry Meyssan, Al-Watan (Síria) i Réseau Voltaire, 3 d’octubre del 2009 i 24 de febrer del 2014.

[7] «El cas Nemmouche i els serveis secrets atlantistes», per Thierry Meyssan, Al-Watan (Síria), Réseau Voltaire, 9 de juny del 2014.

[8] Alguns citaran, en contraposició, els casos de Khaled Kelkal (1995) i de Mohammed Mehra (2012) com a casos de «llops solitaris» vinculats a gihadistes, però que no tenen res a veure amb Síria ni amb l’Iraq. Malauradament, aquests 2 individus van ser eliminats per les forces de l’ordre, la qual cosa fa impossible la verificació de les teories oficials.

[9] «Síria es converteix en” tema de seguretat interna” per als Estats Units i la Unió Europea», Réseau Voltaire, 8 de febrer del 2014.