Es tractaria de dues qüestions anacròniques per a la immensa majoria de la humanitat, fins i tot per a multitud de cristians i fins i tot per a força israelians. I per a milers de milions d’éssers humans que no són ni jueus ni cristians, es tractaria de qüestions fins i tot absurdes. Però han esdevingut absolutament decisives per a la supervivència de la nostra espècie.

Són dues qüestions que cobren una dimensió de vertigen des del moment en què uns quants milions de jueus, alguns extremadament fanatitzats, creuen ser veritablement els membres del poble elegit i els legítims propietaris de la terra que li va ser promesa. O utilitzen aquestes categories teològiques, fins i tot sent ateus molts d’ells, per justificar el seu projecte supremacista. Un projecte ideològic pervers impossible de fonamentar teològicament en una elecció divina gratuïta i no merescuda, a la qual cal respondre amb humilitat i gratitud.

Però el que és realment greu és que es creuen o diuen creure’s aquestes categories teològiques fins al punt d’estar disposats a enfrontar-se al món sencer amb un arsenal nuclear impressionant. Potser ni tan sols siguin majoria a Israel, però condicionen les decisions de l’actual Govern, un govern ja de per si mateix molt sectari i extremista.

En tot cas, una cosa és certa: el déu conqueridor sanguinari (i fins i tot iracund i venjatiu en un sentit que no es correspon exactament amb els significats que nosaltres donem a aquests termes) que apareix en diversos textos de l’Antic Testament, és incompatible amb el Déu misericordiós i alliberador dels profetes bíblics.

Ens trobem davant d’un dogma impossible d’assumir per milers de milions d’éssers humans que no són jueus ni cristians: el dogma de l’elecció divina del poble d’Israel, una elecció exclusiva, una elecció en certs aspectes no només exclusiva sinó fins i tot excloent cap a tots els altres pobles de la terra, una elecció acompanyada de la concessió d’aquella terra que li fou promesa. És un dogma fonamentat en unes escriptures que serien sagrades i estarien inspirades per Déu. És a dir, ens trobem davant d’un dogma que, alhora, està sustentat en un altre dogma judeocristià: el de la inerrància (absència d’error) de les Sagrades Escriptures.

Però en realitat no ens trobem davant d’un dilema que enfronti milers de milions d’éssers humans per una banda i milers de milions més per l’altra, sinó davant una contradicció interna dins del mateix judaisme. Intentaré explicar-ho. Però, per no allargar-me gaire, ho faré sense un desplegament de cites bíbliques, sense una exegesi pròpia d’especialistes, sense una anàlisi teològica que resulti complicada per a la majoria dels lectors i sense gairebé recórrer a un marc metafísic més global.

En principi estic qualificant aquesta contradicció interna com a pròpia només del judaisme. Per múltiples causes, que ara no podria tractar sense desviar-me de l’objecte central d’aquest breu article, el cristianisme va derivar, sobretot de la mà de Saule de Tars, transformat posteriorment en l’apòstol Pau, cap a horitzons molt més universalistes no lligats a un territori determinat.

Les contradiccions internes del judaisme van ser sempre tan greus que, finalment, amb l’arribada de la figura i el missatge del galileu Jesús de Natzaret, es va produir una escissió pràcticament irremeiable i definitiva. Podem analitzar aquesta contradicció espiritual profunda emmarcant-la temporalment en el període d’almenys 1.300 anys que va des de l’aparició històrica de la figura de Moisès, continuant amb la d’Elies, fins arribar a la de Jesús. No és casual que Jesús aparegui flanquejat per Moisès i Elies, a un costat i a l’altre, en el relat evangèlic d’un esdeveniment fonamental en la seva vida, un esdeveniment carregat d’un gran simbolisme teològic, el de la seva transfiguració en “una muntanya alta” (Lluc 9, 28-36; Mateu 17, 1-6; Marc 9, 1-8).

Aquestes tres figures representen perfectament i plenament un dels dos pols d’aquesta profunda contradicció: el pol constituït per –gosaria dir com a cristià convençut– l’autèntica espiritualitat jueva, l’espiritualitat profètica, la instaurada per uns éssers realment “cridats” per Jahvè. Moisès, el profeta més gran del judaisme, va ser cridat a la muntanya de l’Horeb, per alliberar el poble esclavitzat d’Israel, va ser cridat per un Jahvè que escolta el clam dels oprimits (Èxode 3, 1-15). Elies, l’altre gran profeta bíblic, es va enfrontar enèrgicament el segle IX a. C. al rei Acab, que havia executat altres profetes “molestos” que denunciaven l’espoliació de terres als camperols.

Jesús, al seu torn, a l’inici mateix de la seva missió pública, va afirmar amb energia, enfrontant-se en la sinagoga a la gent de la seva vila, Natzaret, que aquell mateix dia es complien els anuncis del profeta Isaïes sobre la arribada del messies amb un missatge i una praxi alliberadores: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè el Senyor m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a curar  els cors abatuts,  a proclamar als captius la llibertat  i als presos el retorn de la llum,” (Isaïes 61, 1).

Però gairebé des del mateix inici d’aquest període de 1.300 anys, paral·lelament a la proclamació del missatge alliberador dels autèntics profetes, van aparèixer altres realitats no tan positives. Realitats que van configurar i segueixen configurant el segon pol d’aquesta contradicció interna del judaisme a què em refereixo. Van aparèixer aquells elements foscos propis de la naturalesa humana: l’oblit primerament pels jutges (cabdills) i després pels reis, al costat dels seus respectius entorns, que ells eren tan sols uns servidors de Jahvè i el seu poble, uns servidors elegits gratuïtament i no per mèrits propis; l’apropiació i aferrament al poder i la riquesa; el recurs a la violència i al bel·licisme excessiu per mantenir i fins i tot incrementar els seus privilegis i dominis…

Però aquestes tendències estan tan adherides a les ments i els cors dels éssers humans que són gairebé impossibles de separar del missatge diví en si mateix. De manera que aquest acaba sempre passant per la subjectivitat i les limitacions intel·lectuals i espirituals del missatger, barrejant-s’hi. Per això Jesús va afirmar que no havia vingut a abolir ni la Llei ni els Profetes, però sí a portar-les a la seva plenitud (Mateu 5, 17-19). Tot això ens porta a la qüestió de la inerrància de les Escriptures. Una qüestió que tampoc no puc desenvolupar en aquest breu article. Avui només retindré el fet inqüestionable que el déu bíblic iracund i venjatiu és incompatible amb el Déu de misericòrdia entranyable que apareix als millors textos profètics, el Déu que fa sortir el sol sobre bons i dolents (Mateu 5, 45-48).

¿No és estrany portar ara a col·lació unes qüestions que, com ja he comentat a l’inici d’aquest article, són anacròniques per a la immensa majoria de la humanitat, inclosos multitud de jueus i cristians, i fins i tot absurdes per a milers d’éssers humans que no són ni jueus ni cristians? Efectivament, a multitud de persones, i fins i tot a molts analistes, els pot semblar estrany tractar aquestes qüestions, però hauríem de ser conscients que el factor religiós és un component incrustat en l’ésser més profund de les parts d’aquest conflicte (la israeliana, la palestina, la jueva, la musulmana…).

En aquests pobles i cultures, el factor religiós pot ser essencial tant per generar conflictes com per resoldre’ls. Per això és molt important clarificar tant com sigui possible moltes d’aquestes qüestions religioses. Clarificar-les ja sigui reflexionant sobre aquelles que semblen ser conflictives com traient a la llum aquelles altres que, tot i ser aclaridores, no solen ser tractades. En especial, és important deixar en evidència la utilització il·lícita o fins i tot perversa de certes categories religioses, com la de “poble elegit” i “Terra promesa”. Si s’hi amaguen algunes realitats teològiques autèntiques, aquestes només poden estar en línia amb la humilitat i la vulnerabilitat que proclamen els profetes.

És per això que cal recordar que Moisès, Elies, Jesús i tots els profetes bíblics en general són considerats també per l’Islam com a missatgers divins. No estem, per tant, ni davant d’un xoc de civilitzacions ni de religions. Som davant l’enfrontament entre, d’una banda, el sector bel·licista i prepotent del judaisme al costat del sionisme més criminal i, de l’altra, el profetisme bíblic al costat de l’Islam més autèntic.

És per tant necessari desautoritzar i despullar d’arguments pseudoreligiosos els qui pretenen instaurar violentament el Gran Israel en nom de Jahvè i de les seves promeses. Jueus com Martin Buber o Silvana Ravinobich són els continuadors de la mil·lenària espiritualitat profètica. Una espiritualitat forta en la seva vulnerabilitat, forta moralment i prou lúcida i poderosa com per convertir-se en l’ànima i el motor amb els que Israel retorni al camí del seny i sigui capaç de conviure amb altres pobles sense pretendre sotmetre’ls o exterminar-los i sense tampoc deixar-se sotmetre ni exterminar per ells. Un camí que és impossible de descobrir i caminar sense la inspiració, la benedicció i la força de Jahvè.

Pintura: La Transfiguració (Rafael, 1517-1520)

L'Esperit del Senyor reposa sobre meu – RUAJ ADONAI ALAI (Isaïes 61, 1-3) [Raíces Hebreas de Sefarad]