La disfunció de l’aliança militar atlàntica al voltant de l’adhesió d’Ucraïna només ha estat la manifestació més pública de la desfeta que ha suposat la cimera de Vílnius.

El president ucraïnès Volodímir Zelenski emergeix com una figura tràgica en el drama que s’està desenvolupant en el conflicte russo-ucraïnès.

Se li va demanar que sacrifiqués les vides dels seus compatriotes perquè els Estats Units i l’OTAN el consideressin digne d’unir-se al club. Però quan el sacrifici no ha produït el resultat desitjat (és a dir, la derrota estratègica de Rússia), la porta de l’OTAN, que havia deixat oberta una escletxa per prendre el pèl a Ucraïna perquè fes la seva tasca suïcida, s’ha tancat de cop.

Tot i les falses maquinacions de l’OTAN per mantenir l’aparença d’un possible ingrés d’Ucraïna (el Consell Ucraïna-OTAN, creat durant la Cimera de Vílnius a principis d’aquest mes, n’és un bon exemple), tothom sap que l’ingrés d’Ucraïna a l’aliança transatlàntica és una fantasia.

A Ucraïna no li queda més remei que triar la metzina que li convingui més: acceptar una pau que faci permanents les reivindicacions territorials russes renunciant per sempre a la possibilitat, per llunyana que sigui, d’ingressar a l’OTAN; o seguir lluitant, amb el resultat probable d’una pèrdua addicional de territori i la destrucció de la nació i el poble ucraïnesos.

L’autobiografia de Robert Graves, “Goodbye to All That” (Adéu a tot això), compleix una doble funció en servir de model per a Ucraïna en traçar la desaparició del vell ordre europeu: l’aliança de l’OTAN dominada pels Estats Units, la Unió Europea, l’ordre internacional basat en regles i totes les estructures posteriors a la Segona Guerra Mundial, que han mantingut unit el món occidental durant gairebé vuit dècades. Totes s’estan enfonsant al nostre voltant.

La lluita de Graves per adaptar-se a l’Anglaterra de postguerra, després dels horrors de la Primera Guerra Mundial, i les seves observacions sobre una nació que lluita col·lectivament per definir-se a si mateixa, són un exemple del que li espera a Ucraïna.

Mentre Ucraïna s’acomiada del seu antic jo, també s’ha de desprendre dels seus somnis d’integrar-se en una comunitat europea la pròpia longevitat de la qual està molt en dubte. Això és degut en gran mesura a la seva desastrosa participació en el conflicte russo-ucraïnès.

Ucraïna no tornarà mai a ser la mateixa quan s’acabi aquesta guerra. Tampoc no ho serà l’aliança de l’OTAN. Després d’haver definit la guerra per poders que lliura a Ucraïna contra Rússia en termes existencials, l’OTAN lluitarà per trobar rellevància i propòsit en un món postconflicte.

La cimera de Vílnius dels dies 11 i 12 de juliol ha representat en molts sentits el punt àlgid del vell ordre europeu. La cimera ha estat el rèquiem per un malson creat per la pròpia Europa: la mort d’una nació, l’anul·lació d’un continent i el final d’un ordre que feia temps que havia perdut la seva legitimitat.

Estrany aïllament

Veient els reportatges de la cimera de Vílnius, em va cridar l’atenció l’estrany aïllament de Zelenski quan intentava barrejar-se amb els líders dels països de l’OTAN que li deien amic i aliat, però el tractaven a ell i a la nació que dirigeix com qualsevol cosa menys això. Zelenski havia fet tot el possible perquè Ucraïna entrés a l’OTAN, però s’ha quedat a les portes.

Informat amb antelació sobre un comunicat de l’OTAN en què es declarava que es convidaria Ucraïna a unir-se a l’aliança “quan els aliats estiguin d’acord i es compleixin les condicions”, el president ucraïnès va haver de deixar anar la seva frustració davant una premsa complaent, massa disposada a aprofitar l’oportunitat per avivar el foc de l’escàndol. “És inaudit i absurd”, es va lamentar Zelenski, “que no s’hagin fixat terminis ni per a la invitació ni per a l’adhesió d’Ucraïna. Alhora, s’hi afegeixen vagues paraules sobre ‘condicions’ fins i tot per convidar Ucraïna”.

Apaivagat després de ser reprès pels seus amos de l’OTAN, Zelenski va canviar més tard de to, parlant del seu desig d’ingressar a l’OTAN, però d’una manera nova, no conflictiva. “Els resultats de la cimera han estat bons”, va dir Zelenski al secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, durant una conferència de premsa conjunta, “però si haguéssim aconseguit una invitació [a l’OTAN], haurien estat perfectes”.

Més tard, durant una roda de premsa amb el president dels Estats Units, Joe Biden, Zelenski va romandre mut mentre Biden seguia llençant aigua freda sobre les perspectives d’adhesió d’Ucraïna a l’OTAN. “Acabem de concloure la primera reunió del Consell OTAN-Ucraïna, en què tots els nostres aliats han acordat que el futur d’Ucraïna és a l’OTAN”, va dir Biden. “Tots els aliats han acordat aixecar els requisits del Pla d’Acció per a l’Adhesió d’Ucraïna i crear una via per a l’adhesió a l’OTAN mentre Ucraïna segueix avançant en les reformes necessàries”.

Es podia percebre la ràbia i la frustració als ulls de Zelenski mentre escoltava a Biden afegir l’insult a la injúria anomenant-lo “Vladímir”.

Però la disfunció de l’OTAN respecte a l’ingrés d’Ucraïna no ha estat sinó la manifestació més pública de la desfeta que ha suposat la Cimera de Vílnius.

La fantasia de la unitat

Mentre Zelenski interpretava el paper d’algú que cerca desesperadament una cita per al ball de graduació –la nit del ball–, el president turc Recep Erdogan es feia el difícil. Després d’acceptar que Finlàndia i Suècia ingressessin a l’OTAN durant la cimera de Madrid de l’any passat, Erdogan va imposar condicions estrictes que van impedir que Finlàndia fos ratificada com a nou membre de l’OTAN fins a l’abril del 2023. Va deixar Suècia a l’estacada en vigílies de la cimera de Vílnius.

Just abans de marxar cap a Vílnius, Erdogan va sorprendre a molts en vincular la ratificació turca de la candidatura sueca a l’aliança transatlàntica amb el desig de Turquia d’ingressar a la UE. “Primer, veniu a obrir el camí de Turquia a la Unió Europea i després obrirem el camí a Suècia, com vam fer amb Finlàndia”, va declarar Erdogan. Poc després d’arribar a Lituània, Erdogan es va reunir amb el secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, i amb el primer ministre suec, Ulf Kristersson, i Erdogan va fer marxa enrere i va dir que Turquia recolzava l’adhesió de Suècia a l’OTAN.

Tot i que Erdogan no va aconseguir la seva invitació per ingressar a la UE, Suècia va prometre recolzar activament la modernització de la Unió Duanera UE-Turquia i la liberalització de visats en relació amb les sol·licituds dels ciutadans turcs per viatjar sense visat a Europa.

Però la reunió Stoltenberg-Erdogan-Kristersson no va ser més que un aparador per a un intercanvi de parers entre bastidors entre Erdogan i Biden, que va donar llum verda a Turquia per comprar nous caces F-16 i modernitzar la flota actual.

Aconseguir caces F-16 havia estat un dels principals objectius de Turquia des que els Estats Units, el 2019, van retirar Turquia d’un programa internacional liderat pels Estats Units per desenvolupar i produir el caça F-35 després de la compra per part de Turquia del sistema de defensa antiaèria S-400 a Rússia. La venda de l’F-16, però, s’havia paralitzat després de la imposició de sancions a Turquia el desembre del 2020 com a part de la Llei per contrarestar els Adversaris dels Estats Units a través de Sancions (CAATSA, per les sigles en anglès) , la primera vegada que aquestes sancions es dirigien a un membre de l’OTAN.

El desig dels Estats Units de veure Suècia entrar a l’OTAN com més aviat millor semblava ser justificació suficient perquè l’administració Biden renunciés a les sancions de la CAATSA i enviés l’acord dels F-16 al Congrés dels Estats Units amb la seva benedicció. Però l’adhesió de Suècia no està garantida.

Mentre els EUA i l’OTAN pressionen perquè Erdogan convoqui una sessió especial del Parlament per ratificar l’adhesió sueca, Erdogan espera fins a l’octubre, quan es reuneixi el Parlament turc. Erdogan cerca garanties que l’acord sobre els F-16 serà aprovat pel Congrés dels Estats Units. Tanmateix, això no és segur, atesa la preocupació dels legisladors per la tensa relació de Turquia amb Grècia, aliada de l’OTAN, i l’opinió que la desconflictivitat allà és tan important com l’ingrés de Suècia a l’OTAN.

En resum: Biden i Stoltenberg van destacar la decisió d’Erdogan de traslladar la sol·licitud d’ingrés de Suècia a l’OTAN al Parlament turc per ratificar-lo com a símbol de la unitat “sòlida com una roca” de l’OTAN.

El que no es va dir és que Erdogan va haver d’amenaçar l’OTAN per aconseguir que els Estats Units articulessin un suborn que fes que els Estats Units renunciessin a sancionar prèviament un aliat de l’OTAN i, alhora, obliguessin els Estats Units a considerar les implicacions de seguretat de l’acord, atesa l’hostilitat oberta que hi ha entre Turquia i Grècia, país membre de l’OTAN.

Webster defineix “unitat” com “una condició d’harmonia” i “la qualitat o l’estat de ser un”. Quan es tracta de l’ús apropiat d’aquest terme, no crec que la relació contenciosa entre Turquia i l’OTAN compleixi els requisits.

Si a això hi afegim el rebuig de França a la proposta d’obrir una oficina d’enllaç de l’OTAN al Japó i el desacord obert que manté Hongria amb l’OTAN i la UE sobre com respondre al conflicte de Rússia amb Ucraïna, ens trobem que l’edifici de l’OTAN està ple de fissures de descontentament i desacord que només es poden aprofundir a mesura que l’OTAN s’enfronta a la creixent probabilitat d’una victòria militar russa.

Adéu a tot això

Si les setmanes prèvies a la cimera de Vílnius es van caracteritzar pel desig de l’OTAN que la tan esperada i anunciada contraofensiva ucraïnesa assolís el seu màxim potencial, els dies que van precedir la reunió de l’OTAN han enfrontat tant Ucraïna com els seus aliats occidentals amb la realitat que la guerra no va bé per a cap dels dos.

La contraofensiva ucraïnesa es va formar al voltant d’un nucli d’uns 60.000 soldats ucraïnesos que van rebre entrenament especial per part de l’OTAN i militars europeus sobre armes i tàctiques dissenyades per derrotar les defenses russes. Des que va començar la contraofensiva el 8 de juny, Ucraïna ha perdut gairebé la meitat d’aquestes tropes i un terç de l’equip proporcionat, incloent-hi desenes de carros de combat Leopard i vehicles de combat d’infanteria Bradly que molts consideraven una tecnologia revolucionària.

Ja el 1993, George Soros va postular una arquitectura per a un nou ordre mundial basada als Estats Units com a única superpotència supervisora d’una xarxa d’aliances, la més important de les quals seria l’OTAN, que protegiria l’hemisferi nord de l’amenaça russa.

“Estats Units”, va escriure Soros, “no hauria d’actuar com a policia del món. Quan actuï, ho farà conjuntament amb altres”. Per cert, la combinació de mà d’obra d’Europa de l’Est amb les capacitats tècniques de l’OTAN augmentaria enormement el potencial militar de qualsevol estructura d’aliança liderada pels Estats Units perquè reduiria el risc de bosses de cadàvers per als països de l’OTAN, que és la principal limitació a la seva voluntat d’actuar.”

Quaranta anys després, aquest mateix escenari s’està reproduint als sagnants camps de batalla de Rússia i Ucraïna. Els milers de milions de dòlars d’ajuda militar proporcionada pels EUA, l’OTAN i altres nacions europees són la manifestació viva de les “capacitats tècniques” de què parlava Soros, que estan casades amb “mà d’obra d’Europa de l’Est” (és a dir, Ucraïna) per millorar el potencial militar de l’OTAN d’una manera que redueix “el risc de bosses de cadàvers per als països de l’OTAN”.

El que no es diu són els centenars de milers de bosses de cadàvers que ja han estat dipositades al fosc sòl d’Ucraïna, cosa que posa de manifest la cruel indiferència dels assistents de Vílnius envers aquesta tragèdia humana.

Scott Ritter és un antic oficial d’intel·ligència del Cos de Marines dels Estats Units que va servir a l’antiga Unió Soviètica aplicant tractats de control d’armes, al Golf Pèrsic durant l’Operació Tempesta del Desert i a l’Iraq supervisant el desarmament d’armes de destrucció massiva. El seu llibre més recent és “Disarmament in the Time of Perestroika”, publicat per Clarity Press.

Font: Consortium News

Scott Ritter: Un terrible enfrontament per posar fi a la guerra (Begin Invest, 24.07.2023)
Es poden activar els subtítols automàtics en català