El resultat electoral del Partit Popular només es pot qualificar de calamitós. Perdre més de la meitat dels diputats en unes eleccions generals mereixeria una reflexió més profunda de la que va fer Pablo Casado, qui, malgrat haver reconegut els mals resultats, segueix exhibint la seva característica altivesa. La veritat és que el nou líder no ho tenia gens fàcil després de la caiguda de Mariano Rajoy, provocada per una moció de censura que trobà els suports parlamentaris per mor de la condemna per corrupció del Partit Popular. Mostrar modèstia, humilitat i penediment hauria estat el més convenient en iniciar una nova etapa, i intentar deixar en el passat més de nou-cents imputats per corrupció. Però aquest no és l’estil del pare espiritual de la nova dreta, José Maria Aznar, instigador d’una manera de fer política que va fer fortuna amb el lema «sin complejos».
Així mateix, per influència dels barons del PP que encara conserven algun poder autonòmic o municipal, la Direcció del PP va anunciar un viratge cap al centre i la moderació. Com a resultat, n’ha sortit l’eslògan de la campanya municipal i autonòmica «ho farem bé», que sona com la tímida expressió d’un infant després d’una bona renyada per haver fet una malifeta.
Però, no hem sentit com es concreta aquest viratge al centre, ni quines són les coses que el Partit Popular farà bé a partir d’ara. Per exemple, seguiran abraçant-se a l’extrema dreta per obtenir el poder a les autonomies i als municipis?, —perquè Vox ja és d’extrema dreta, segons Casado—. És compatible ser moderat i de centre mentre es pacten amb l’extrema dreta polítiques regressives contra les dones, contra els treballadors o contra la diversitat cultural de l’Estat? Continuarà l’escalada d’insults i de crispació que ha contaminat la convivència política a les institucions? És compatible per a una organització moderada, en cada intervenció pública, crispar la societat amb arrogància i amb menyspreu als adversaris? I, sobretot, una opció centrada i moderada pot oferir una sortida al conflicte entre Catalunya i Espanya que no sigui la supressió de l’autonomia, l’empresonament dels dirigents polítics i socials de l’independentisme i la repressió de les llengües i cultures diferents a la castellana?
Per desgràcia, la dreta espanyola, per molt moderada i de centre que es vulgui dir, és presonera de la tradició de la «hidalguía castellana», per a la qual la negociació és un signe de debilitat. Per a ells, Espanya només és concebuda a imatge i semblança de Castella i tothom que qüestioni aquest model és titllat d’anticonstitucional.
Per tot això, el viratge al centre no és creïble, perquè els cabdells d’Aznar, entre els quals hi podem incloure Rivera, es troben en el seu element alçant la veu, amenaçant, atorgant-se la veritat absoluta. Perquè, com són ells realment? Són com quan es proclamen moderats i centristes o com quan arenguen els seus seguidors mostrant-se els més implacables contra «los golpistas»?
Ara, uns i altres, reconeixen que parlaren massa de Catalunya durant la passada campanya electoral, oblidant-se dels problemes de la gent. I un pensa que, si parlen tant de Catalunya, és perquè realment no tenen propostes per solucionar els problemes de la gent. I és que, quan un només genera crispació, rancúnia i odi entre els ciutadans als quals aspira a governar deixa de ser percebut com una solució per convertir-se en el principal problema. I això ho ha començat a percebre la majoria de la població que ja els ha girat l’esquena.