La intenció d’aquest article no és de repetir els relats horribles sobre Rwanda i Burundi. La premsa ja ho ha fet en excés. La nostra intenció, difícil, és de buscar en la història llunyana de Rwanda i Burundi els elements que permetin entendre alguna cosa dels esdeveniments. Entretant, volem cridar l’atenció de tots els lectors sobre el fet que hi ha una distinció entre la comprensió dels esdeveniments i el judici moral que finalment se’n fa. L’avantatge incontestable que es té quan es jutgen fets en què es coneixen l’origen i els motius, és que així hom és més just en la valoració.

Composició ètnica

En els dos països, els hutus -d’origen bantú- constitueixen una majoria d’un 85%. Els tutsis -d’origen hamita- representen el 14% de la població, i un 1% de la població és twa, la població pigmea original de l’Àfrica Central. Tota aquesta gent parla la mateixa llengua. La diferència entre el kinyarwanda i el kirundi és molt petita.

Significació històrica

Segons els tutsis, la distinció entre els dos grups ètnics és una creació del període colonial. Cap hutu comparteix aquesta visió i, de fet, no s’adiu a la veritat. El poder colonial belga, després de reprendre les colònies alemanyes de Rwanda i Burundi el 1918, en part per oportunisme i en part per manca de mitjans, va mantenir l’estructura estàtica existent. Els mwamis (reis) tutsis de Rwanda i Burundi, amb la seva cort i la seva xarxa estesa de caps i sots-caps tutsis, van ser els instruments del règim colonial. Les autoritats religioses van seguir la mateixa política. Puix que la població tutsi era el poder generalment reconegut (i temut) a Rwanda i a Burundi, hom va creure poder cristianitzar la població tot cristianitzant els caps. En els primers anys de l’evangelització, els missioners van conèixer poc del que passava en l’entorn de l’elit tutsi, i els primers capellans i religiosos van ser, per consegüent, hutus. Tanmateix, això no va durar gaire. Quan l’elit tutsi va veure clar que coneixement volia dir poder i que l’esdevenidor demanava necessàriament una formació escolar, es va aplicar a aquesta formació amb totes les qualitats pròpies de la raça. Ja que totes les escoles a Rwanda i a Burundi eren, en aquest període dels inicis, seminaris i escoles missioneres, l’evangelització de l’elit va ser estimulada, en gran mesura, per l’ensenyament.

Quan l’Església ja havia obert, des de feia alguns anys, seminaris menors per a la formació de capellans, i quan els primers seminaristes havien seguit ja una formació al seminari major, a Nyakibanda (prop de Butare), l’Estat belga va obrir, el 1929, una escola oficial a Astrida (ara anomenada Butare). Aquesta escola va ser confiada als Germans de la Caritat. És en aquest institut que l’elit administrativa de Rwanda i Burundi es va formar. La formació dels caps era la delicada tasca del germà Secundianus i dels seus companys. En la línia de la política, seguida per l’Església i l’Estat, la part del lleó de les places de l’escola era per a l’elit tutsi dels dos països. A mesura que la sensibilitat democràtica i social dels missioners i dels funcionaris colonials va créixer, la seva repulsió pel sistema estàtic tutsi, feudal, va prevaler per damunt de les raons oportunistes que els havien portat, al començament, cap aquests últims.

Diferències

Una de les grans diferències entre Rwanda i Burundi té el seu origen en la composició de l’ètnia tutsi que dirigeix els dos països. Mentre que a Rwanda, el mwami i la gran majoria de caps tutsis tenien un lligam molt fort i pertanyien pràcticament al mateix clan, a Burundi hi havia una gran rivalitat entre els diferents clans tutsis. Els clans banyaruguru, bahima i baganwa són els principals. El mwami (mwambutsa) de Burundi provenia del petit clan dels baganwa i estava en guerra amb el clan banyaruguru, que era fort. En el curs de la història, aquests reis baganwas van haver de comptar molt amb el suport de la població hutu per tal no ser foragitats pels clans tutsis, i en molts hutus s’havia anat creant la convicció que el mwami era ben bé el seu rei. És això que ha dut a un règim d’apartheid, on fins ara els tutsis tenen el poder. Tanmateix, ara volem centrar la nostra atenció sobre la situació de Rwanda.

Arran de la independència el 1962, Rwanda va optar per un règim republicà i (al contrari que Burundi), es va produir un consens popular per a fer fora el mwami mitjançant la revolució. Rwanda ja havia fet, a partir de 1959, l’elecció definitiva d’una república. Gràcies a l’ajuda de l’administració belga, la majoria hutu havia reeixit ja, malgrat el domini tutsi, a foragitar l’administració tutsi per mitjà d’una revolució. És d’aquesta època que daten les colònies de refugiats tutsis d’Uganda, Burundi i Zaire. Són principalment els caps tutsis i les seves famílies que, amb tot el seu haver, van travessar les fronteres.

Aquesta elit social, econòmica i política resta, malgrat tot, una veritable elit, tant a dins del seu país com a fora. En tots aquests països on van arribar els refugiats tutsis -amb l’excepció d’Uganda- van saber mantenir-se, de forma magistral, i sovint van ascendir a funcions de dirigents socials, econòmics i polítics en els països d’acollida.       

Pensem en personalitats com Bisengimana i molts d’altres al Zaire, en els èxits econòmics de comerciants tutsis a Bujumbura i en els nuclis elitistes a Nairobi i, més tard, a tots els països europeus i americans.

Una casualitat

El drama que afecta actualment Rwanda troba les seves arrels en l’atzar de la història, que ha volgut que els refugiats tutsis a Uganda vagin ser maltractats pels successius dirigents ugandesos en els camps de refugiats. La successió d’Obote, Idi-Amin i, més tard, altra vegada Obote, va significar per als refugiats tutsis una progressió que va anar de mal en pitjor. Els tutsis que es van quedar a Rwanda, malgrat alguns moments de tensió i algunes explosions locals d’odi racial, van tenir més possibilitats de desenvolupament en certs sectors. Tant amb el president Kayibanda com amb el president Habyarimana, els tutsis van mantenir una forta presència en el sector públic i privat.

Però la jove generació de tutsis refugiats a Uganda va créixer en la rancúnia. La imatge que tenia de Rwanda era la que li donaven les seves famílies i parents refugiats. Ella, doncs, va créixer amb sentiments d’odi, venjança i nostàlgia. Quan el hima ugandès Museveni va fer una revolta armada contra Obote, posat altra vegada en el poder per Tanzània, els joves tutsis d’aquests camps es van aliar amb entusiasme amb aquest dirigent hima. Van formar, aleshores, el nucli de l’exèrcit dels rebels. Durant set anys, sostinguts i armats per la Líbia de Gaddafi, van lluitar contra l’exèrcit ugandès. Quan, en els anys vuitanta, Uganda va caure a mans de Museveni, podem dir que Uganda caigué en mans dels himes. Museveni va esdevenir el que és gràcies a l’ajuda dels refugiats tutsis ruandesos i aquests van disposar aleshores de l’exèrcit ugandès per a incloure Rwanda en el somni d’un regne hima. Si situem el conflicte actual en un marc més ampli, arribem altra vegada a la lluita pel poder entre les cultures hamites i les cultures bantús.

Quan el 1990 els “rebels tutsis” van envair Rwanda, una obra mestra de “talk and fight” (parlar i lluitar) es va desplegar. L’atac, ben preparat militarment, va ser superat, de bon tros, per les jugades d’habilitat de la campanya dels mitjans informatius que, abans, durant i després de la invasió, va agafar els països europeus i americans a contrapeu. Una campanya de difamació contra Rwanda, el seu president i l’elit hutu va ser orquestrada d’una manera tan tristement grandiosa que, el país -que algunes setmanes abans de l’atac encara era vist com exemple de desenvolupament honest i cohabitació harmoniosa- va ser qualificat de règim dictatorial assassí. El catolicisme del president va ser talment subratllat en oposició als anticlericals liberals i socialistes que, aquests últims, van obligar el govern Martens a aturar tota ajuda militar a Rwanda. Rebutjant el règim de Habyarimana, Bèlgica va tirar per terra l’esperança d’un règim democràtic per als set milions de hutus. Els tres anys de guerra i el fet que els hutus es van sentir abandonats per Bèlgica van donar l’ocasió als fanàtics de cada banda d’emmetzinar fins a tal punt el clima polític, mitjançant atemptats, assassinats, violència verbal i la creació de milícies dels partits, que no hi hagué lloc per a una solució pacífica.

Un error històric

Els fets de les darreres setmanes, donen la raó a aquells que van mantenir sempre que Habyarimana era un home de pau, hostil per principi a tota mena de vessament de sang. S’ignora encara qui l’ha abatut. Dues hipòtesis són lògiques i acceptables: o bé l’atemptat va ser comès pels rebels del Front Patriòtic o bé un nucli de hutus fanàtics va eliminar el president per a poder passar a l’extermini de la minoria tutsi.

Després de l’error històric de 1990, les potències estrangeres van cometre un segon error, no menys dramàtic, en voler imposar a qualsevol preu els Acords d’Arusha. El president Habyarimana, el 1990, havia obert la porta a un pluripartidisme. El règim de Habyarimana tenia un punt feble que començava a pesar feixugament en l’estabilitat del terreny polític nacional. Era la regionalització que va ser introduïda sense vergonya, sobretot per membres dels clans bakigas (hutus del nord de Rwanda), en els anys 80. El mateix Habyarimana era un mukiga. En conseqüència, el partit unitari existent, el MRND, es va endurir d’ençà de la fundació d’altres partits fins a esdevenir un partit regional (del nord) que només podia comptar amb elements sortits de la vella estructura de poder.

El partit més gran (el Moviment Democràtic Ruandès o MDR) que comptava entre els seus membres sobretot amb molts partidaris del centre i sud del país, va proporcionar el primer ministre del govern de transició. Amb el Partit Social Demòcrata (PSD) i el Partit Liberal (PL), l’MDR va fer d’oposició contra el govern de Habyarimana. Tots els cops eren permesos i, d’ençà de l’inici de l’experiència democràtica, aquesta oposició va optar decididament per la pau amb el Front Patriòtic Ruandès (FPR). Més tard, es veurà que “la pau a qualsevol preu” era, per damunt de tot, un objectiu del qual n’esperaven que els duria a la fi del domini dels bakigas. Arusha era una arma contra el president del partit unitari. Puix que aquests acords d’Arusha eren l’obra de l’oposició i puix que es considerava que aquesta oposició tenia darrera seu la majoria democràtica de Rwanda, aquests Acords d’Arusha van rebre el suport incondicional de les potències estrangeres.

Resistència

Per al qui continuava prenent quotidianament el pols de la majoria hutu a tot el país, era clar que aquests acords anaven tan lluny que suposaven una ocupació pacífica de Rwanda per la minoria tutsi. La resistència va néixer d’antuvi en l’exèrcit ruandès, però entre els hutus de tots els partits també es van aixecar veus parlant de traïció. Amb els acords amb prou feines signats, tots els partits de l’oposició es van dividir en grups favorables o contraris als mateixos. Una minoria de l’oposició va continuar defensant-los, mentre que una majoria començava a adonar-se que havent-se centrat tant en Habyarimana, hom havia col·locat la majoria hutu en una posició impossible. La inexperiència política va fer que uns objectius imprevisibles duguessin  a arriscar la seguretat dels drets de la majoria hutu.

El caos de les darreres setmanes, precedint l’atemptat contra la vida del president, va ser conseqüència de l’oposició creixent contra aquests Acords d’Arusha. Cecs a la realitat ruandesa, així com a les aspiracions democràtiques i justificades de la majoria hutu, Bèlgica i altres potències estrangeres van continuar sostenint aquest “cavall de Troia”. Fanàtics de les dues bandes tenien via lliure per exterminar a qui volien, ja feia molt de temps: per als hutus l’exterminació de la minoria tutsi, i per als tutsis el domini total d’un país que consideren com ofert a ells per Imana (Déu).

A la Rwanda d’avui només hi ha perdedors. Si l’FPR, a la fi del segle XX, espera dominar Rwanda, hi comença una guerra de llarga durada, com a Burundi. És impensable que aquest país, després de trenta anys d’independència, torni a un estat d’apartheid com a Burundi, és a dir a una nova forma de feudalisme, més refinat. Els centenars de milers de refugiats en els camps, a les fronteres de Rwanda, no són uns esclaus i una lluita de resistència sorgirà d’aquesta massa. Si la majoria hutu aconsegueix, d’una manera democràtica, arribar una altra vegada al poder a Rwanda, estarà mancada de la creativitat i traça d’una elit social i intel.lectual. S’ha eliminat definitivament la via d’una integració social harmoniosa de les dues ètnies. Una responsabilitat aclaparadora recau sobre aquells que van prendre, el 1990, la iniciativa d’una guerra injustificada. A Rwanda només hi ha ruïnes i encara hi restaran molt de temps.

Bernard Heylen (1939-2004), germà de la caritat flamenc, missioner a l’Àfrica dels Grans Llacs on destacà com a director del Grup Escolar de Butare a Rwanda.