He de confessar que per a mi ha estat un xoc difícilment suportable el veure que els mitjans de comunicació poden dir qualsevol cosa i fer anar l’opinió cap on volen. En aquest cas, jo tenia personalment els mitjans per refer els fets, ja que coneixia Rwanda gràcies a una xarxa d’informació paral·lela. Però, com saber si no ens han explicat la mateixa mena de ximpleries a propòsit de l’Irak, el Líban, Afganistan, Algèria, els Balcans, etc, amb enviats especials i imatges en directe com a prova? Amb qui es pot confiar encara? Em sap molt greu, després del cop, per haver reaccionat tan tard.

Cal parlar de la televisió? De totes les martingales tan gruixudes fetes servir en alguns reportatges? De totes aquestes imatges presentant els malvats hutus massacradors de nens que, per fi, els fa fugir el bon soldat tutsi, modern Zorro dels tròpics? De tots aquests refugiats ensarronats per la propaganda governamental, que tornen radiants a casa seva, la pau finalment retrobada, sota la mirada tendra i vigilant d’un soldat de l’FPR ple de benvolença? Tots aquests muntatges semblen fins a tal punt d’artifici que s’hauria de ser ben ingenu per deixar-se enganyar. Per qui ens prenen? A qui fan el joc? Com pot ser que persones amb un mínim de deontologia o simplement de sentit crític, es puguin lliurar a miserables mascarades com aquestes en una situació tan tràgica?

És sorprenent que a la premsa s’hagi parlat d’etnisme o racisme a propòsit del règim de Habyarimana, mentre que es prenien com a segures les afirmacions de l’FPR segons les quals ell estava per sobre de tals oposicions, cosa que resulta grotesca. Si hi ha en el món un moviment que, en el fons del seu pensament i sensibilitat tingui una base “ètnica”, és ben bé aquest. Els que encara no se n’han adonat, no trigaran gaire a fer-ho. Però això, desgraciadament, serà massa tard i el mal estarà fet. Però aquest etnisme és molt diferent, per exemple, del que tenen els serbis de Karadzic, la realitat històrica i social dels quals és tota una altra. L’etnisme hutu, gairebé sempre, no ha sigut més que una reacció a l’etnisme tutsi, tant a Rwanda com a Burundi. Si a la societat ruandesa se l’hagués deixat evolucionar a poc a poc, tal com feia en els anys 80, s’hauria pogut esperar que en una o dues generacions aquest problema s’esfumés definitivament. Per set de poder i revenja, es van exasperar els antagonismes de manera que ara és més difícil que mai entreveure la més mínima possibilitat de conciliació i integració. Hi ha hagut massa odis i massa morts.

PIERRE ERNY, Rwanda 1994, Clés pour comprendre le calvaire d’un peuple, L’Harmattan, París 1994, pp. 220, 221 i 228.