El llibre de Charles Onana «Rwanda, la vérité sur l’Opération Turquoise» està ple d’informació inèdita. Això es reflecteix en el següent extracte [pàgs. 514-522], que mostra que França ha estat vilipendiada per ocultar el paper de les altres grans potències que van llançar operacions sospitoses en el mateix període eludint el Consell de Seguretat. Va haver-hi Operation Support Hope per part dels estatunidencs, Operation Gabriel per part del Regne Unit, Operation Scotch i Operation Passage per part dels canadencs i Interns Hope per part d’Israel. Quin era el propòsit d’aquestes missions? El llibre de Charles Onana respon aquesta pregunta.

Durant els darrers vint anys, part dels mitjans de comunicació francesos s’han centrat en França i en el seu presumpte suport als suposats “genocides”. Tot indica, doncs, que França va ser l’única gran potència implicada en els esdeveniments de Rwanda i que també va cometre els actes més horribles i censurables des del punt de vista del dret internacional humanitari. En realitat, França és l’espantall que serveix per ocultar la gran batalla geopolítica que va tenir lloc el 1994 i que va permetre als rebels tutsi de l’FPR prendre el poder a Kigali i envair el Zaire.

Alguns periodistes i membres d’organitzacions humanitàries presents sobre el terreny saben molt bé que destacar en exclusiva França i el seu suposat paper en el “genocidi” són poc creïbles. Però molt pocs s’atreveixen a dir amb precisió el que han vist o saben sobre les accions de les altres potències occidentals involucrades en aquests tràgics esdeveniments. Perquè consti, aquí hi ha una llista no exhaustiva d’ONG presents a Rwanda i el Zaire durant i després de l’Operació Turquesa: MSF, AICF, CICR, CARE, CARITAS, PMA, Malta, Farmacèutics sense fronteres.

Els membres d’aquestes organitzacions van poder observar, almenys en part, l’acció dels soldats de l’Operació Turquesa. També se’ls va informar de la presència de diversos països occidentals que gravitaven al voltant dels rebels de l’FPR, tant al Consell de Seguretat de l’ONU com a Rwanda, i que alguns d’aquests països van ajudar discreta o explícitament l’FPR a prendre el poder i consolidar-lo. Els més actius entre aquests països són principalment els Estats Units, Gran Bretanya, Nova Zelanda, Austràlia, Canadà i Israel. D’altres, com Espanya i Alemanya, també van cometre actes de menor importància, però les seves accions no van ser publicades als mitjans de comunicació.

Entre 1990 i 1994, diverses potències occidentals van intervenir en el cas ruandès, no només per raons estrictament “humanitàries”, sinó també per diverses raons relacionades de vegades amb la geopolítica, de vegades amb els minerals estratègics i rars del Zaire. Durant vint anys, aquests països no han aparegut en les controvèrsies sobre el suport polític, diplomàtic i militar als protagonistes ruandesos ni en les diverses acusacions sobre el “genocidi”. Tanmateix, no falten proves que posin en dubte el seu paper i la seva actuació a Rwanda.

L’obertura dels arxius del govern dels Estats Units el 2001 va permetre veure fins a quin punt el país estava involucrat en aquest conflicte, cosa que no va dur els investigadors que habitualment s’ocupen del conflicte ruandès a qualificar o revisar les seves posicions. Tanmateix, els documents desclassificats del Departament d’Estat i els dels arxius del president Clinton proporcionen informació i dades suficients perquè qualsevol investigador lliure i exigent pugui reexaminar els pilars del discurs oficial sobre l’acció de l’FPR o del govern ruandès, però també per revisar el paper de França i els soldats de l’Operació Turquesa en aquesta tragèdia.

Aquests documents obren una part poc coneguda del conflicte ruandès: el paper gairebé central però poc visible dels Estats Units durant les massacres. Examinant centenars d’informes i cables diplomàtics, així com diversos testimonis de diplomàtics i oficials estatunidencs, vam descobrir que l’administració Clinton va tenir un paper clau, encara més decisiu que el de França, en tot el curs de la crisi de Rwanda i especialment en el suport polític, diplomàtic i militar a l’FPR fins a la seva presa del poder i consolidació. Tanmateix, aquest aspecte segueix sent tabú, fins i tot en els cercles polítics francesos. L’informe de la missió parlamentària francesa sobre Rwanda va ser imprudent quan va afirmar, al mateix temps que reconeixia l’absència de “recursos naturals rars” a Rwanda, que no hi havia cap “conspiració” estatunidenca per suplantar la influència francesa a Rwanda”[1].[…]

No va ser fins al 2017, vint-i-tres anys després dels fets, que una periodista britànica, Helen Epstein, va publicar un article molt documentat al setmanari britànic The Guardian titulat “America ‘s secret role in the rwandan genocide”.

Òbviament, aquest article no va rebre cap cobertura a França, ja que els mitjans de comunicació francesos van continuar centrant-se en qüestionar els militars francesos, donant així la impressió que França era l’únic país occidental involucrat en aquests esdeveniments. El silenci acceptat i observat al voltant del paper dels Estats Units en la tragèdia de Rwanda també s’aplica a la Gran Bretanya, l’altre gran suport dels rebels tutsis el 1994. Als mitjans de comunicació, com a l’informe dels parlamentaris francesos, mai s’ha fet cap referència al paper que van exercir els britànics en el conflicte ruandès.

Només el 2004, deu anys després dels fets, dos autors britànics, Linda Melvern i Paul Williams, van decidir publicar un article sobre la política del govern conservador del primer ministre John Major pel que fa a Rwanda [2]. A França, com a la Gran Bretanya, la qüestió segueix sent tabú. Molt pocs investigadors s’atreviran a donar un cop d’ull a l’acció o política britànica a Rwanda. El 2007, Linda Melvern va reprendre els elements del seu primer article i el va completar assenyalant que el govern britànic estava molt al corrent del que succeiria a Rwanda el 1994. Assenyala que “a Gran Bretanya, on preval el secret en molts arxius del Govern, la qüestió de Rwanda ha seguit sent particularment sensible”[3].

Per què Rwanda ha de ser “sensible” si la Gran Bretanya ha exercit un paper inequívoc o ha seguit una política impecable?

Linda Melvern va més enllà. Segons ella, “hi ha un desig persistent d’ocultar la responsabilitat individual en el procés de presa de decisions sobre Rwanda. Hi ha el rumor que als arxius del Foreign and Commonwealth Office (FCO) de Whitehall s’han esborrat totes les proves documentals de Rwanda dels anys 1990-1994. També hi ha reticències a permetre la publicació de qualsevol telegrama diplomàtic intercanviat entre els responsables de la formulació de polítiques a Londres i la Missió Britànica de les Nacions Unides a Nova York. Alguns funcionaris britànics involucrats en aquest tema en aquest moment, continua, es resisteixen fins i tot a qualsevol discussió sobre Rwanda, una renúncia reforçada per la permanent incapacitat de la premsa i el Parlament per investigar aquest tema de la política exterior britànica[4]”.

El 2013, una altra dona britànica, Hazel Cameron, una activista apassionada per la història oficial del “genocidi” i pro-Kagame, va publicar un llibre sobre el costat ocult de la Gran Bretanya en el genocidi ruandès[5]. Va esmentar els cables diplomàtics intercanviats entre els líders del seu país i els líders ugandesos, els principals partidaris de Kagame i l’FPR, però també va esmentar les reunions, discussions i relacions entre aquests darrers i els líders britànics. També revela que als cercles diplomàtics britànics, l’assassinat del president Habyarimana va ser percebut o considerat com un acte políticament positiu[6]. Un ministre de govern britànic va arribar a dir que l’assassinat no va ser una commoció en absolut[7]. És curiós observar que la premsa o els activistes dels drets humans no van considerar necessari prestar més atenció a aquests informes i, més concretament, al paper de la Gran Bretanya en aquesta tragèdia.

Les nostres pròpies investigacions als arxius del Consell de Seguretat mostren que Gran Bretanya, igual que els Estats Units i fins i tot Nova Zelanda o la República Txeca, va dur a terme accions de principi a fi que van influir directament en la continuació de les massacres i en el resultat del conflicte armat, permetent en particular la victòria militar total de l’FPR sobre les forces governamentals. No esmentar o analitzar l’acció d’aquests països distorsiona completament la comprensió de la realitat.[…]

Durant l’Operació Turquesa, diverses altres operacions anomenades “humanitàries” van tenir lloc parcialment o totalment fora de les Nacions Unides. Recordem que hi ha els Estats Units (Operation Support Hope), la Gran Bretanya (Operation Gabriel), Canadà (Operation Scotch i Operació Passage) i Israel (Interns Hope). La majoria d’aquestes missions anomenades “humanitàries” no van ser decidides pel Consell de Seguretat de l’ONU com l’Operació Turquesa. Amb l’excepció del Canadà, es tracta exclusivament de missions unilaterals d’Estats, decidides i dutes a terme per aquests mateixos Estats sense cap consulta ni control de les Nacions Unides. L’Operació Support Hope liderada pels Estats Units és la més gran de totes. Cal recordar que abans de la seva implementació, els dirigents estatunidencs, sota George Bush pare, ja estaven compromesos en el suport als rebels tutsis a Uganda. Tanmateix, actuaran amb la màxima discreció, subcontractant pràcticament el govern ugandès per a l’externalització del seu suport militar a l’FPR[8].

L’administració Clinton ampliarà i enfortirà aquest suport fins al punt d’assumir la plena responsabilitat de l’acció militar de Paul Kagame, proporcionant tot l’assessorament necessari i fins i tot el reconeixement diplomàtic fins a la seva victòria militar final. Joyce Ellen Leader, oficial de reserva i encarregada de negocis de l’Ambaixada dels Estats Units a Rwanda, era l’enviada especial que Washington havia enviat a l’FPR/APR. Va organitzar reunions freqüents amb els seus líders, en particular amb Paul Kagame. Així, en un moment en què el president François Mitterrand es preparava per a llançar l’Operació Turquesa, els serveis d’intel·ligència francesos van descobrir que les relacions entre Washington i el líder militar de l’FPR/APR eren més que estretes. Aquesta realitat es confirma al periodista Jean Guisnel, especialista en assumptes militars: “Els francesos de la DGSE… havien tingut, per exemple, una certa satisfacció quan van interceptar els enllaços telefònics del líder tutsi Paul Kagame, durant la seva victoriosa conquesta de Rwanda a principis de l’estiu de 1994. El líder rebel havia estat equipat pels serveis secrets estatunidencs amb una maleta per a una connexió telefònica per satèl·lit Inmarsat, la qual no amagava cap misteri per als serveis secrets francesos. Quan els estatunidencs van comprendre que les comunicacions de Kagame eren “transparents”, li van proporcionar un equip més segur[9]. “

Notes

[1] Assemblée nationale, Rapport d’information sur les opérations militaires menées par la France, l’autre pays et I’ONU au Rwanda entre 1990 et 1994, p.378.
[2] MELVERN, L., WILLIAMS,P., African Affairs, 2004, p.1-22.
[3] MELVERN,L., The UK Governement and the 1994 Genocide in Rwanda, Genocide Studies and Prevention : An International Journal, Vol. 2, 2007, pp. 205-257.
[4] Idem
[5] CAMERON, H., Britain’s hidden role in the rwandan genocide : The cast’s paw, New York, Routledge, 2013, 146 p.
[6] Idem
[7] Ibidem
[8] MADSEN, W., Genocide and Covert Operations in Africa 1993-1999, New York, The Edwin Press, 1999, 540 p., pp. 125-126.
[9] GUISNEL, J., Guerres dans le cyberspace : Services secrets et Internet, Paris, La Découverte, 1995, 252 p.

Font: The Rwandan