El règim d’al-Qaida de la «Nova Síria» s’enfronta a la condemna internacional per les campanyes de neteja ètnica que han devastat Síria des del desembre del 2024. Sobreviurà Julani per a dur la regió a la guerra?
Darreres notícies des del sud de Síria, província de Suwayda
Des del 19 de juliol es manté un alto-el-foc tens al sud de Síria. Tanmateix, la província i la ciutat de Suwayda estan assetjades. El règim d’al-Qaida està racionant l’ajuda, els aliments i l’aigua a la població de Suwayda. L’electricitat gairebé no funciona i les centrals elèctriques han estat destruïdes deliberadament, juntament amb els dipòsits d’aigua. Els camions d’ajuda estan sent interceptats per la milícia Haiat Tahrir al-Xam (HTS) i els civils que hi viatgen estan sent executats, deixant els seus cossos descomposant-se a la vora de la carretera. He parlat amb fonts a Suwayda que m’han informat que la situació és greu: relativament tranquil·la, però en alerta constant per possibles incursions o atacs d’artilleria. El règim de Julani (Ahmed al-Xaraa) està restant importància a aquestes violacions per a evitar una major escalada que podria posar en perill la seva presidència.
Segons fonts locals, més de 36 pobles drusos de Suwayda han estat destruïts i incendiats durant el brutal assalt de Julani. Em vaig reunir amb drusos veneçolans que van ser evacuats de Suwayda per l’ambaixada al Líban. Van confirmar la destrucció total de poblets a l’oest i al nord de la ciutat de Suwayda. Olivars centenaris van ser cremats o arrencats i destruïts per la milícia HTS en aliança amb faccions tribals sirianes.
S’han comès greus atrocitats que han deixat una petjada irreparable en la comunitat drusa. El Centre Sirià de Drets Humans ha documentat 1677 morts de totes les parts a causa dels enfrontaments, les execucions sumàries i els bombardejos israelians. Tanmateix, els habitants de Suwayda atesten que el nombre de persones massacrades per l’HTS és molt més gran, incloent-hi nadons, nens i famílies senceres assassinades de la forma més bàrbara. També hi ha informes de violacions massives de dones joves i del segrest de nens i nenes per a convertir-los en «esclaus sexuals» dels terroristes de l’HTS. Una de les famílies druses que vaig conèixer al Líban em va explicar que els nens eren submergits en aigua bullent fins a morir i que a uns altres els tallaven el coll davant dels seus pares. Els nens eren retinguts a punta de pistola per a obligar els seus pares a lliurar or i diners a les forces de Julani. Aquestes històries no s’acabaran mentre Julani estigui en el poder.
La postura del xeic Hikmat al-Hijri, líder espiritual drus, va ser clara des del principi, oposant-se a l’autoritat de l’HTS a Damasc, mentre que el xeic Hammoud al-Hanawi i el xeic Yusuf al-Jarbou’ van demanar inicialment la negociació amb ells. Tanmateix, després dels recents esdeveniments, els tres líders espirituals drusos de Suwayda han emès declaracions en les quals rebutgen unànimement l’autoritat de Julani, marcant la seva primera posició unànime i declarant obertament i inequívoca que no tornaran a negociar amb Damasc.
En una declaració en vídeo, al-Hanawi va afirmar: «Hem estat afligits per una autoritat que no té honor, que ha vengut la pàtria i ha traït el seu poble abans de trair les seves fronteres. S’ha convertit en una espasa desembeinada sobre el coll d’innocents amb idees extremistes que permeten el vessament de sang».
Mentrestant, en una altra gravació, al-Jarbou ha descrit els esdeveniments com a «barbàrie sectària» que equivalia a «un intent de neteja ètnica sistemàtica», considerant-los «una veritable traïció a tot el poble sirià que despulla aquesta secta de tota legitimitat per a governar la nació».
Per descomptat, aquest atac bàrbar va ser dissenyat per a inclinar l’opinió pública drusa a favor de l’ocupació israeliana i les mostres de «protecció». En gran manera, ho ha aconseguit. A les xarxes socials han circulat vídeos en els quals es veu la bandera israeliana onejant a les places de Suwayda al costat de les banderes druses. Quan parlo amb amics de Suwayda que, històricament, han estat enemics d’Israel, em diuen que no hi ha alternativa, només la fam i una mort lenta sota el setge o la massacre.
Axios va informar més tard que Washington està intentant mediar entre Síria i Israel per a establir un corredor humanitari cap a Suwayda. El règim de la «Nova Síria» va transmetre a Washington la seva preocupació perquè el corredor s’utilitzi per al contraban d’armes. Això es va produir després de la negativa de Jordània a obrir el pas fronterer d’As-Sani amb As-Suwayda. Jordània també va impedir que l’ajuda israeliana travessés el seu territori, la qual cosa va obligar Israel a llançar subministraments des de l’aire (utilitzant, presumiblement, l’espai aeri jordà).
Cal entendre que HTS no té cap objecció a l’objectiu a llarg termini d’Israel d’ampliar el corredor terrestre –el Corredor de David– des d’Israel fins a Suwayda, passant per Daraa i Quneitra, al sud. Aquest guany territorial per a Israel constituirà el cap de pont de l’ambiciós projecte de corredor que connectarà amb les zones ocupades pels kurds a l’est del riu Eufrates, al nord.
Estan comptats els dies de Julani?
El 12 d’agost, el ministre d’Afers exteriors de Julani i cofundador d’al-Qaida a Síria, Asaad al-Shaibani, es va reunir amb el ministre d’Afers exteriors jordà, Ayman Safadi, a Amman. La cadena Syria TV, finançada per Qatar i una de les més ferotges defensores de Julani, va informar que la descentralització siriana va ser el tema principal de la reunió d’Amman. L’home de confiança de Trump a Síria i a la regió, Thomas Barrack, va assistir a la reunió amb aire ombrívol. La següent informació va ser facilitada a aquesta periodista per fonts fiables d’Amman:
“Durant la reunió d’Amman, al-Safadi li va dir a al-Shaibani: ‘Se t’acaba el temps, si no trobes aviat una manera de portar-te bé amb altres components sirians i aconseguir una solució política, correràs la mateixa sort que al-Àssad, ja sigui políticament o per la força’.
Al-Shaibani va intentar justificar el que està succeint: ‘Senyor ministre, som un Estat nounat i ens enfrontem a greus desafiaments, tothom està tractant de sabotejar-nos, estem fent tot el possible, però la nostra situació és molt difícil’.
La resposta de Safadi va ser: ‘Ningú es preocupa ja per vosaltres, Bin Salman us ha garantit Trump i us ha aconseguit una reunió amb ell, ara l’esteu avergonyint a ell i fins i tot a nosaltres. El nostre rei està disposat a fer costat a Síria amb tot el que pugui, però heu de prendre mesures sobre el terreny, la narrativa dels membres sense control que cometen violacions ja no serveix, cerqueu ajuda i trobeu una solució’.
Shaibani va respondre: ‘Demà vaig a Turquia amb el ministre de Defensa per a tractar aquest assumpte, demanarem ajuda a Turquia’.”
La severitat de l’advertiment a Julani i els seus sequaços es va veure agreujada per la declaració del Consell de Seguretat de l’ONU en la qual condemnava la violència liderada per HTS a Suwayda i, per primera vegada, afirmava la implementació d’una transició política a Síria a través de la Resolució 2254.
Shaibani es va afanyar a viatjar a Turquia l’endemà de la reunió d’Amman per a consultar amb els patrocinadors de l’HTS. La resposta d’Ankara no es va fer esperar. Shaibani es va reunir amb el ministre d’Afers exteriors turc, Hakan Fidan. També hi van ser presents Murhaf Abu Qasra, ministre de Defensa d’al-Qaida, i Hussein Salama, cap d’Intel·ligència General a Damasc. Ankara es va comprometre a un «acord de cooperació militar» amb el règim de Julani. Segons una font del Ministeri de Defensa turc citada per Reuters, «el memoràndum té per objecte coordinar i planificar la cooperació en matèria de formació militar, donar suport consultiu, intercanviar informació i coneixements especialitzats i garantir l’adquisició d’equip militar, sistemes d’armes, material logístic i serveis connexos».
Julani va llançar la seva pròpia ofensiva de «encant», probablement assessorat pels agents vinculats a l’MI6 a Damasc. Es va reunir amb el patriarca ortodox grec Joan X Yazigi al Palau del Poble, a Damasc. La reunió va proporcionar a Julani una imatge «inclusiva», però molts a les xarxes socials van assenyalar els petits detalls dels arquebisbes «desapareguts» el 2013. «Ahmed al-Xaraa, àlies Julani, cap del règim terrorista sirià, és responsable del segrest dels dos arquebisbes ortodoxos d’Alep: Mor Gregorius Yohanna Ibrahim i Paul Yazigi». Julani mai ha abordat aquesta qüestió ni ha estat pressionat per a proporcionar informació sobre els arquebisbes.
Julani també està presumint davant figures destacades a Idlib que els líders kurds han proclamat la seva disposició a seguir endavant amb un acord el març per a posar les seves zones sota l’autoritat de l’Estat. Queda per veure si això és cert o no, però Julani està tractant clarament de recuperar la seva reputació tacada pel vessament de sang a Síria des que va arribar al poder. A la mateixa reunió d’Idlib, Julani va intentar altre cop presentar els drusos com a «cercadors de la protecció israeliana i la partició de Síria», esborrant el fet que ell mateix va donar l’ordre a les milícies de l’HTS i a les tribus de massacrar els drusos i, ara, de matar-los de fam per a sotmetre’ls.
Està Turquia protegint Julani d’Israel o de les seves pròpies forces takfiris? Julani no té més remei que acceptar el «corredor humanitari» a Suwayda. Turquia tampoc té una altra opció. Si Julani s’oposa al corredor recolzat per Israel, haurà d’oferir una solució viable des de Damasc fins a Suwayda, la qual cosa desencadenarà la fúria de les faccions tribals a les quals ha emprat per a massacrar els drusos.
Ankara sap molt bé que les opcions militars a Síria són limitades. Els seus anteriors intents d’avançar militarment cap al centre de Síria es van trobar amb el bombardeig israelià. Israel no permetrà que cap arma pesant o avançada arribi a Julani. Turquia no s’atrevirà a desafiar Tel Aviv o Washington per la seva política a Síria. El màxim que pot esperar Julani són armes lleugeres per a la lluita terrestre o suport en matèria d’intel·ligència, que ja tenia. Això només mantindrà callats els seus detractors més extremistes a curt termini.
L’aprofitament de les forces tribals pot convertir-se en la nèmesis de Julani
Hem entrat detalladament sobre l’acord de seguretat entre Israel i Damasc que es va discutir a la reunió de Bakú el juliol. Ara examinarem la relació històrica de Julani amb les tribus i la seva relació amb l’ISIS i el Front al-Nusra o al- Qaida a Síria, fundat per Julani i els seus associats, que ara controlen Damasc.
El Front al-Nusra o Jabhat al-Nusra (JAN) va aparèixer per primera vegada en una regió tribal. La ciutat d’Al Shahil, a l’est de Deir Ezzor, tenia una majoria de membres de la tribu Al Aqidat. Aquest va ser el primer punt de suport del JAN a Síria. Molts dels joves se n’havien anat a l’Iraq després de la invasió estatunidenca del 2003. S’havien unit a grups takfiris a l’Iraq i després van formar la milícia del JAN a Síria. Alguns van ser ascendits a líders a les files del JAN.
Els vincles de Julani amb les tribus es van desenvolupar després de la creació del JAN i la captura de Raqqa el 2013 per una coalició de grups armats takfiris. Fins i tot llavors, el JAN era la força dominant que controlava Raqqa, fins que van sorgir disputes entre Abu Bakr al-Baghdadi (Estat Islàmic de l’Iraq) i Julani. Es van desfermar batalles ferotges entre l’ISIS, les altres faccions que controlaven Raqqa i les restes de l’Exèrcit Àrab Sirià. Aquestes batalles van acabar a la fi de 2014, amb l’ISIS prenent el control total de la província i convertint-la en la capital del seu califat a Síria.
Una de les principals raons de la derrota del JAN va ser la deserció de molts combatents, que es van passar a les files de l’ISIS. El JAN va perdre grans extensions de territori a les mans de l’ISIS durant aquest període, ja que els desertors es van girar contra els seus antics aliats. En un sol dia, l’ISIS va executar 100 membres del JAN i Ahrar al-Sham, aquest darrer un aliat clau del JAN. Julani es va retirar a Idlib, on es llepava les seves ferides, reorganitzava les seves forces i s’infiltrava a les faccions que controlaven la zona, abans de lluitar gradualment contra elles i sotmetre-les fins a obtenir el control total del nord-oest de Síria, amb el suport de Washington, que es va assegurar l’assassinat dels seus oponents a Idlib.
Amb el temps, el JAN va cercar estrènyer els seus llaços estratègics amb les tribus de la regió. Julani va reconèixer que eren un recurs humà potencial que necessitava per a la seva futura campanya per a derrocar al lideratge i les forces armades sirianes. Va haver-hi una figura clau que va tenir un èxit significatiu en el reclutament i la forja de sòlides aliances amb els líders tribals: Abu Mariya al-Qahtani, de la tribu al-Jubur, que s’estén des de l’Iraq i Síria fins al Golf.
Maysar Ali Musa Abdullah al-Juburi (1 de juny de 1976 – 4 d’abril de 2024), més conegut com a Abu Mariya al-Qahtani, o al-Harari, pel seu lloc de naixement, el poblet de Harara a l’Iraq, va ser l’artífex de les relacions tribals de Julani i el seu confident. Era considerat per molts el segon en el comandament del JAN a causa de la seva influència.
Va ser enviat a Síria amb Julani el 2011 per l’Estat Islàmic de l’Iraq i es va convertir en membre del Consell de la Shura del JAN. Tanmateix, va ser un dels crítics més ferotges d’al-Baghdadi i un dels defensors més acèrrims de la separació de Julani, no només d’al-Baghdadi, sinó també, finalment, d’al- Qaida i del mateix JAN. Al-Qahtani es va convertir en l’emir de la regió oriental, que comprenia els reclutes tribals que li van jurar lleialtat. En aquest moment, Julani el va nomenar màxima autoritat religiosa del JAN. Després de la derrota del JAN a les mans de l’ISIS, Julani el va enviar a Daraa per a intentar establir una facció del JAN al sud, després del col·lapse del JAN a Deir Ezzor i Raqqa.
Al-Qahtani va aconseguir un cert èxit en la creació d’una zona d’influència al sud de Daraa (al sud de Damasc) desplegant membres de tribus locals, però a llarg termini no la va poder mantenir. Es va enfrontar a contínues batalles amb l’ISIS, que també tenia presència a la zona pròxima al Golan ocupat pels sionistes. També va tenir ferotges enfrontaments amb l’Exèrcit Àrab Sirià. Finalment, al-Qahtani i el seu cercle més pròxim van fugir a Idlib per a continuar el seu treball al costat de Julani.
Com tots els senyors de la guerra mafiosos, Julani sabia que al-Qahtani acabaria suposant una amenaça per al seu lideratge. Julani el necessitava per a reclutar i consolidar les relacions amb les tribus, per la qual cosa, tàcticament, li va atorgar poder dins del JAN, convertint-lo en el cap de seguretat exterior encarregat de la coordinació amb les agències d’intel·ligència internacionals.
Quan la influència d’al-Qahtani va sobrepassar els límits que Julani havia establert, aquest va llançar una campanya de propaganda contra ell. El 14 d’agost del 2023, l’aparell de seguretat de l’HTS (abans JAN), rebatejat, va detenir al-Qahtani acusat de coordinar-se amb la coalició internacional. Pel que sembla, s’havia capturat una cèl·lula que va identificar al-Qahtani. La ironia era que hauria estat impossible que al-Qahtani es comuniqués amb algú sense el coneixement de Julani. Suposadament, també era el seu treball comunicar-se amb entitats estrangeres en nom de Julani. El seu enemic més acèrrim dins de l’HTS era el destacat comandant Abu Ahmad Hudoud, ara conegut com Anas Khattab, ministre de l’Interior de Julani. Ell va ser el cervell darrere la detenció d’al-Qahtani i el seu posterior assassinat el 5 d’abril del 2024, a la seva casa d’hostes a Sarmada, al nord d’Idlib.
Julani va aconseguir salvar la seva reputació persuadint les tribus lleials a al-Qahtani perquè continuessin el «gihad» sota la bandera del JAN/HTS. Va reforçar la seva autoritat sobre ells executant tres persones acusades de conspirar per a matar al-Qahtani.
Anteriorment, Julani havia utilitzat les tribus contra l’Exèrcit Àrab Sirià i els kurds al nord de Síria, intentant trencar la regió oriental de l’Eufrates, amb el suport de Turquia. Però aquests esforços van fracassar a causa de la intervenció aèria russa, d’una banda, i la decidida defensa tant de l’exèrcit sirià com dels kurds, per una altra. Un analista militar sirià em va dir:
“Així doncs, el que va passar a Suwayda va ser essencialment un experiment repetit, almenys des del punt de vista militar. Aquesta vegada, tanmateix, l’ofensiva va ser a major escala i, per tant, les pèrdues van ser més grans, tant a nivell popular com polític i operatiu. La resistència dels drusos de Suwayda davant els brutals atacs, combinada amb la intervenció aèria israeliana, va infligir una clara derrota i grans pèrdues a les forces atacants.”
Com ha afectat aquesta traïció a les relacions de Julani amb les tribus el 2025?
El fracàs estratègic de l’operació militar liderada per les tribus a Suwayda i la possible reacció violenta han suposat un cop dur per a Julani i per a l’aliança turca amb l’HTS. Israel és l’únic actor regional que s’ha beneficiat de les operacions en col·laboració amb Washington. Les tribus han perdut la ja precària confiança que tenien en Julani. S’estima que només 50.000 combatents van participar en els atacs contra Suwayda, dels 150.000 que suposadament es van mobilitzar. Això planteja dubtes sobre l’abast del suport amb el qual compta Julani sobre el terreny. Sense el material militar destruït per Israel immediatament després del cop del desembre del 2024, Julani va ser incapaç de fer costat a les tribus amb prou logística i artilleria pesant.
L’experiment va fracassar militarment i política, tant a nivell nacional com internacional. La base de suport de Julani està disminuint fins i tot entre els partidaris sunnites més devots. Julani va arribar al poder gràcies a la propaganda dels mitjans de comunicació saudites i de Qatar, que van difondre la narrativa de la «victimització sunnita» durant els 14 anys de guerra per a canviar el règim. Mitjans de comunicació com Al-Arabiya i Al-Jazeera (els articles han estat eliminats, però s’han rastrejat a través d’un arxiu web) i activistes entrenats a les xarxes socials van saturar el discurs amb afirmacions que l’Exèrcit Àrab Sirià i els seus aliats estaven «exterminant» la població sunnita siriana. La realitat és que la Resistència s’oposava a les hordes de la Germandat Musulmana i els takfiris, equipades, patrocinades i armades per l’aliança occidental. Julani va intentar replicar aquestes narratives contra els alauites, que estaven sent objecte d’una neteja ètnica a la costa per part de l’HTS, i contra els drusos, presentant les tribus i els beduïns com a víctimes dels atacs drusos, la qual cosa suposa una inversió total de la realitat.
La majoria dels sunnites sirians sabien que aquesta narrativa era falsa. L’Exèrcit Àrab Sirià era una institució majoritàriament sunnita. La classe empresarial que va romandre lleial a Síria era sunnita. La gran majoria dels caps de seguretat, intel·ligència i militars eren sunnites. Les afirmacions eren ridícules, però van calar entre la població occidental, ignorant de les complexitats de la societat siriana. Després de les massacres a la costa i al sud, els sunnites sirians es van allunyar de Julani amb repugnància. Aquesta divisió sectària i la persecució de les minories sempre han estat rebutjades per la societat siriana, diversa i inclusiva. També existeix una preocupació molt real que els sunnites sirians puguin veure’s tacats amb la reputació takfiri a nivell nacional i internacional si se’ls considera còmplices dels crims comesos des del cop.
Fins i tot els partidaris més acèrrims de Julani, com l’empresari sunnita d’Idlib Ghassan Aboud, han condemnat les campanyes bàrbares contra les minories sirianes. Osama Othman és el director executiu de la fraudulenta Caesar Files for Justice Organization, que va ser el principal impulsor de la redacció de la Llei Trump Caesar Sanctions. Othman va criticar les detencions arbitràries dutes a terme per les autoritats de Julani contra ciutadans sirians i el seu assassinat sota tortura. Aquesta oposició vocal entre antics aliats suggereix que en el futur podria presentar-se una causa contra Julani per a justificar la seva destitució.
Els sunnites sirians també temen ser blanc d’atacs una vegada que les campanyes contra les minories comencin a remetre. Un grup d’aquestes tribus va atacar una seguda pacífica davant de l’Assemblea Popular Siriana, en la qual els manifestants exigien la fi dels combats i el vessament de sang i demanaven la reconciliació i el diàleg entre els sirians. La gent tem parlar públicament de la seva oposició a Julani i a les faccions tribals que ara inunden la societat damascena, però a porta tancada el ressentiment és cada vegada més gran. A la foto de baix es pot veure una concentració de membres de les tribus a Qassaa, Damasc, una zona predominantment cristiana de la ciutat vella.
El que ha passat a Suwayda ha desencadenat una sèrie de condemnes per part dels mitjans de comunicació occidentals tradicionals, com Reuters i la BBC, que anteriorment havien celebrat la presidència de Julani. L’opinió pública a l’estranger s’està girant en contra de Julani més enllà d’un punt d’inflexió acceptable, i els seus partidaris a Washington, Londres i la UE saben que no el poden mantenir a flotació gaire més temps.
Una avaluació preparada pel Departament de Defensa dels Estats Units per als membres del Congrés afirma que el «Nou Exèrcit Sirià», afiliat al lideratge de Julani, manca d’una estructura militar regular coherent. En el seu lloc, es basa en una aliança fràgil i fragmentada que inclou líders de «Haiat Tahrir al-Xam» o JAN i altres faccions extremistes, inclòs l’ISIS. L’informe diu: «A més, el Govern té un control deficient sobre les forces subordinades al nou Ministeri de Defensa, incloses les responsables de les atrocitats comeses contra els alauites a les zones costaneres occidentals de Síria el març».
Grups que Washington continua classificant com a terroristes, com Hurras Al Din, han recuperat un protagonisme notable a Damasc i estan configurant les polítiques del règim de Julani. Això malgrat la seva anterior enemistat amb HTS i l’assassinat dels seus líders a Idlib per part de Washington.
L’informe també subratlla l’aliança del Pentàgon amb els elements kurds i de l’antic Exèrcit Lliure de Síria sota el ja familiar pretext de la «lluita contra l’ISIS».
Després va venir l’informe de la Comissió de Recerca de les Nacions Unides, que, tot i que va adoptar un to moderat envers l’autoritat de Julani, va continuar responsabilitzant-lo de no haver exigit comptes als autors de les matances. L’informe també va refutar la feble narrativa de l’HTS que van ser les anomenades restes del règim les que van iniciar els atacs contra les seves forces, la qual cosa va donar lloc a les recriminacions contra les minories alauites. Va confirmar les violacions en curs, malgrat les afirmacions de Julani que les seves «forces de seguretat» estaven intervenint per a evitar més vessament de sang. El resultat: un estat de greu inseguretat arreu del país i un règim fora de control de les faccions takfiris que ara estan desplaçant i massacrant els sirians de nord a sud.
Com a resultat d’aquest tsunami de mala premsa, fins i tot Ankara haurà de reconsiderar la seva política cap a Síria per a incloure un canvi de règim o la descentralització i partició del territori sirià. L’Aràbia Saudita, com s’ha comentat anteriorment, està tractant d’assegurar-se una participació en les inversions futures de Síria en cas que Julani sigui derrocat. El propi Julani ha estat suposadament desviant riquesa de Síria a Turquia i Xipre, potser en preparació per a un canvi en la política de Washington cap a ell. Recordin que es va assenyalar que Barrack no estava content a Amman.
Un amic de Síria em va dir que les polítiques sectàries de Julani estan afectant profundament el país (totes les fonts són anònimes per a evitar recriminacions. Totes les xarxes socials i els serveis de missatgeria són controlats per les forces de seguretat de Julani):
“El govern de l’HTS ha imposat una nova realitat a Síria que no pot revertir-se ni desfer-se. La tradició de coexistència pacífica entre comunitats per la qual Síria era coneguda des de feia molt de temps s’ha esfondrat, substituïda per la por a l’altre i la manca de confiança entre els components de la societat. Les minories ja no poden confiar en la majoria sunnita. Alguns sunnites fan costat a l’HTS, uns altres són indiferents i altres romanen en silenci per por. La incitació sectària ha aconseguit el seu punt àlgid i ningú se n’ha lliurat, ni tan sols els sunnites moderats.
A la pràctica, els primers passos cap a la divisió ja han començat amb les demandes de descentralització, que molt probablement donaran lloc a un govern federal o a una clara partició geogràfica. El problema és que la majoria dels sirians viuen en un estat de negació, com hipnotitzats, incapaços de comprendre la magnitud del pla, negant-se a creure que s’està duent a terme i sense aconseguir formar un consens nacional que s’aixequi contra els crims de l’autoritat de facto a Damasc. Aquest entorn no només és un terreny fèrtil per al ressorgiment de l’ISIS, sinó que també pot donar lloc a noves organitzacions terroristes que podrien aparèixer aviat en escena.”
Ressorgiment de l’ISIS a Síria, l’Iraq i més enllà?
Potser la pregunta més important, a Síria i a la regió, és: on és l’ISIS?
Seguint la trajectòria de l’ISIS, és possible comprendre millor que l’amenaça resideix principalment en la ideologia que governa els diversos grups takfiris i wahhabites que actuen com a proxys occidentals. La ideologia no és nova, ni és producte d’al-Qaida o els talibans a l’Afganistan. Es remunta a segles enrere. A l’Afganistan, Washington va decidir explotar-la contra la Unió Soviètica. A l’Iraq, l’aliança estatunidenca la va utilitzar de nou com a «amenaça per a la seguretat» per a justificar l’ocupació militar estatunidenca després del 2003. A Síria, la difusió de la ideologia va ser assegurada per Abu Bakr al-Baghdadi i després per Julani. És la ideologia el que cal témer, no l’última marca de terroristes.
Aquesta ideologia impregna totes les branques del terrorisme proxy, des de l’ISIS fins al-Qaida, passant pel JAN i, ara, l’HTS. Compta amb agents de divulgació en gairebé tots els països occidentals, on la radicalització ha estat una política impulsada per l’Aràbia Saudita a les mesquites locals, amb «takfiris» del Regne Unit i la UE que es dirigeixen a Síria per a unir-se als seus germans ideològics. En algun moment, aquestes cèl·lules takfiris «gladio» esclataran a Occident, igual que se’ls ha permès florir a la regió de l’Àsia Occidental i més enllà.
L’ISIS s’havia apoderat de vastes zones del desert sirià després del cop d’estat del desembre del 2024. Van aprofitar la retirada de l’Exèrcit Àrab Sirià de tots els llocs de control. El més cridaner és que l’ISIS no va llançar atacs a gran escala ni va declarar el control de zones clau de Síria. Van preferir estendre als seus combatents per tota Síria, aprofitant el caos i el buit deixat per l’arribada de Julani a Damasc. Potser s’adhereixen al document estratègic de guerra de la Rand que advoca per tàctiques de «eixam»: «L’eixam és una tàctica militar en la qual moltes unitats petites, sovint autònomes, convergeixen en un objectiu per a aclaparar les seves defenses, crear confusió i aconseguir un efecte coordinat a través d’una acció descentralitzada i coordinada en lloc d’un únic assalt a gran escala».
L’ISIS ha emès algunes declaracions en les quals acusa Julani de trair «dos juraments de lleialtat»: a al-Baghdadi i a Ayman al-Zawahiri. Fins a la data, l’ISIS no ha dut a terme cap operació militar o de seguretat significativa, la qual cosa podria indicar una pèrdua de recursos financers i de capacitat militar. S’ha vist a combatents de l’ISIS al costat de faccions de l’HTS durant les campanyes de neteja ètnica, i milicians de l’HTS llueixen amb orgull insígnies de l’ISIS.
A hores d’ara, és indiscutible que l’aliança entre els Estats Units i el Regne Unit va crear al-Qaida, l’ISIS i el JAN, així com tots els altres grups derivats. Aquests grups serveixen els interessos neoconservadors a l’Àsia Occidental. Tanmateix, com va dir l’expresident sirià al-Àssad: «Lluitar contra els terroristes és com un videojoc. Pots destruir el teu enemic al videojoc, però el videojoc generarà i regenerarà milers d’enemics» i, cosa que és més important, el 2013: «No és possible ficar-se el terrorisme a la butxaca i utilitzar-lo com una carta, perquè és com un escorpí que no dubtarà a picar-te a la primera oportunitat».
La CIA o l’MI6 poden tallar el suport logístic i financer a aquests grups, però una ideologia mai pot ser erradicada, de fet es propaga. El projecte takfiri continua sent necessari perquè els Estats Units aconsegueixin els seus objectius de política exterior a l’Àsia Occidental. Per això existeix una reserva humana d’elements de l’ISIS en presons i camps controlats pels kurds, finançats pels britànics, al nord-est de Síria.
Actualment és impossible conèixer el nombre exacte de membres de l’ISIS dins de Síria, ja que molts han passat temporalment a la clandestinitat. És l’hidra del món terrorista proxy. Si li talles un cap, n’hi creixen dos més. Les poblacions occidentals han de preguntar-se: «Què passarà quan hagin complert la seva missió? Es giraran aquests elements contra els qui els donen menjar?». La resposta probable és que sí. Se’ls pot contenir? No.
És un fet reconegut en aquesta regió que els membres de l’ISIS que es van escapar a Europa i més enllà van canviar dràsticament la seva aparença i es van refugiar en societats que desaproven. Amb el temps, rebran ordres de l’emir de la seva secta o grup i es desfermarà el caos més enllà de les fronteres de l’Àsia Occidental. Un altre analista de la regió em va enviar aquest missatge:
“Aquest comportament es coneix com a Tamkeen en àrab (apoderament), una fàtua jurisprudencial molt coneguda a l’islam polític, feta servir sobretot pels Germans Musulmans. Hem d’entendre que el concepte de tamkeen és extremadament perillós. Els grups extremistes l’utilitzen per a infiltrar-se a les societats, difondre la seva ideologia i després dominar-les i imposar la xaria. Els europeus, en particular, han de ser extremadament cautelosos.
Un exemple clar és el TikToker sirià Khaled Suleiman, conegut com a ‘Abu Tlaq’, que porta anys vivint als Països Baixos i té arrels tribals a Raqqa. Va aparèixer en un vídeo de Sweida portant un llançagranades i amenaçant els drusos. N’hi ha centenars, si no milers, a Europa que comparteixen la mateixa ideologia extremista i s’han convertit en un perill per a les societats europees i britàniques. S’han infiltrat silenciosament a les societats europees sota l’aparença de refugiats oprimits que fugen de les ‘bombes de barril‘ d’al-Àssad. En veure les fotos d’Abu Tlaq, s’aprecia com va adoptar la vestimenta i l’estil de vida occidentals, però quan va arribar el moment, ho va abandonar tot i es va unir a grups extremistes.”
Els europeus i els seus homòlegs britànics són «infidels» segons la ideologia de l’ISIS. Per tant, el robatori, la matança i l’expansió del califat estan permesos segons la seva versió distorsionada de l’islam. Aquesta és l’essència del concepte tamkeen. L’analista va afegir:
“Els primers juristes islàmics utilitzaven el terme tamkeen en el seu sentit general: ‘facilitació i capacitat d’actuar’. Però els grups extremistes el van redefinir en el que s’anomena ‘jurisprudència de la feblesa i l’apoderament‘, dividint-lo en dues etapes: l’etapa de la feblesa, que consisteix a ocultar la crida i treballar en secret, i l’etapa de l’apoderament, que consisteix en prendre el control d’un territori o una societat i imposar la llei xaria per la força.
La teorització moderna del tamkeen va començar amb Sayyid Qutb i Abul A‘la Maududi en termes de la idea general d’un procés per etapes per a establir un Estat islàmic. Es troben entre els ideòlegs més importants dels Germans Musulmans i el takfirisme. Però la versió adoptada pels anomenats grups ‘gihadistes’ va ser formulada posteriorment per pensadors com Abdullah Azzam, Ayman al-Zawahiri i Abu Musab al-Suri, líders d’al-Qaida, que va culminar en les formulacions del ‘Estat Islàmic’ (ISIS), que al seu torn va sorgir de la doctrina de la Germandat Musulmana. Qualsevol que pensi que hi ha una diferència entre ells, independentment dels noms, està equivocat.”
Fins ara, l’ISIS ha participat obertament en les massacres a la costa i al sud de Síria, i hem vist l’aparició d’Ansar al-Sunna, vinculat a l’ISIS, que va reivindicar l’atemptat suïcida contra l’església de Sant Elies a Damasc. L’HTS ha rebut el poder a Síria de mans dels Estats Units, el Regne Unit, Turquia, Israel i els Estats àrabs del Golf, al mateix temps que defensa una ideologia takfiri radical i una política nacional sectària que els alienarà tots excepte els musulmans sunnites més extremistes o la classe empresarial corrupta que creu que fer negocis amb el diable és la millor opció disponible.
És segur que l’ISIS resultarà atractiu per als membres de l’HTS que se senten traïts pel gir de Julani cap a Israel i Occident, allunyant-se del concepte d’una Síria convertida en un califat islamista. Al mateix temps, l’HTS intentarà incentivar als membres dispersos de l’ISIS perquè s’uneixin a les files de la milícia de Julani en la guerra contra els seus oponents a Síria i a la regió, explotant la ideologia sectària extrema de l’ISIS per a atacar les faccions de la Resistència o les minories al Líban i l’Iraq.
Amb una guerra regional apuntant en l’horitzó, mantindrà l’aliança sionista liderada pels Estats Units a Julani en el poder per a aprofitar els elements takfiris contra les forces de la resistència regional? O serà Julani expulsat en favor d’una coalició de transició alternativa recolzada pels Estats Units i Israel i centrada en el compliment de la Resolució 2254 del Consell de Seguretat de l’ONU? Les forces de Julani s’han estat acumulant a la frontera amb l’est del Líban durant els darrers dies, portant artilleria pesant i vehicles blindats a la zona. Existeix la possibilitat que es produeixin atacs simultanis contra el Líban des d’Israel al sud i des de la milícia de Julani a l’est i al nord.
Les cèl·lules de l’ISIS es podrien activar a l’Iraq contra les faccions de la Resistència i fins i tot fins a les fronteres amb l’Iran a través de l’Azerbaidjan (el corredor de Zangezur). Encara no coneixem la trajectòria exacta de l’escalada, però sí que sabem que s’acosta i que el paper de Julani està assegurat durant aquestes batalles, així que orquestrarà una acceleració (poc probable) per a mantenir-se en el poder? O potser una acceleració del projecte del Gran Israel per part del bloc sionista garantirà que Julani romangui en el seu lloc fins que Israel tingui el domini total de la regió, la qual cosa encara no està assegurada mentre existeixi la Resistència i desafiï l’hegemonia sionista?
Font: Vanessa Beeley
Foto: Abu Mohammad al-Julani el 2019
La llarga història dels Estats Units amb els aliats gihadistes (Glenn Diesen, 24.08.2025)