En l’àmbit pur i dur del nacionalisme espanyolista n’hi ha prou amb un sol argument per negar a Catalunya qualsevol dret d’autodeterminació: Catalunya és i serà sempre Espanya. Argument del que se segueix una conseqüència inqüestionable: segons la sacrosanta Constitució, la sobirania i el dret a decidir sobre una qüestió tan sagrada com aquesta resideix en el conjunt de la societat espanyola. En realitat no interessa en absolut qualsevol anàlisi històrica sobre l’encaix de Catalunya en el conjunt d’Espanya. Només interessa el present. Un present regit per la submissió de les minories a les majories. Submissió a la qual anomenen democràcia.

Es tracta de tota una argumentació tan basta que perd per això gran part de la seva autoritat. Però hi ha una altra important i freqüent argumentació, aparentment menys poderosa, a favor d’aquesta submissió. No obstant això, és precisament la seva subtilesa la que li confereix eficàcia. Es tracta d’aquesta: encara no s’ha aconseguit una majoria independentista i sense ella no es pot donar un pas tan transcendent com el de la “ruptura” d’Espanya. És una tesi argumental tan objectiva i certa pel que sembla, que fins i tot amb freqüència se sent en boca de persones que es mouen a l’interior mateix de l’àmbit independentista. Per aquest motiu seria important contrastar-la mínimament.

Avanço ja la meva resposta a la qüestió que dóna títol a aquest article: si ens atenim a mètodes i criteris objectius i científics, l’única cosa que sembla que és possible afirmar és que segurament no ha existit fins ara una majoria absoluta disposada a aconseguir la independència per un camí tan conflictiu i traumàtic com el que està imposant l’Estat i amb els sacrificis personals, familiars i socials que acompanyaran tant d’enfrontament. Però no només és lícit sinó que cal preguntar-se: sense aquest terrible xantatge per part de l’Estat, és a dir, si aquest donés totes les garanties que després d’un referèndum pactat es respectaria la voluntat majoritària de la societat catalana i es podria accedir a la independència sense tants sacrificis i traumes, ¿segur que no apareixeria una majoria absoluta independentista?

Em sembla que és molt demanar que el 100% d’aquells catalans que s’inclinarien per la independència, i fins i tot el 100% d’aquells que l’1-O van votar per la independència, estiguin disposats a grans i perllongats sacrificis fins aconseguir-la. I això ho saben molt bé tots aquells que constitueixen el nucli dur del poder espanyolista i les seves clavegueres, els qui mai permetran un referèndum d’autodeterminació lliure, pactat, vinculant i sense joc brut. Per tant ens trobem davant d’un repugnant xantatge i davant d’una sibil·lina farsa transvestida de nobles principis i ideals.

Hi ha, però, alguns indicis que en una situació normalitzada podria existir una majoria independentista o que, d’una manera més probable encara, aquesta es podria anar donant paulatinament: la tendència en el vot de la joventut, cada vegada més informada i formada; la majoria aclaparadora que desitja un referèndum; etc. Existeixen també indicis per via negativa, com els resultats de l’últim sondeig del CEO. En el cas que l’independentisme hagués baixat efectivament 8 punts fins a quedar-se en el 40,8%, tal baixada estaria sobretot reflectint, al meu entendre, el desfasament entre el nombre dels qui desitgen la independència a qualsevol preu i el d’aquells independentistes que, per ara, no estan disposats a suportar un procés tan traumàtic.