Malgrat totes les aparences, des del meu punt de vista el procés català segueix per ara avançant. La prova més evident de tal avanç és que les coses estan cada vegada més clares: això s’assembla cada vegada més a una tutela colonial. I si s’ha arribat a desvelar el fanatisme i els interessos crematístics que en realitat hi ha darrere de tantes i tan nobles proclames sobre la sacrosanta unitat pàtria, és gràcies a les valentes decisions unilaterals que en el seu moment es van prendre, no a la prudència ni al “realisme”.

Fa uns dies, des de Brussel·les, Clara Ponsatí s’acostava molt a aquesta definició que acabo de fer, la de “tutela colonial”, en dir que les alternatives són “formar un govern tutelat en una comunitat autònoma sota vigilància” o “noves eleccions”. I aclaria que ella preferia anar a unes noves eleccions abans que “simplement demanar perdó i no saltar-se cap imposició arbitrària del Tribunal Constitucional per poder tornar als despatxos i tenir alts càrrecs, xofers i escortes”. La qual cosa –afirma– “seria molt mala opció”.

Dic que això declarat per ella simplement “s’acostava” al dilema que he plantejat, perquè dubto molt que, amb tot el que ha succeït, amb tota la supèrbia, mentida i barbàrie patida per milions de catalans independentistes, siguin molts centenars de milers d’ells els qui suportin ara un escenari semblant a l’autonòmic. O preautonòmic, possiblement, vist el procés d’involució i retrocés que s’està donant en molts àmbits. Davant d’aquesta situació, que fa que el dret d’autodeterminació i independització de les colònies sigui cada vegada més aplicable al cas català, només sembla que quedin dues alternatives, nítides i oposades: servitud o llibertat.

Com que és segur que tot el sistema s’esfondraria molt abans d’arribar a uns sofriments semblants als patits per les antigues colònies, o a uns sofriments que ni tan sols recordessin als patits pels antics esclaus, llavors per a mi la qüestió és una de sola, simple i clara: fins on serà capaç d’aguantar el poble català? Davant tant menyspreu, humiliació i agressió, ¿es podria arribar a formar una massa crítica suficient (ni de bon tros cal que sigui en principi majoritària), que plantant-se davant de tanta agressió (amb totes les conseqüències personals que això impliqués), fes impossible la continuació de l’statu quo?

En moments com aquest m’agradaria ser català. No només perquè em sento molt a prop dels catalans i em rebel·la qualsevol injustícia sinó perquè, a més, el que està en joc és molt més que Catalunya: és la llibertat enfront de la imposició globalista (no crec que Madrid sigui el centre de decisió), la democràcia enfront de la centralització i concentració cada vegada més aclaparadora i perversa del poder.