Una elecció que frustra els plans d’un imperi regional

Les eleccions presidencials del 29 d’octubre de 2025 a Tanzània van marcar un punt d’inflexió important en la política de la regió dels Grans Llacs. Es van celebrar en un clima de tensió regional i amb importants reptes en matèria de seguretat.

La reelecció de Samia Suluhu Hassan va frustrar les ambicions de desestabilització atribuïdes als règims veïns de Paul Kagame (Rwanda) i Yoweri Museveni (Uganda).

Darrere d’aquestes maniobres, alguns observadors hi veuen la mà dels partidaris d’un vell somni geopolític: la creació d’un «Imperi Hima-Tutsi» que abasti diversos països de l’Àfrica Oriental.

Origen i interpretacions del concepte «Hima-Tutsi»

El terme «Hima-Tutsi» fa referència a grups socials històricament presents en diversos regnes precolonials de l’Àfrica Oriental: els tutsis a Rwanda, Burundi i algunes regions frontereres de Tanzània (Buha); els himes als antics regnes de l’oest d’Uganda i el nord-oest de Tanzània (Bunyoro, Ankole, Bukoba).

Si bé aquestes regions comparteixen arrels culturals i lingüístiques, el seu paper polític ha variat considerablement segons els contextos nacionals.

A Tanzània i Uganda, aquestes comunitats s’han integrat en un teixit social diversificat, sense grans implicacions polítiques.

Per contra, a Rwanda i Burundi les tensions relacionades amb la pertinença ètnica han estructurat sovint les relacions de poder, marcant profundament la història contemporània d’aquests països. La «qüestió ètnica» ha marcat tota la vida política des de la dècada de 1960.

A Burundi, els presidents Michel Micombero, Jean-Baptiste Bagaza i Pierre Buyoya procedien del grup hima.

A Uganda, Yoweri Museveni, en el poder des de 1986, és d’origen hima del regne d’Ankole.

A Rwanda, Paul Kagame, que va arribar al poder el 1994, encarna la continuïtat del poder tutsi.

Aquests líders, aliats en diferents períodes, han estat sovint acusats d’alimentar una ambició regional comuna: estendre la seva influència sobre la regió dels Grans Llacs.

La tesi d’un «imperi regional»: entre la percepció i la realitat

Al llarg dels anys, alguns analistes i actors polítics han esmentat l’existència d’un projecte informal destinat a consolidar la influència de les elits procedents dels grups himes i tutsis a la regió. Aquesta idea d’un imperi dominat per les elits hima-tutsi ha continuat sent un rumor geopolític. Però va ressorgir el 2025 després de la declaració del general Muhoozi Kainerugaba, fill i dofí de Museveni, que va afirmar públicament que: «L’Imperi Hima-Tutsi ha de proclamar-se i estendre’s des d’Uganda fins a l’oest de Tanzània».

Aquest anunci es va percebre com una amenaça directa a l’estabilitat regional i un desafiament a l’ordre panafricà.

Malgrat això, cap estructura política o militar concreta confirma aquesta hipòtesi.

Tanzània, un obstacle important per a aquest projecte

En aquesta saga, Tanzània representa una excepció política a la regió. Sota la presidència de Samia Suluhu Hassan, Tanzània ha continuat amb una tradició de moderació i estabilitat heretada de Julius Nyerere.

El país continua sent un actor central en la Comunitat de l’Àfrica Oriental (CAO) i un mediador reconegut en diverses crisis regionals.

Per als promotors del projecte imperial, Tanzània representava, per tant, l’obstacle que calia derrocar.

Això es va materialitzar: es va fer tot el possible per a provocar i fins i tot participar en manifestacions violentes filmades i retransmeses en directe; provocar el caos a Tanzània i atribuir-lo tot al moviment «Generació Z», que derroca règims com recentment a Madagascar, quan no era així a Tanzània.

D’altra banda, els observadors van constatar que alguns dels joves detinguts en el marc d’aquests incidents són estrangers, la qual cosa ha estat confirmat per la presidència i el Govern de Tanzània.

Davant aquesta constatació, la resposta de l’oposició, manipulada per les potències que volien, a través d’ella, remodelar la Tanzània de Julius Nyerere a imatge de la Rwanda de Paul Kagame i la Uganda de Yoweri Museveni, va ser lamentable. «Tots els vídeos mostren persones que parlen swahili, tanzans», va afirmar aquesta oposició. Tanmateix, el swahili es parla en tots els països fronterers amb Tanzània: Uganda, Kenya, Rwanda, Burundi, l’est de la República Democràtica del Congo, Zàmbia, Moçambic… Un argument poc convincent!

També hi va haver una campanya de demonització de l’entorn o els partidaris de la presidenta Samia Suluhu, com Jakaya Kikwete, Rostam Azizi… una cosa semblant al mite de l’AKAZU a Rwanda, que l’FPR de Paul Kagame va utilitzar i continua utilitzant per a assetjar la senyora Agathe Habyarimana, el marit de la qual, el president Habyarimana, va ser assassinat per ell, però a qui acusa d’haver-se convertit en vídua per complicitat amb membres d’aquest mític AKAZU, com el coronel Bagosora i altres.

Finalment, hi va haver un intent d’incitar alguns oficials militars de Tanzània a donar un cop d’estat militar i expulsar la presidenta abans de la proclamació dels resultats.

Aquest intent de desestabilització durant les eleccions va recórrer a accions com: infiltració d’agents estrangers, difusió d’informació falsa, creació d’incidents violents per a fer creure que es tractava d’una insurrecció, etc.

En aquest context, es va assistir a l’espectacle d’agitadors llançant crides per a alterar l’ordre des dels països veïns. Les xarxes socials informen que milícies i fins i tot membres de les forces de seguretat d’alguns països haurien estat enviats per milers a Tanzània per a exacerbar la violència, com matar la població civil i atribuir-ho al règim, atacar personalitats del règim i les seves propietats per a intimidar-les i fer-les fugir, i presentar això com una mostra del rebuig del poble. Tot això facilitat i exacerbat per les xarxes socials i les noves tecnologies de la informació.

Finalment, hi ha hagut un impacte i conseqüències dels innombrables i repetitius anuncis. Així, els serveis de premsa d’aquests països que desestabilitzen Tanzània, difosos pels mitjans de comunicació a sou, van anunciar erròniament la fugida del país de la presidenta Samia Suluhu Hassan amb imatges que la mostraven pujant a un helicòpter que suposadament la trauria de Tanzània.

A continuació, van anunciar la presa del poder a Tanzània per part de l’exèrcit i fins i tot van citar el nom d’un general que, segons ells, seria ara el president de Tanzània.

Una resposta controlada per Dodoma

Durant les eleccions d’octubre de 2025, també es van assenyalar diversos incidents i campanyes de desinformació en línia.

Les autoritats tanzanes van reaccionar amb fermesa i eficàcia, donant prioritat a la calma institucional i a la continuïtat del procés electoral. Entre les mesures adoptades cal destacar: un bloqueig temporal d’Internet per a tallar els canals de desinformació, la continuació del procés electoral amb transparència, i el ràpid anunci dels resultats que confirmaven la victòria de Samia Suluhu Hassan.

La victòria de la Sra. Suluhu Hassan es va confirmar dins dels terminis legals, i la cerimònia d’investidura del 3 de novembre de 2025 es va celebrar en un ambient controlat, en presència d’alguns caps d’Estat africans, en particular de Burundi, Zàmbia, Moçambic i Somàlia.

Conseqüències i percepcions regionals

En el pla polític i de seguretat, l’episodi electoral tanzà ha posat en relleu la complexitat de les relacions de poder a la regió dels Grans Llacs.

Alguns Estats, en particular la República Democràtica del Congo, Burundi i Moçambic, comparteixen amb Tanzània preocupacions relacionades amb la seguretat transfronterera, les migracions i la lluita contra els grups armats.

A Moçambic, la presència de tropes ruandeses a Cabo Delgado suscita ara sospites de desestabilització contra Tanzània.

A Burundi i la RDC, s’estan reforçant les aliances militars per a contrarestar qualsevol amenaça procedent del nord.

Tanzània es perfila com un nou actor dissuasiu a la regió.

Tanzània es perfila cada vegada més com un actor d’equilibri i dissuasió en una regió marcada per antigues rivalitats. La seva diplomàcia es basa en la cooperació, la mediació i la prevenció de crisis.

En el pla econòmic, les tensions geopolítiques actuals estan afectant els projectes d’integració econòmica regional: les relacions bilaterals entre Tanzània i alguns dels seus veïns s’han afeblit; l’oleoducte Uganda-Tanzània de TotalEnergies (1500 km) es veu compromès; les relacions comercials amb Kenya i Rwanda s’alenteixen; el turisme regional (Kilimanjaro, Serengeti, Maasai Mara) es veu afectat per aquesta tensió.

Un llegat panafricà durador

Malgrat aquests reptes, Tanzània continua promovent associacions bilaterals basades en la confiança i l’estabilitat. Continua sent un pilar històric del panafricanisme. De fet, des de la independència, ha exercit un paper central en les lluites d’alliberament africanes.

Ha estat un refugi i un suport per a la majoria dels líders d’aquests moviments: a Zàmbia, l’UNIP de Kenneth Kaunda; a Zimbàbue, el ZANU-PF de Robert Mugabe; a Namíbia, la SWAPO de Sam Nujoma; a Angola, l’MPLA d’Augustino Neto; a Moçambic, el FRELIMO de Samora Machel, i a Sud-àfrica, l’ANC de Nelson Mandela. Fins i tot Museveni i Kagame deuen a la Tanzània de Nyerere part del seu ascens al poder.

Aquest paper històric explica el lloc especial que ocupa Tanzània en l’imaginari polític africà: el d’un país neutral, solidari i moderat, fidel a la filosofia de cooperació traçada per Julius Nyerere.

Conclusió: L’estabilitat com a llegat i resistència

L’intent de desestabilització de 2025 ha acabat en un amarg fracàs per als seus instigadors.

La resiliència del poble tanzà, la disciplina del Chama Cha Mapinduzi (CCM) i la saviesa política de Samia Suluhu Hassan han permès evitar el caos.

Davant les ambicions regionals de dominació, Tanzània reafirma el seu paper de guardiana de l’estabilitat i la sobirania africanes.

Continua sent, a la regió dels Grans Llacs, un baluard contra l’autoritarisme i la divisió ètnica. La seva estabilitat continua sent essencial no només per al seu propi desenvolupament, sinó també per a l’equilibri polític, econòmic i de seguretat de tota l’Àfrica Oriental.

Font: Echos d’Afrique

Foto: La presidenta de Tanzània i candidata del partit governant Chama Cha Mapinduzi (CCM), Samia Suluhu Hassan, llança la campanya del partit en un míting a Dar es Salaam el 28 d’agost de 2025, abans de les eleccions generals de Tanzània. © Ericky Boniphace/AFP.

Xina-Tanzània: un partenariat estratègic global de cooperació (africanews, 04.11.1022)