Mentre la ciutat de Mbandaka queia en mans dels rebels el dimarts 13.05.1997, dos camions de soldats tutsis de l’FPR procedents de WENDJI SECLI, dirigits pel capità HAKIZIMANA Godefroid, van arribar a Mbandaka al voltant de les 9:45 del matí i es van aturar davant de l’HOTEL AFRICA, on aquests soldats es van dispersar en grups, prenent l’artèria central i l’avinguda BOLENGE. Bloquegen la carretera cap a l’aeroport i fan avançar els refugiats cap al port de l’ONATRA.

Des d’aquell matí, un gran nombre de refugiats hutus ruandesos i burundesos, al voltant de 800 persones, van ser delmats en diversos racons de la ciutat i els cossos coberts de sang jeien a l’asfalt, a les zones verdes i a les places públiques.

Extermini de refugiats al recinte de l‘ONATRA

Són les 10 del matí del 13.05.1997, milers de refugiats ruandesos han estat amuntegats a l’ONATRA des del 09.05.1997. Estan esperant un possible vaixell que els dugui a CONGO-BRAZZAVILLE. De fet, un vaixell avariat és al port i els mecànics estan manipulant el motor per intentar-lo reparar. Una barcassa aparentment fora de servei no és gaire lluny del vaixell. Refugiats desesperats s’amunteguen en aquesta barcassa com si una força miraculosa l’anés a moure d’aquell lloc fins al CONGO-BRAZZAVILLE.

L’ONATRA, l’Oficina Nacional de Transports, té els seus edificis alineats al riu entre LOMATA i BANKITA, davant el centre de la ciutat de MBANDAKA. Té un pati interior de 30 per 300 metres, amb vistes al port principal de MBANDAKA.

A les 10:30 am del 13.05.1997, refugiats terroritzats arriben a corre-cuita i entren com poden al recinte de l’ONATRA. Són els supervivents de WENDJI SECLI i de la carretera IYONDA-MBANDAKA que vénen a morir amb els altres. Els dos camions militars que estaven estacionats davant de l’HOTEL AFRICA acaben de descarregar la seva càrrega de mort: soldats tutsis. N’hi ha d’altres que arriben a peu i obliguen els refugiats a dirigir-se al complex de l’ONATRA. Disparen sistemàticament als de l’Avinguda BONSOMI i l’Avinguda BOLENGE i bloquegen totes les sortides. Bloquegen els refugiats en dos llocs. Primer al port, després en un quadrat verd darrere de la casa del BANC CENTRAL DE MBANDAKA a l’Avinguda Zongo. Allà, els refugiats són tots executats al voltant del migdia. Va ser una escena horrible.

Al voltant de les 11:00 am, els militars van envoltar completament els refugiats al port de l’ONATRA. Van ser liderats pel sergent GASHUMBA i el sergent MUGISHA. A fora criden als qui són al carrer, apunyalant-los, fent-los agenollar, lligant els seus braços a l’esquena per aixafar els seus cranis amb petites aixades velles que anomenen en suahili “Foka-Foka”. Al recinte de l’ONATRA hi ha pànic. Els refugiats de la barcassa, terroritzats, es precipiten vius al riu.

Els agents de la Creu Roja que ajudaven els refugiats s’han apartat. Alguns refugiats intenten escalar les parets del complex de l’ONATRA. Molts d’ells cauen pesadament a l’interior, tocats per bales disparades gairebé a boca de canó. Als qui aconsegueixen escapar els disparen les patrulles exteriors. Els refugiats que tenen la mala sort de ser a prop dels militars són simplement apunyalats amb baionetes.

Però és al voltant de les 5:00 pm, que la feina horrible comença de debò, les metralladores cruixen i els refugiats són sistemàticament cosits a trets per les bales. Com si amb això no n’hi hagués prou, les granades despietadament destrossen els refugiats apilats en massa. Al voltant de les 6 pm, s’escolta un soroll inusual fora del recinte. Els soldats tutsis van sortir corrent. Durant aquesta estona, els refugiats que encara estaven vius es van dispersar a la recerca d’un possible refugi. Alguns s’amaguen entremig de les herbes, altres són sorpresos pels soldats que tornen. No sabrem exactament el que va passar fora, perquè al seu retorn els soldats, satisfets amb la feina que acabaven de fer, van reunir els pocs supervivents i els van amuntegar en una habitació de l’edifici de l’ONATRA. Els agents de la CREU ROJA van ser cridats per començar el treball de llançar els cossos al riu.

Un vehicle de la Creu Roja estava estacionat a fora. Es va donar l’ordre de treure els supervivents. Un camió militar els va portar a l’aeroport. Tanmateix, els militars tutsis, en lloc de transportar-los a l’aeroport, van desviar el camió cap a la residència del governador. Allà els van executar a tots a la Foka-Foka, és a dir, amb aixades velles que van ser colpejades al cap, i amb baionetes, i els van llançar al riu.

El segon comboi també va ser desviat al mateix lloc. La Creu Roja es va adonar de la desaparició dels combois massa tard. Es va veure obligada a escortar el darrer camió que va ser descarregat a l’aeroport. Desafortunadament, no tots els supervivents van ser rescatats al port. Els militars en van amagar alguns, i durant tota la nit els van torturar de manera que es van sentir crits d’agonia des de lluny. Mentrestant, en una casa anomenada IPEKO, els soldats tutsis es van lliurar a una barbàrie indescriptible. Mataven als refugiats i els tallaven a trossos de carn de cuixa i braç i en feien broquetes que rostien sobre el foc. I se’ls van menjar, amenaçant el vell cuidador de la casa, un zairès, perquè no revelés res del que havia vist. Però l’escena era tan insuportable que el vell finalment va revelar aquest macabre secret.

Massacres als carrers i a l’aeroport

Quan els soldats tutsis de l’FPR acabaven de desplegar-se per la ciutat, van ordenar als habitants que es quedessin a casa per deixar els refugiats sols, exposats als carrers. Els zairesos es van veure obligats a romandre a casa a risc de ser afusellats amb els refugiats. La caça de refugiats va començar. Els refugiats, que es veien fàcilment amb el seu caminar tímid i vacil·lant, una petita bossa al cap, roba bruta, etc., es quedaven desesperadament sols als carrers. Els van disparar en gran nombre, de manera que els carrers de MBANDAKA eren plenes de cadàvers.

El grup de refugiats que es dirigia a l’aeroport a l’avinguda Mobutu, va quedar atrapat a la plaça verda de l’ajuntament de Mbandaka. Tots van ser executats en aquesta plaça pública. Els qui van arribar a l’aeroport també hi van ser executats. Al mateix temps, els agents de la Creu Roja estaven ocupats recollint els cossos, apilant-los en camions i llançant-los en fosses comunes.

Fosses comunes

Per ordre dels soldats tutsis, des del primer dia de les massacres, la Creu Roja va fer cavar fosses comunes als següents llocs:

– Una fossa comuna a l’entrada del campament militar “Capità NGASHI”.

– Una altra prop del complex de l’ONATRA.

– A cent metres de l’Estadi BAKUSU, a l’esquerra de la carretera de l’aeroport.

– Tres fosses a banda i banda de la carretera a 1 km de l’aeroport, just on s’erigirà el centre de trànsit una mica més tard.

– Una altra fossa al bosc més enllà de l’aeroport.

– Una a WENDJI SECLI.

– Una a BOLENGE i una altra a la carretera IYONDA – MBANDAKA.

Aquestes fosses van ser desenterrades més tard per frustrar els investigadors de l’ONU que van venir a establir els fets, i els esquelets van ser portats a llocs desconeguts.

Quatre dies de calvari

Des del dimecres 14.05.1997, es va iniciar una cursa entre la Creu Roja i els soldats de l’FPR. Aquests últims caçaven els supervivents a la selva i a les cases dels zairesos. Els maten on els troben. Fins i tot es fan servir gossos per perseguir els refugiats a la selva. La Creu Roja, per la seva banda, busca els refugiats per dur-los a l’aeroport.

A l’aeroport, els qui estan amuntegats allà malauradament no tenen protecció. Nit i dia, els soldats vénen a segrestar persones, dur-les a la selva per torturar-les i matar-les. Aquestes escenes continuaran fins al divendres 16.05.1997, quan arribin els agents del Comitè Internacional de la Creu Roja.

Tan aviat com van arribar, la massacre a l’aire lliure es va aturar. Després van seguir assassinats, segrestos i desaparicions discretament organitzats. Dissabte 17.05.1997, l’ACNUR va establir un centre de trànsit a 1 km de l’aeroport.

La població de MBANDAKA passarà gairebé un mes sense menjar peix ni beure l’aigua del riu, per por a consumir carn humana al mateix temps, ja que molts cadàvers de refugiats hutus ruandesos i burundesos flotaven al riu i feien impossible la navegació.

Extracte adaptat d‘“El genocidi dels refugiats hutus ruandesos i burundesos a l’est i a les selves equatorials del Zaire (RDC) per l’APR”, relats dels supervivents de l’Holocaust sobre la destrucció dels camps de refugiats de l’est del Zaire/Congo el 1997.
http://www.mdrwi.org/rapports%20et%20doc/genocide%20hutu%20au%20zaire.pdf

Font: The Rwandan

Clicar subtítols