El 14 de novembre, la CNN va commocionar el món amb el seu informe de notícies en vídeo sobre immigrants negres africans venuts com a esclaus a Líbia. Vuit dies després, el govern de Rwanda va emetre un comunicat titulat “La porta de Rwanda està oberta per als immigrants captius a Líbia”. Al dia següent, el New York Times va informar que Rwanda rebria de bon grat “els seus germans i germanes africans encara en captivitat”. El president de la Comissió de la Unió Africana, Moussa Faki Mahamat, va elogiar l’oferta de Rwanda de “reassentar més de 30.000 immigrants africans que llangueixen a Líbia”.

Es va informar sobre la mateixa història a través d’internet i als diaris metropolitans dels Estats Units, Europa i Àfrica. El president de Rwanda, Paul Kagame, s’està fent passar per Papa Àfrica a l’escenari mundial, però res podria estar més lluny de la veritat o ser més absurd que la seva proposta. Aquí hi ha quatre raons per les quals:

Rwanda és un brutal estat totalitari de vigilància

El president Kagame i el seu partit governant dirigeixen un règim brutal, totalitari i recolzat pels Estats Units amb la novena taxa d’empresonament per càpita més alta del món. Molts presoners ruandesos són condemnats per delictes d’opinió, per atrevir-se a estar en desacord amb la descripció del govern sobre les massacres de Ruanda de 1994 com a “genocidi contra els tutsis”. Victoire Ingabire, que va intentar postular-se per a presidenta en contra de Kagame el 2010, compleix 15 anys per dir que “abans, durant i després del genocidi, altres ruandesos van ser assassinats. Hutus i tutsis van ser assassinats”.

La Cort Africana de Drets Humans i dels Pobles recentment ha dictaminat que els drets de llibertat d’expressió de Ingabire van ser denegats i que ella no va tenir un judici just, però Rwanda ni tan sols ha reconegut la decisió i molt menys l’ha alliberada.

En males notícies: l’últim periodista en una dictadura, Anjan Sundaram, descriu la pobresa extrema entre la majoria rural de Rwanda i un estat de vigilància tan generalitzat que els ruandesos temen confiar en la seva pròpia família i veïns. Això sona com un govern disposat a obrir els seus braços als seus “germans i germanes africans”?

Rwanda ja està densament poblada i amb “inseguretat alimentària”

Rwanda és la segona nació més densament poblada de l’Àfrica i la segona més pobra de l’est de l’Àfrica. La terra és escassa. El juliol del 2016, un titular a The East African afirmava “La fam afecta més de 100.000 famílies ruandeses a la província oriental”. L’informe deia que els ruandesos rurals fugien de la fam a la frontera amb Uganda. Howard Buffett, multimilionari, home de negocis i amic del president Kagame, n’ha desplaçat molts per conrear productes d’exportació a la terra que necessiten per conrear aliments.

El president Kagame és un criminal de guerra

El president Kagame és un criminal de guerra amb la sang a les seves mans de milions dels seus “germans i germanes africans” a Rwanda i a la República Democràtica del Congo.

L’octubre de 1990 va liderar les tropes ugandeses que van envair Rwanda. Molts d’ells eren fills de la minoria tutsi de Rwanda que havia fugit del país durant la dècada de 1960, després que la majoria hutu arribés al poder. Després d’una guerra de quatre anys i l’assassinat dels presidents de Rwanda i Burundi, l’exèrcit de Kagame va derrocar el govern de Rwanda i va establir una dictadura tutsi de facto, que afirma falsament haver posat fi a la rivalitat entre hutus i tutsis. Els últims 100 dies de la guerra van incloure les massacres de mig milió o més de ruandesos que es van arribar a conèixer com el genocidi de Rwanda. La major part del món mai ha sentit parlar de la invasió i guerra de quatre anys, només els últims 100 dies descrits a la història simplificada i descontextualitzada explicada a la pel·lícula “Hotel Rwanda”.

El 1996, i novament el 1998, Rwanda i Uganda van envair la immensament rica en recursos República Democràtica del Congo, equipades amb les armes, la logística i la intel·ligència dels Estats Units. Van massacrar centenars de milers de refugiats ruandesos, van expulsar un president, van assassinar-ne un altre, van massacrar el poble congolès i el van expulsar de les seves llars per saquejar els seus recursos. Avui, després de la mort de més de sis milions de congolesos, algunes parts del país segueixen estant ocupades de facto per Rwanda. Els ruandesos s’han convertit en oficials de l’exèrcit congolès i molts congolesos creuen que el president del Congo, Joseph Kabila, és un tutsi de Rwanda.

L’Informe del Grup d’Experts de Nacions Unides del 2012 sobre la República Democràtica del Congo va informar que el ministre de Defensa ruandès, que respon al president Kagame, va comandar la milícia de l’M23 que després va atacar la província del Kivu Nord a la frontera amb Rwanda. Aquesta setmana, Human Rights Watch ha informat que Kabila havia reclutat a ex milicians del M23 de Rwanda per reprimir les protestes congoleses per la seva negativa a celebrar eleccions i renunciar al poder. Seixanta-quatre manifestants han estat assassinats i molts més ferits.

Els immigrants africans ja han estat greument maltractats a Rwanda

L’argument més immediat contra l’enviament de 30.000 immigrants africans de Líbia a Rwanda és que els immigrants deportats d’Israel a Rwanda el 2014 i 2015 no han trobat una llar allà i en canvi han patit abusos i s’ha traficat horriblement amb ells fins a la Mediterrània.

Després de la seva arribada a Rwanda, se’ls priva dels seus documents, el que significa que no poden sol·licitar asil polític ni creuar les fronteres sense importar el que els passi. Després es trafica amb ells a través d’una xarxa de contraban des de Rwanda a Uganda, d’Uganda al Sudan del Sud, del Sudan del Sud al Sudan, del Sudan a Líbia i de Líbia a Itàlia o altres costes europees si arriben tan lluny, però molts no ho fan. Els traficants al llarg de la ruta del contraban saben que arriben a Rwanda amb 3.500 dòlars que el govern israelià els va pagar perquè se n’anessin, i cadascun d’ells en pren una part per al seu tram de la ruta de contraban, si no ho pren tot.

Periodistes de la publicació israeliana Haaretz han completat dos informes d’investigació sobre això amb l’ajuda del Fons per al Periodisme d’Investigació i la Línia Directa per a Refugiats i Immigrants, una ONG. Haaretz va publicar el primer, Sol·licitants d’asil que van deixar Israel per Rwanda descriuen un viatge desesperat, el maig del 2015, i el segon, Robatori, extorsió i mort: les agonitzants històries de refugiats que Israel va deportar a l’Àfrica, el novembre del 2017.

Periodistes de Haaretz també estan fent campanya per evitar que Israel deporti uns altres 10.000 immigrants eritreus i sudanesos a Rwanda. Israel proposa pagar al govern de Rwanda 5.000 dòlars per immigrant, per un total de 50 milions de dòlars, per rebre’ls i donar-los la benvinguda. Si Haaretz no hagués investigat la destinació dels immigrants deportats abans, el món podria creure que són vius i es troben bé a Rwanda.

Qualsevol que encara imagini que Rwanda rebrà 30.000 immigrants africans de Líbia amb els braços oberts hauria de llegir els informes de Haaretz.

Els immigrants que van sobreviure a tota la ruta traïdora i van arribar a Europa van veure com molts morien o desapareixien pel camí. Van ser colpejats, robats, violats i amb prou feines alimentats pels seus contrabandistes. Els diuen als seus amics immigrants que encara són a Israel que és millor anar a la presó –la seva altra opció com a immigrants no desitjats a Israel­– que anar a Rwanda.

Ann Garrison és una productora de ràdio per KPFA-Berkeley i WBAI-NYC, i una col·laboradora habitual de San Francisco Bay View, Black Agenda Report, Counterpunch, Global Research i Pambazuka News.

Bénédicte Kumbi Ndjoko és suïsso-congolesa, professora d’història, escriptora i activista de la justícia pan-africana. El març del 2013 va interrompre una conferència de l’ONU a Ginebra sobre el fals acord de pau del Congo i va interrompre al secretari general Ban Ki-moon fins que els gendarmes la van fer fora. La seva intervenció va ser capturada en vídeo: Free Congo: cara a cara amb Ban Ki-moon, Ginebra, 1 de març del 2013.

Ann Garrison i Bénédicte Kumbi Ndjoko són guanyadores del Premi Victoire Ingabire Umuhoza per la Democràcia i Pau.