A qui beneficia l’atemptat mortal contra l’avió de Malaysia Airlines? Trobar el mòbil d’un crim és el primer que es proposen els investigadors, excepte en l’atemptat del vol MH17, abatut quan sobrevolava la regió de Donetsk, actualment en conflicte armat entre les forces armades d’Ucraïna i les forces rebels pro-russes. Vet aquí, però, que 10 minuts després que l’avió desaparegués de les pantalles del radar la torre de control de l’aeroport de Kíev ja va ser informada que l’avió havia estat abatut. Curiosament, un controlador d’aquest aeroport va declarar que l’avió de Malaysia Airlines havia estat escortat per avions de combat ucraïnesos fins a 3 minuts abans que desaparegués de les pantalles del radar, a les 11.50h. Si l’avió comercial es va desviar de la seva ruta habitual per volar sobre la zona en conflicte, de qui va rebre l’ordre? De la torre de control, no.

Immediatament, fonts oficials varen atribuir l’atemptat als rebels pro-russos. Concretament, el Washington Post va entrevistar el cap de seguretat d’Ucraïna, Andriy Paruby, amagant que és un conegut veterà activista neonazi. Igualment, un altre assessor del ministeri de l’Interior ucraïnès -ministeri que està gestionat pels neonazis-, Anton Geraschenko, va informar al seu Facebook que l’avió havia estat abatut per una llançadora Buk. Com ho sabia si encara no s’havia iniciat la investigació i no s’havien trobat les restes de l’avió? Les ‘proves’ que atribueixen l’autoria de l’atemptat als rebels es basen en la suposició que Rússia els hauria facilitat les llançadores de míssils Buk, les quals poden abatre un avió a 10.000 metres d’altura, però ignoren que l’exèrcit ucraïnès va desplegar una divisió d’aquestes llançadores el 15 de juliol, dos dies abans de l’atemptat.

Aleshores, tornem a la pregunta del principi: què hi guanyen els rebels pro-russos o el mateix Putin amb aquest atemptat? Res, tot el contrari, hi perden la batalla per l’opinió pública. I què hi guanyen el govern ucraïnès prooccidental i els EUA?: el favor de l’opinió pública i la legitimitat moral per desplegar tropes de l’OTAN a la zona per combatre els terroristes. De fet, el mateix 17 de juliol, el Congrés dels EUA va aprovar l’‘Acta de prevenció de l’agressió russa’, que garanteix a Ucraïna, Geòrgia i Moldàvia l’estatus d’aliats importants dels EUA malgrat que no siguin membres de l’OTAN. Així es faculta el govern d’Obama a prestar ajut militar i econòmic a aquests països.

Sé positivament que, qüestionant la versió oficial, ja quedaré encasellat en el grup dels ‘conspiranoics’, però no puc oblidar els antecedents recents, quan Bush, Blair i Aznar ens garantiren que l’Iraq tenia armes de destrucció massiva; o quan els EUA i la Gran Bretanya finançaren grups d’Al Qaeda a Líbia per crear-hi una “primavera àrab” fictícia i justificar l’‘obligació de protegir’ la població civil; o quan han fet el mateix a Síria i únicament l’oposició de Rússia i la Xina va vetar una resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides que pretenia ajudar militarment els rebels, la majoria dels quals són faccions d’Al Qaeda. Poc temps després s’ha conegut la veritat, que el veritable motiu d’aquestes agressions militars era el saqueig dels recursos naturals, el control del petroli i, sobretot, derrocar governs legítims que pretenien comercialitzar el petroli i el gas amb monedes distintes del dòlar. El mateix que ara està passant a l’Est d’Europa.

Direu que Gaddafi, Al-assad o Putin no són germanes de la caritat. És veritat, però per què únicament estan a l’agenda política els dictadors que no es dobleguen als interessos de l’imperi? Mentre que els dictadors que permeten el pillatge dels seus recursos i els dels països veïns són protegits i, fins i tot, lloats, com Kagame, el president ruandès, acusat per l’Audiència Nacional Espanyola de genocidi, crims de guerra, terrorisme, pillatge, violacions… per haver provocat més de 5 milions de morts a Ruanda i el Congo. Però aquests no surten als mitjans de comunicació o, quan ho fan, encara són lloats, malgrat que tenguin l’oposició tancada a la presó, com la líder ruandesa Victoire Ingabire Umuhoza, entre molts d’altres opositors.

Res no atura els falcons dels EUA, que ignoren les conseqüències que es deriven d’aquesta mena de joc d’escacs gegant en què les peces són països i les víctimes es compten per milions de persones. L’Iraq ha quedat destruït, amb una guerra civil entre ètnies religioses, quan abans era un estat laic. El mateix que ha passat a Líbia i a Síria, víctimes de les lluites entre faccions religioses quan abans aquestes convivien al marge del poder polític. Occident barata de dictadors destruint els seus pobles. És la política de terra cremada, com Àtila, que per allà on passava no hi tornava a créixer l’herba.